La pandèmia va inspirar un nou ordre basat en la tristesa depressiva. Em vaig atipar de llegir pàgines de publicacions americanes sobre l’alimentació en solitud i els seus inconvenients. De l’anhel per reunir-se al voltant d’una taula amb amics, familiars o coneguts. En una hi vaig trobar un aforisme, «ets el que menges», que ha acabat convertint-se gairebé en axioma en les societats obsessionades amb la nutrició. Sempre penso que els desafavorits que no es nodreixen i passen gana tenen altres raons per obsessionar-se molt més justificades. Però jo llegia llavors com als supermercats, especialment als barris de classe mitjana, comprar menjar s’ha convertit en un experiment científic. A Espanya, i amb la inflació, no deixa de ser un experiment de supervivència. Les persones passen hores mirant les etiquetes de consum, comptant-hi els carbohidrats, les proteïnes i les vitamines i avaluant si l’aliment és orgànic, natural o holístic.
Malauradament, explicava l’autor de l’article, aquesta era només una banda de la paradoxa.
Els dies de feina desestructurada signifiquen ganes indisciplinades. Per posar un exemple que conec de prop, qualsevol periodista que hagi viscut altres temps menys reglats i burocràtics que els de les redaccions d’avui sabrà perfectament a què em refereixo. Potser siguem primmirats a l’hora de comptar el contingut de proteïnes i carbohidrats dels aliments, però no som reticents a anomenar menjar a qualsevol cosa quan es tracta de la primera necessitat.
El temps per gastar a la cuina cada cop és menor. El menjar s’està desocialitzant. A la llar ja no suren les aromes del sofregit ni el saltat crea una simfonia de soroll. Vaig llegir també com la gent menja mentre està fent altres coses, precipitadament, en llocs ambulants o en inhòspites barres de bar. Els que van a l’oficina no comparteixen l’esmorzar amb els éssers estimats abans de sortir de casa al matí. És una cosa que ha estat desplaçada de la rutina diària. Els que viuen lluny de les seves famílies cauen voraçment en el parany dels fideus instantanis. Als Estats Units, molts nens tornen a casa de l’escola, agafen menjar preparat dels prestatges del frigorífic, l’escalfen al microones, i se’l cruspeixen sense més ni més.
Però tot allò que redunda en veritat ho és només pel que fa a la nutrició, l’alimentació i les pautes socials. La gastronomia, pel que fa a la simple expressió cultural del plaer, és una altra cosa. En diverses circumstàncies de la vida he après que quan un pot triar menjar amb ell mateix prescindint de qualsevol altra companyia es produeix la millor comunió entre comensal i plat. Algunes de les meves memorables experiències culinàries van ser solitàries. No sempre vaig triar la solitud però he sabut treure’n partit en determinades situacions. En altres, corrent cap enrere en la memòria, preferiria no haver comptat amb companyia. Com en aquella ocasió en què vaig recórrer successivament un llarg menjador poblat de camí cap al lavabo per expulsar enmig de calfreds el que acabava de menjar i quan, suposadament refet, vaig tornar a taula entre la mirada aterrida dels comensals que m’havia vist abandonar-la lívid, el cambrer em va servir la continuació i vaig haver de fer el mateix viatge de tornada al lloc on havia dipositat el producte de la meva primera descomposició. Aleshores hauria donat alguna cosa per estar sol i no acompanyat en el dinar: patir aquell tràngol horrible amb la dignitat de l’ésser ferit sense mirades de compassió. El meu acompanyant, segurament ho hauria agraït.
Menjar en solitud té inconvenients, però també avantatges. A falta de conversa li permet a un centrar-se específicament en el menjar. Quan viatjava sense companyia i menjava sol no hi havia telèfons intel·ligents per entretenir-se. A la taula, un cop examinada la copa i els coberts, memoritzada la carta, triat el vi, m’ocupava a imaginar-me la cuina per dins com si fos una olla en ebullició. En certa manera, era així. Més encara: un angoixant submarí, amb la tripulació confinada en un espai opressiu, governat per un líder despòtic a punt d’haver de sufocar una rebel·lió a bord. Una tropa educada en la manca de respecte als quals, aliens a la seva infelicitat laboral, esperaven a fora els plats.
Entre tots hem fet un gran esforç per redimir la imatge del cuiner fins a convertir-lo, en molts casos, en estrella rutilant del rock. Algunes d’aquestes estrelles segueixen gestionant cuines amb tripulacions confinades en espais opressius que lluiten per sortir a la superfície de tant en tant. Quan no em volia imaginar tot això anava a parar a una revista o a un llibre que havia adquirit abans d’entrar al restaurant. O simplement em deixava embarcar amb el record en un viatge enlloc per fer l’espera dolça.
En els nostres temps contradictoris de gana indisciplinada i obsessió per les etiquetes de consum resulta un privilegi seure còmodament a una bona taula pensant que el plaer li correspon exclusivament a un. Encara que el misantropisme gurmet pugui considerar-se així mateix un acte financerament irracional: menjar sol normalment surt car al client i també al restaurant. No em costa pensar en la gastrònoma solitària més brillant de la història, la meva admirada M.F.K. Fisher, que als cinquanta del segle passat va decidir assumir amb desimboltura suficient el paper de la dona educada a la taula agradable dels un o dos restaurants bons que coneixia. Amb la complicitat dels cambrers que l’atenien, sabent que deixava bones propines, i no tenia cap inconvenient a demanar i beure sola un aperitiu i una ampolla de vi, captant l’atenció dels senyors de la barra. «Des de temps enrere jo estava convençuda que una vegada acceptada la inevitabilitat del fet que cal menjar per viure, ho havíem d’ignorar i viure per menjar; proporcionalment, és clar», va escriure a Un alfabet per a gurmets.
Penso en Fisher, en com espremia el moment i en treia el millor suc. El que es pot obtenir d’una solitud ben planificada on l’única companyia sigui la del menjar o del cambrer que acudeix sol·lícit a atendre el comensal solitari.
