Diari de Girona

Diari de Girona

La conquesta de la llengua pròpia

Aquest capítol, del gairebé mig centenar de què consta el «Breviari», és un dels més reeixits, i l’elogi de la llengua catalana per un fi pensador és d’agrair per a meditar-hi; molts escriptors, polítics, historiadors han tingut paraules on expressen la bellesa de la llengua, Rahola de fet en té diversos, i aquest és un dels més bonics elogis que s’han escrit sobre l’idioma català.

Vosaltres recollireu el que nosaltres i els qui ens precediren haurem sembrat. ¡Divina collita! Si podeu conrear lliurement la nostra llengua, ho deveu a nosaltres; si us sentiu lliures sota la República, és perquè d’altres han lluitat, sense defallir, per la llibertat; si encara podeu esperar dies millors, és perquè d’altres han preparat abans els camins amb aquella abnegació del qui sap que no arribarà a veure la terra promesa.

Jo poso al davant de les conquestes assolides la de la pròpia llengua. Car la parla d’un poble és la seva mateixa ànima feta expressió. Sense idioma propi no hi ha pàtria pròpia. Per això els governs de la monarquia atemptaven amb preferència contra la nostra llengua; i, en fer-ho, tenien consciència que anaven contra l’arrel mateixa de la nacionalitat.

La llengua ens imposa uns deures als quals no podem mancar, si volem romandre fidels a l’esperit de la nostra terra: ella ha d’ésser l’instrument adequat de la nostra cultura. Feu-la, doncs, cada vegada més bella, més rica i més apta per a expressar totes les idees, tots els coneixements i tots els matisos de l’ànima humana. Ella ens ha fet invencibles en les hores adverses, i, vençuts i tots, era la penyora certa de la victòria ineluctable. Conrear-la amorosament i treballar-la amb una cura exquisida, és un dels plaers mes purs de l’esperit. Si nosaltres l’hem reconquerida amb un esforç obstinat i silenciós, ha estat pensant en vosaltres i en els que vindran després. Estimeu-la per damunt de tot, i vulgueu fer-vos-en cada dia més dignes.

En tota obra ascensional -i aquesta de la purificació de l’idioma vernacle és la primera-, mentre ascendim, amb delit renovat, hom diria que els passats ens contemplen i ens encoratgen.

L’esperit d’un Muntaner, d’un Ramon Llull, d’un Bernat Metge, és a la vora nostra i lluita amb nosaltres. La nostra llengua ja torna a ésser aquell ‘bell catalanesc’ del qual es complaïa a parlar el cronista de la gesta d’Orient. I aquesta constatació ha d’omplir-nos de joia i ha d’ésser per a tots vosaltres el millor dels estímuls per a avançar coratjosament. No oblideu que el poble que estima la seva llengua té la clau de la seva llibertat. »

Compartir l'article

stats