Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

De la religió al patrimoni ciutadà

En una quarantena de municipis del Bisbat de Girona es conserven creus de terme, segons un estudi; encara que probablement n’hi havia hagut en totes les localitats de la demarcació, la major part s’han perdut

La Creu de la Creueta (a la fotografia, el 1914) es troba desapareguda. DdG

"Les creus de terme han perdut en molts casos el seu significat religiós original però s’han incorporat de manera plena al patrimoni ciutadà i són importants per als llocs on es conserven, que en tenen molta cura», assegura l’historiador de l’art Josep N. Pujol sobre uns monuments que havien estat molt habituals i que amb el pas del temps, i sobretot arran de la Guerra civil, han anat desapareixent. De fet, en una quarantena de municipis del Bisbat de Girona es conserven creus de terme (ja sigui al seu emplaçament original, en un altre indret, o en algun museu), encara que probablement n’hi havia hagut en la pràctica totalitat de les localitats de la demarcació. Aquesta és una de les conclusions del treball de recerca que Pujol ha elaborat amb el també historiador de l’art Toni Cruanyes i que aquest estiu ha vist la llum en forma d’una publicació de la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona, que editen la Diputació i la Fundació «la Caixa». Creus de terme és, precisament, el títol del treball de Pujol i Cruanyes, que hi exposen la gran quantitat d’informació que n’han recollit relativa a les diferents tipologies de creus, els materials amb què s’elaboraven, l’emplaçament, els orígens, les funcions...

La Creu de Parlavà, en una imatge del 1916; és una de les que es troben desaparegudes. DdG

«La primera notícia històrica que es té de creus de terme al bisbat de Girona data del 1089 i és d’una creu posada com a fita als confins d’una parròquia, en la consagració de Santa Maria de Lladó», escriuen Pujol i Cruanyes, que hi afegeixen tot seguit que hi ha constància de la consagració del monestir de Vilabertran amb una creu limítrofa datada el 1100. Aquestes dues creus marcaven espais sagrats, i de fet una de les funcions d’aquesta mena de monuments havia estat la de fixar límits entre espais diversos, fossin parròquies, municipis o altres; d’aquí el seu nom de creus de terme. Però la mateixa denominació aplega altres tipologies també estudiades per Pujol i Cruanyes, com ara les creus commemoratives per recordar algun personatge o efemèride (la del Rei Joan I de Foixà, la de Sant Pere del Bosc de Lloret de Mar, la de Romanyà de la Selva...); les creus oratori, amb una fornícula per venerar-hi una imatge sagrada i resar-hi (a Viladasens, a Fontcoberta, la de Farreres a Flaçà); les de Santa Missió, que van proliferar després de la guerra (a Sant Feliu de Guíxols, a Sant Gregori...); i també les creus de cementiri, les de calvari, les monumentals...

Un home assegut a la base de la Creu de Gualta, també desapareguda; la foto és del 1916. DdG

Malgrat aquestes diferències en els usos, sí que acostuma a haver-hi una certa uniformitat en la forma, que descriu molt bé una definició recollida al llibre que va formular el sacerdot i arqueòleg Josep Gudiol Cunill (Vic, 1872-1931), partidari d’unificar totes les tipologies sota la denominació de creus monumentals: «Se les veu que presideixen els fossars, com els caminals i entrades de pobles, fetes de les més variades matèries, de ferro, pedra, alabastre, i fins de basalt; constituint, les que encara ens resten, magnífiques mostres de gran interès per l’art. Consten d’un pedestal, de diverses formes i més o menys senzilles, col·locat en molts exemplars sobre un, dos, tres o quatre graons. Al damunt del pedestal o sòcol hi va la canya, canó o fust també de pedra, quadrat, circular, poligonal, retorçat o que dona un feix de columnes, en molts casos no hi manca la base i un nu al mig, que rematen en un més o menys pompós capitell amb escut, ornamentació o figures esculpides. Al cim hi va la creu metàl·lica o de pedra, que si a voltes és sense figures, sovint mostra en una cara a Jesús clavat a la creu i la Mare de Déu o un sant a l’altra; els seus braços rematen freqüentment en quadrifolis en els quals van esculpits els símbols dels Evangelistes o altres representacions sagrades».

La Creu de Castell d’Aro, datada als segles XVI-XVII, va ser reconstruïda després de la Guerra civil i més endavant també va patir danys pel xoc d’un tractor, encara que va ser reparada; la imatge és del 1917. DdG

Josep N. Pujol va cursar la llicenciatura en ciències religioses després d’haver-se llicenciat en història de l’art i quan es va plantejar el seu treball de final de grau «buscava un tema que aplegués significat religiós i valor artístic, i aquest en concret de les creus de terme ho feia, i a més gairebé no havia estat estudiat». Quan hi va començar a treballar, però, es va adonar que «era una feina titànica, perquè hi havia molta informació, i Toni Cruanyes em va començar a ajudar». Un cop enllestit el treball el van presentar a la Diputació, que va decidir publicar-lo, i també és probable que serveixi de base a una exposició al Museu d’Art de Girona, on es conserven diverses d’aquestes creus de terme.

Pujol confia que la publicació (i l’exposició, si es fa) serveixi perquè reapareguin algunes creus que avui estan desaparegudes, però que segurament encara es conserven. En aquest sentit, explica que «moltes de les creus que hi havia van ser destruïdes o van patir destrosses en els inicis de la Guerra civil per part de grups anticlericals perquè eren monuments religiosos que estaven molt a l’abast. I moltes altres creus van ser retirades del seu emplaçament per part de persones que, bé per conviccions religioses, bé per defensar el seu valor artístic, les van amagar, en molts casos arriscant la seva vida. Algunes d’aquestes creus van reaparèixer després de la Guerra, però moltes altres continuen desaparegudes, en molts casos en recintes privats, com ara masos i cases particulars, o bé en cementiris». De fet, des de la publicació del llibre Josep N. Pujol ja ha tingut coneixement d’algun d’aquests casos. I també «hi ha hagut municipis que s’han dirigit a nosaltres perquè n’havien tingut, la van perdre, i volen recuperar-la». I és que, segons ell, aquests monuments «van acabar perdent el seu valor religiós per esdevenir patrimoni ciutadà i i incorporar-se al paisatge quotidià».

.La Creu Bonica, que es conserva al cementiri de Girona tot i que inicialment estava situada al carrer de la Rutlla, va ser dissenyada el 1723 per Agustí Sala. DdG

La llista de creus destruïdes o desaparegudes, escriuen al llibre, «és força llarga. Els casos més significatius i coneguts són els de Sant Martí Vell, Verges, Parlavà, la Selva de Mar, Regencós, Gualta, Pineda de Mar ( la creu de la parròquia de Santa Maria), Sarrià de Ter, Camallera, Madremanya (la creu de Millars), les creus amb mènsules de Bellcaire d’Empordà i Sant Joan de Mollet, la Pera, Llançà, Girona (la creu de Can Canet) i Figueres (la creu de la Mà), entre d’altres». Pujol i Cruanyes afegeixen que «gràcies a recerques recents, es coneixen casos de peces desaparegudes que s’han pogut localitzar tant en magatzems de museus com en ubicacions poc habituals», i posen exemples de Madremanya i de Bordils. També hi ha alguns indrets que han fet rèpliques de creu desaparegudes o que es conserven en museus (Amer, Girona...): «Creus destruïdes durant la guerra van ser reconstruïdes a partir de les imatges que se’n conservaven perquè eren marcadors territorials, espais emblemàtics, i més en municipis petits on no abunden les mostres artístiques, i les que tenen les cuiden molt. A Sant Mori, per exemple, la tenien en una carretera, un camió va aixafar-la i s’han dedicat a restaurar-la».

Compartir l'article

stats