Diari de Girona

Diari de Girona

L’acadèmic que va saber llegir els jeroglífics

Jean François Champollion va descobrir fa 200 anys el significat de les antigues escriptures egípcies, concloent que els símbols i dibuixos eren alhora pictogràfics i fonètics, i no organitzats en un sistema purament ideogràfic; el 1841 es va editar el seu «Diccionari egipci d’escriptura jeroglífica», pel qual va rebre nombrosos atacs acadèmics tot i obrir les portes a moltes troballes arqueològiques

DOS-CEnTS ANYS d’una descoberta determinant per a la història de l‘arqueologia. 1 Retrat de Jean François Champollion. |

M’atreveixo a confiar que tant l’escriptura hieràtica o sacerdotal com la demòtica o popular són, una i altra, no alfabètiques, com se suposava, sinó ideogràfiques, igual que els jeroglífics, representant les idees i no els sons d’una llengua, (...), havent aconseguit reunir dades gairebé completes sobre la teoria general d’aquests dos tipus d’escriptura, l’origen, la naturalesa, la forma i el nombre dels signes». (Carta a M. Dacier, per J. F. Champollion, el 1822)

2 L’anomenada pedra Rosetta, que es conserva a, Museu Britànic de Londres i que va proporcionar moltes claus per a la recerca sobre els jeroglífics. 3 L’arqueòleg i egiptòleg britànic Howard Carter, ajupit, a l’entrada de la tomba de Tutankamon, adornada amb diversos jeroglífics. |

Fa exactament dos-cents anys, el 29 de setembre del 1822, Jean François Champollion va enviar a Joseph Dacier, secretari de l’Acadèmia Francesa de les Inscripcions i Llengües Antigues, la carta amb què s’encapçala aquest article, en la qual li donava a conèixer els seus avenços en el desxiframent de les escriptures egípcies, assumpte que portava fent voltes almenys mil cinc-cents anys.

4 La màscara mortuòria de Tutankamon, exposada al Museu Egipci del Caire, que aquests dies està dedicant diverses activitats a commemorar els 200 anys de la descoberta de Champollion. F | REUTERS

Els egipcis atribuïen al déu Thot la creació dels jeroglífics. Aquest déu era representat amb cos d’home i cap d’ibis. Un déu que va inventar l’escriptura, a més del calendari; déu de les matemàtiques, de les arts i de la màgia entre altres coses. És un déu savi al qual tots li devem respecte. Els símbols amb què s’escriuen els jeroglífics són figuratius, és a dir, representen alguna cosa (per exemple, una oca que designa la paraula «fill»), però també amb un valor fonètic (en el cas de l’oca es llegeix «sa» ), encara que alguns símbols eren només determinatius, això és acompanyaven a la paraula per fixar el gènere o concepte al qual pertany.

L’acadèmic que va saber llegir els jeroglífics

El primer jeroglífic del qual tenim notícia és de fa aproximadament uns cinc mil dos-cents anys, trobat al desert d’El-Kab, i el darrer de l’any 394, trobat al temple de Filae. Els guies acostumen a ensenyar-lo als turistes quan visiten aquest temple d’Asuan, últim que es va fer servir per al culte d’Isis. Durant aquest temps l’escriptura, i la parla que la sustentava, van evolucionar moltíssim.

Molt resumidament es divideix el tipus d’escriptura en jeroglífic, que es va fer servir fins a la cristianització d’Egipte en monuments i edictes; hieràtic, una escriptura cursiva fruit de passar del cisell per gravar a la pedra al pinzell per escriure sobre el papir, que es va fer servir a partir del 2700 abans de la nostra era (a.n.e.) en l’escriptura pròpia dels escribes, que servien com a funcionaris públics però també com a escrivans per a negocis i assumptes privats; el demòtic, més popular i apropiat per a la literatura, les cartes personals i la resta que es va posar en voga a partir del 700 a.n.e. En demòtic es coneix una inscripció datada el 452, encara que des del 146 a.n.e., no tenia valor administratiu en haver estat substituït pel grec i pel copte. Aquest darrer s’escrivia amb l’alfabet grec i vuit caràcters presos del demòtic.

Dificultats de comprensió

Quan els grecs, vegi’s Heròdot o Estrabó, van escriure sobre els gravats sagrats dels faraons que adornaven esteles, obeliscs i monuments, a més d’emprar-se sobre papir per a qüestions d’administració, literatura o matemàtiques, van cridar l’atenció sobre el seu sentit i significat sense arribar a entendre’ls. I així va seguir la cosa a la Roma clàssica en la qual almenys Plini El Vell i Claudi Elià van intentar donar una explicació de la seva interpretació.

Després d’ells cal citar Horapol·lo, autor grec-egipci del segle IV que va deixar, presumptament, dos llibres, els Hieroglyphica, amb 189 explicacions dels jeroglífics egipcis (per dates devia ser dels últims que conegués l’escriptura jeroglífica). El text va ser redescobert el 1419 i es va considerar bàsic per entendre aquesta escriptura, encara que molts dubtaven de la seva autoria, i d’altres de les seves afirmacions.

L’exemple que posava abans de l’oca és d’Horapol·lo, que va entendre que s’havia triat l’oca per representar la idea d’«un fill» perquè aquests animals són els més afectuosos que hi ha amb les seves cries.

Ja al segle XVII, el cardenal Athanasius Kircher va aportar la idea que la llengua de base en què es van escriure els jeroglífics era el copte, el que va suposar un gran avenç. Ell mateix va intentar traduir alguns dels que figuraven en obeliscs i monuments a Roma, però no en va encertar ni una ja que mai no va arribar a entendre el fons de l’assumpte. Per posar un exemple de la inventiva d’aquest jesuïta, el que en realitat, segons sabem ara, és simplement una dedicatòria del faraó Apries (s. VI aC), ell la va traduir de la manera següent: «Hemphta, l’esperit suprem, infon la seva virtut i dons de l’ànima del món sideral, que és l’esperit solar subjecte a ell, d’on procedeix el moviment vital al món material i elemental, i sorgeix l’abundància de totes les coses i la varietat de les espècies». Res a veure amb allò que posa, però molt imaginatiu i literari.

La conquesta d’Egipte per part de Napoleó a finals del segle XVIII va posar de moda tot allò que tenia a veure amb aquest país, i en el tema que ens ocupa el descobriment a Rosetta, a prop d’una de les boques del Nil, d’una pedra de basalt negre que presentava tres sèries d’inscripcions, una de catorze línies de jeroglífics, la segona, de vint-i-dos, en demòtic, i la tercera de cinquanta-quatre, en grec, va obrir les portes a comparar els tres idiomes o escriptures i avançar en el seu desxiframent. Aquesta pedra, de la mida d’una taula per a quatre persones, va passar a les mans dels anglesos després de la capitulació d’Alexandria, encara que els savis francesos s’havien ocupat de fer buidatges i còpies que van arribar a França. Avui dia, la pedra Rosetta s’exposa en una vitrina a l’entrada del Museu Britànic i és una de les seves peces mestres.

Basant-se en aquests textos de la pedra Rosetta, el diplomàtic suec Johan David Akerblad (1763-1819), Antoine Isaac Silvestre de Sacy (1758-1838), professor de Champollion, el científic anglès Thomas Young (1773-1829) i molts altres van aconseguir alguns èxits parcials sobretot amb el demòtic. De tots ells el que va arribar més lluny va ser l’anglès, que va escriure un article sobre el tema a l’Enciclopèdia Britànica, a més de diverses publicacions més arribant a traduir un centenar de símbols.

Nen prodigi

I arribem a l’heroi de la nostra història: Jean François Champollion, nascut a Grenoble (França) el 1790. Va ser un nen prodigi que parlava el grec als 10 anys i amb 19 ja era professor d’universitat dominant diverses llengües orientals, entre elles el copte, que li seria de molta ajuda per traduir els jeroglífics. Coneixia, perquè estava en un ambient acadèmic, l’obra de tots els esmentats anteriorment. Va tenir accés a una còpia de la pedra Rosetta i a diversos papirs, i va saber adonar-se que els símbols, dibuixos, dels jeroglífics eren alhora pictogràfics i fonètics, és a dir, que registraven el so de la llengua egípcia. De manera que el so i la imatge van a l’uníson ja que no estan organitzats en un sistema purament ideogràfic, sinó que representen una combinació de principis fonològics i semàntics com havia quedat dit.

La carta al senyor Dacier es va publicar aquell mateix any 1822 i li va valer a Champollion per ingressar a l’Acadèmia. El 1824, després de tenir accés a altres peces egípcies i manuscrits va publicar el seu segon treball: Précis su système hiéroglyphique des Anciens Egyptiens, que el va convertir en la persona de referència en el desxiframent de l’escriptura sagrada dels egipcis, encara que li va suposar gran quantitat atacs acadèmics. Vivia en un món, com ha quedat dit, de col·legues i competidors que l’acusaven de plagi o error.

El 1828 comença un viatge per Egipte que durarà 18 mesos i que li permet conèixer de primera mà milers de jeroglífics no entesos fins aquell moment, a més d’iniciar-se com a arqueòleg de camp i de suposar una aventura en tota regla. Amb allò que hi aprèn, escriu la que seria la seva obra màxima: Grammaire égyptienne, que va ser la referència bàsica per als estudiosos durant molts anys. Home de mala salut, va morir als 41 anys (4 de març de 1832), publicant-se la seva Gramàtica Egípcia com a obra pòstuma el 1836. I cinc anys més tard s’edita Dictionnaire égyptien en écriture hiéroglyphique (Diccionari egipci d’escriptura jeroglífica).

Cent anys més tard (1922) de la resolució de l’enigma dels jerogífics, Howard Carter descobriria la tomba de Tutankamon gràcies al fet que s’havien trobat alguns segells i ceràmiques amb inscripcions del nom d’aquest faraó. Carter els va saber llegir gràcies al treball previ de Champollion, i és que l’avenç que va suposar per a l’egiptologia el desxiframent dels jeroglífics va ser un pas de gegant.

Compartir l'article

stats