Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Liberals i carlins a l’Empordà

Amb un diàleg sucós és ben representatiu de la novel·la. Ritme, detalls i agudesa, matisos i vivències ben creïbles i sempre amb el toc empordanès adoptat per matrimoni, residència i voluntat. Un rerefons polític, com el geogràfic i social, exponent d’una narrativa valuosa.

—A Vilaservent no hi havia gaire simpatia per als carlins, em penso.

— No, gaire: gens ni mica. Una vegada van trucar, de nit, a la porta de can Julià... els devien haver informat malament, que anessin a casa dels Julià. Doncs van trucar i en Narcís, des de dintre, va demanar:

‘— Qui sou?

‘— Els carlins.

I ell que contesta:

‘— Sou els carlins? Doncs vosaltres a fora i jo a dins!

Aquesta resposta, però, li va dur males conseqüències: li van engegar un tret a través de la porta, i l’escopetada li va ensopegar la mà. Aquesta història encara l’explicava el seu fill als néts, amb cert orgull; era un home valent, en Narcís Julià, i la seva dona també... Però tornem a l’àvia: era molt fidel a la dinastia que regnava -parlo de la seva joventut, però li va durar sempre- i considerava els carlins i tots els qui s’oposaven a la reina capaços de qualsevol malvestat.

— Sobre qüestions polítiques les posicions dels besavis eren ben oposades.

— Tens raó: l’avi era un republicà convençut. No sé si saps una anècdota, poc important, però que et farà gràcia: tenia un gosset, de raça indefinida, molt espavilat i manyac. Doncs l’avi, amb molta paciència, el va ensenyar i va transformar-lo en un gos republicà; quan li deies: ‘Visca la República Federal!’, saltava i remenava la cua que donava goig de veure; en canvi, si li preguntaven: ‘Vols rei?’, feia que no amb el cap i posava mala cara! L’àvia m’havia parlat sovint d’aquesta feta, tot planyent-se’n: ‘Tan bo que era el teu avi -deia-, i ja veus quins acudits tenia’. Altres vegades afegia: ‘En Moragues sempre va ser d’idees republicanes’, perquè mai no vaig sentir que l’anomenés pel seu nom, sinó pel cognom; t’hauràs adonat que encara ho diuen així algunes dones molt velles de Vilasirvent. Ella, em sembla, el va estimar molt, però mai no va arribar a entendre les seves inquietuds polítiques i es dolia precisament d’alguns fets del seu marit que a mi me’l feien més simpàtic. Suposo que l’actitud de l’avi i les seves idees polítiques eren força insòlites en l’estament dels propietaris rurals que vivien lluny de ciutat, i era natural que vinguessin de nou a la seva dona. Altrament, aleshores jo trobava estrany que ella es mostrés tan segura que l’assassinat del seu home havia estat per causes polítiques; indirectament la gent li donava la raó, perquè es sabia que ell guardava i cercava diners per donar suport a la conspiració a l’Alt Empordà; però hom no atribuïa la seva mort directament a enemics polítics, en aquella època. (...)

— Algun cop m’he preguntat quina evolució hauria seguit l’actitud política del besavi si hagués viscut molts anys; ¿hauria restat fidel al seu republicanisme o, com en Roger de Maçanet, s’hauria decantat per la solució monàrquica d’en Prim i fins i tot més tard, qui ho sap, per un caciquisme atenuat?

Es difícil d’endevinar quins camins hauria seguit l’avi; només et puc dir, això sí, que les seves conviccions eren molt arrelades: no era pas un arrauxat. Era un home que llegia molts llibres d’història, tenia amics en diversos estaments i tenia consciència de prendre part en una lluita arriscada; tant és així que va fer testament, tan jove com era, indicant que tenia motius per témer per la seva vida. Devia pensar que podia morir en acció de guerra o en alguna escaramussa, com després el seu gran amic, l’Ignasi Cervera. A mi em sembla, per tot allò que n’he sabut, que hauria continuat essent un convençut republicà federal; hem vist, però, tants canvis, que no es pot assegurar res...

Compartir l'article

stats