Josep Maria Vilarrubias (Barcelona, 1943) és un metge de renom mundial, resideix a Llagostera i des que s’ha jubilat ha pogut fer realitat la seva vocació: dedicar-se a l’art. Ara, des d’una masia del Gironès, el reputat cirurgià especialitzat en traumatologia explica com als 65 anys es va plantar, va retirar-se i va començar a fer allò que sempre havia desitjat: «Dibuixar, fer de pagès, dedicar-me a la música i viure la vida». També recorda, que «no havia pensat mai ser metge» i que, en canvi, ser artista, a la seva època, als anys 50 podia semblar bohemi.
Ha fet diverses exposicions de la seva obra i es dedica sobretot a fer dibuix al natural i usa diverses tècniques, sobretot amb llapis, però també utilitza pastel o pinta a l’oli. És una persona molt coneguda al municipi i ha rebut molts homenatges ja sigui per la seva trajectòria com per la seva obra. A la seva masia de Llagostera també rep visites d’alumnes d’escoles i els ensenya com pintar o dibuixar.
La seva fama com a metge és internacional. Se’l coneix sobretot perquè per les seves mans han passat nombrosos esportistes. Aquesta notorietat, però, ha transcendit el món de l’esport. Sí bé és cert que molts futbolistes i motoristes (el darrer dels quals va ser Dani Pedrosa) han anat de visita a la Clínica Dexeus de Barcelona perquè ell hi treballava -tot i que també ho va fer per a la sanitat pública a la Vall d’Hebron i a l’hospital de Bellvitge-, també ha tractat molta gent famosa d’altres àmbits: des de pintors com Dalí o Cuixart, a toreros o religiosos com la Mare Teresa de Calcuta. La llista de pacients il·lustres, però, no es queda aquí, perquè també han acudit a ell membres de cases reials: ha tractat des d’Amadeu de Savoia, la infanta Cristina d’Espanya o la filla de l’actual o la filla de l’actual rei de l’Aràbia Saudita. També artistes com Rocío Carrasco.
En l’àmbit científic, el cirurgià traumatòleg es mostra molt orgullós de l’invent d’una tècnica que permet allargar l’alçada de persones de talla baixa, que el va portar a tenir clients d’arreu del món i també a viatjar arreu. De fet, el facultatiu també recorda que ell operava els estius durant 15 dies a Itàlia (Sícilia, Roma i Milà), on les seves tècniques han tingut molta notorietat. I que gairebé ha voltat mig món -l’únic país on no ha operat és Rússia, diu- gràcies a la seva feina.
Un artista en tots els sentits
Les inquietuds i les persones que ha arribat a tractar aquest doctor que volia ser artista són presents en la masia de Llagostera on viu. Fa 40 anys que la va adquirir i recorda melancòlic que quan la va veure per primer cop estava mig saquejada i fins i tot hi havia arbres. Va estar «vuit anys restaurant-ho i vivint amb una tenda de campanya a dins» mentre feien les obres, destaca. La casa ofereix també en l’actualitat un servei d’allotjament rural, i Josep Maria Vilarrubias viu en un annex.
Aquesta gran casa s’ha convertit en un petit museu, encara que ell ho defineix com una casa plena de «records morals, no econòmics». Compta amb obsequis de molts dels pacients que ha arribat a tractar o operar. Mostra amb il·lusió, per exemple, les raquetes de tennis que li han donat diverses icones com Manolo Santana o Grande, i també quadres i altres records de persones que ha tractat.
Preguntat per aquell futbolista que més li va fer il·lusió atendre ell posa el focus en Ladislau Kubala. Del jugador del FC Barcelona, a qui admirava de petit, recorda que «el primer cop el va operar el meu cap, el Doctor Cabot, i em va impressionar molt perquè després amb els anys el vaig operar jo de l’artrosi de genoll». De futbolistes n’han passat molts, per les seves mans, i de tots els clubs. Perquè ell quan exercia, apunta, no es va «casar» amb cap club perquè així podia anar operant i fent d’altres tasques com ocupar la càtedra a la universitat i operar a la clínica Dexeus.
Hi ha una persona que també li ha marcat conèixer-la després de tots els anys de carrera. D’entrada, el van trucar del Vaticà perquè anés a veure el Papa Joan Pau II i quan s’hi va entrevistar, aquest li va proposar que visités una persona que «em va dir que m’agradaria molt conèixer-la, Teresa Calcuta». Va quedar embadalit, recorda, i la qualifica d'«ésser impressionat». Com a fet curiós, a l’actual Santa, li va «demanar si podia tallar-li un trosset de vestit de la capa com a relíquia», que conserva.
«Col·leccionista frustrat»
Però no només de records de pacients en té la casa plena, sinó també de mostres de la seva pròpia obra artística, i d’objectes recuperats a els quals els ha donat una segona vida o col·lecciona. De fet, Josep Maria Vilarrubias es defineix com a «un frustrat col·leccionista». Tot i que això és més aviat irònic perquè d’aquesta tasca en sap força, només cal veure una col·lecció de bufadors que ha aconseguit compilar, uns objectes que ha portat de països d’arreu del món on ha anat a fer conferències. S’escapava el moment que podia, rememora, per poder anar a un «mercadillo» per comprar la peça.
Tota la casa, així com la zona annexa on viu, és plena d’objectes diversos als quals ha donat una segona vida. Els recicla o bé els recupera perquè tornin al seu estat o al més semblant a l’original. Tota la casa té racons de peces recuperades entre la runa quan la va adquirir, però també, d’altres objectes com taules, bancs, calaixeres, que ha recuperat o que li han donat persones com a mostra d’agraïment per la seva feina. I és que malgrat estar retirat, no deixa de fer alguna visita, a alguna persona que li ho demana com a favor.
L’ingrés en el món de l’art
L’artista va néixer primer que el metge. Així seria com caldria definir Josep Maria Vilarrubias, que va néixer al barri del Guinardó, a l’extraradi de Barcelona i com diu ell «en condicions molt humils». Les seves ganes de ser artista ja eren una realitat mentre feia el batxillerat. Tres tardes a la setmana anava al conservatori superior de música i les altres tres, inclòs el dissabte, feia Belles Arts.
En aquell moment no li havia passat mai pel cap ser metge, ressalta, però va ser el director de l’Escola de Belles Arts qui va introduir-lo en el món de la medicina quan va dir-li que necessitaven un dibuixant anatomista per a la facultat de Medicina. A partir d’aquí, també va fer escultura i posteriorment, va veure que li agradava la traumatologia. Una branca de la medicina de la qual recorda que en la seva època «tot es feia amb martell i escarpa».
Després va conèixer el doctor Cabot, «que llavors era l’eminència número 1 a Espanya en traumatologia sobretot en la de l’esport». Al mateix temps va fer oposicions a càtedra i com diu ell «em van fitxar els americans i vaig haver d’anar a la Dexeus», d’on ja no es va moure fins a jubilar-se. Tot i això, també havia operat alguna època a l’antiga clínica Aliança de Girona, on feia caps de setmanes i tenia molta gent, destaca. A més, durant la seva carrera mèdica ha escrit nombrosos llibres i un miler d’articles científics.
La traça amb el bisturí també es veu en els seus dibuixos al natural, que sobretot són sobre temes quotidians. Per exemple, immortalitza les verdures, fruites de casa seva o fins i tot, peixos o crustacis. Els fa amb llapis i destaca que no cal tenir els més cars ni els millors i fa una analogia amb la seva tasca de cirurgià: «Per operar necessites un bisturí, unes pinces, unes tisores i quatre coses, no cal que siguin de la marca steel. No sé si m’explico».
Pilot i músic
Pel que fa a l’obra feta amb pintura a l’oli es mostra molt orgullós dels bodegons, que també pinta amb pastel. També té algunes peces d’una col·lecció de l’exposició que va fer fa uns 10 anys per a l’aniversari del Porsche 911. Ell va fer tots els quadres i en té algun a casa. L’encàrrec li va venir de la marca, perquè ell mateix n’havia estat pilot, es mostra orgullós.
Tota la seva producció artística la realitza des de l’antic colomar de la masia. Hi té l’estudi i cada dia hi passa moltes hores i quan es cansa de dibuixar o pintar o la vista li diu prou, explica, es dedica a la seva segona passió, a la música. I toca temes de jazz, rock i blues en un teclat.
Més de 2.000 persones de talla baixa operades
El doctor Josep Maria Vilarrubias està molt orgullós d’una tècnica que va inventar per allargar l’alçada de persones de talla baixa, és a dir, de persones que pateixen acondroplàsia, popularment coneguts amb el terme «nans». La va crear a finals dels anys 60 després que hagués de tractar persones que presentaven seqüeles de la poliomielitis. Una malaltia -la polio- que entre altres efectes podia causar paràlisi i manca de creixement a les cames. Ell s’encarregava «d’allargar cames de molts poliomelítics, però aquí no hi havia problemes amb els nervis». En canvi, amb les persones que tenen acondroplàsia no hi havia cap sistema fins llavors per poder allargar-los les extremitats. Recorda el cas d’una jove italiana de Calàbria que es volia suïcidar perquè la gent se’n reia d’ella, no sortia de casa perquè era de talla baixa. Arran d’això va començar a estudiar el problema fins que va trobar la fórmula i amb la seva tècnica, explica, ha operat més de 2.000 persones arreu del món en tots els seus anys de trajectòria.
Les intervencions que fa consisteixen a «tallar l’ós, desinsertar els músculs perquè es puguin donar, i amb un aparell -quan es va començar a aplicar- la persona anava donant una volta i anaves allargant un mil·límetre al dia», diu el metge. I afegeix que s’ha arribat a allargar 36 centímetres de les cames i 16 dels braços. Recordant els casos que ha operat, s’emociona i se sent molt orgullós. D’aquesta tècnica n’ha fet llibres i els dibuixos que hi ha per il·lustrar-la són tots d’ell.
