Diari de Girona

Diari de Girona

Els bombardeigs de Figueres

Les memòries, basades en uns quaderns, dietaris, seguien el dia a dia amb prolixitat, amb detall, i així la fidelitat és bona a diferència d’altres volums memorialístics, amb records incomplerts o, pitjor, amb comentaris del present i que perden el sentit històric per passar a l’assagístic; Deulofeu, amb força narrativa, ofereix unes descripcions d’alt interès i de molt bon llegir que sedueixen al lector i enganxen, malgrat el tòpic, com una novel·la

El dia 20 de gener de l’any 1938 va tenir lloc el primer bombardeig de Figueres. Els seus efectes, el mateix d’ordre material que moral, foren insignificants. Les bombes caigueren als voltants de l’estació i produïen petits desperfectes; a més, fou un bombardeig ben poc espectacular. Tingué lloc a la matinada. Hi hagué importants sectors de la població que no sentiren ni les explosions. Nosaltres que vivíem relativament a prop de l’estació, ens vam despertar, més que pel soroll, pel tremolament de la casa, que fou bastant intens. La Nuri, la meva filleta gran, tenia sis anys, i es va espantar molt; la Tat, la petita, de dos anys, no es va adonar de res. Aquell mateix moment vaig decidir el trasllat de la meva família al mas, i aquest tenia lloc aquell matí mateix. Aquest bombardeig no alterà per a res la vida de la ciutat. La gent s’ho prengué, més que com una desgràcia, com un fet nou i interessant, precisament per la seva novetat. Tothom anà, aquell dia, a veure els desperfectes i els sots fets per les bombes. Les escoles, igualment, no experimentaren, almenys en quantitats apreciables, disminució del cens escolar.

El segon bombardeig tingué lloc el dia 23 de gener. Era un diumenge al matí. Feia un dia magnífic. Devien ésser prop de les dotze. El parc i els carrers de Figueres estaven plens de gent que aprofitaven la bellesa del dia per a passejar. Jo em trobava amb la meva família al mas. Fou la sensació més gran de destrucció que he experimentat en la meva vida. Les explosions prengueren unes proporcions apocalíptiques. El dia quiet i el lleu oratge que venia del nord ens portava el so amb una intensitat corn no ho he vist repetit una segona vegada. El ressò de les muntanyes que teníem al sud van multiplicar les vibracions i vam tenir la impressió que, de Figueres, no en podien quedar sinó ruïnes. La meva mare i la meva nena gran, que en aquell moment eren al bosc, vingueren espantades creient que havien bombardejat el mas. Pocs moments després veiérem passar en direcció a la mar els avions platejats. La impotència i la desesperació ens crispaven els nervis, i inconscientment serràvem les dents i cloíem els punys.

Em vaig disposar a marxar a Figueres. Els meus familiars no volien que em mogués. Els vaig fer veure el meu deure i van cedir. Vaig anar a canviar-me de roba. Vaig baixar de nou i, després d’haver tret l’auto de sota els porxos on el guardava, al moment que m’acomiadava, es distingiren al fons de la mar i en direcció a Figueres les siluetes de sis avions de bombardeig. La sang se’ns glaçà a les venes. Tornaven a Figueres; dintre uns moments sentiríem les noves explosions. En aquell moment estaven a punt de perdre la vida o de quedar inutilitzats els nostres parents, amics nostres, ciutadans amb qui convivíem tots els dies. Vèiem la catàstrofe i no la podíem evitar. Si la marxa dels primers avions ens produí un desbordament de ràbia, la vinguda dels nous avions i la nostra impotència ens produí una sensació de desesperació i d’aclaparament. No tardàrem gaire a sortir d’aquest estat. Unes explosions més intenses encara que les primeres ens digueren que el nou bombardeig estava complert.

Després d’aquest segon bombardeig vaig desistir en absolut d’anar a Figueres. L’estat de nerviosisme dels meus familiars i especialment de la meva nena gran em preocuparen i vaig tenir prou treballs per a tranquil·litzar-los. Aquell dia no vam dinar. A la tarda uns amics d’Ordis van assabentar-nos del nombre de les víctimes. El dilluns al matí tornàrem a Figueres. La nostra ciutat tenia un aire trist, un aire de dol, una sensació que no era deguda precisament a les cases destruïdes, sinó a un fenomen d’ordre immaterial, però que planava com una llosa de plom per sobre l’ambient. La nostra ciutat havia provat d’una manera dura la grapa del monstre.

Aquest bombardeig portà la desorganització de la vida figuerenca. Molts ciutadans, temoritzats, començaren a buscar aixopluc en els pobles i masos de l’Empordà. El contingent escolar disminuí considerablement. Suspenguérem les sessions de música i les funcions del Teatre-Escola. Figueres iniciava la tragèdia que l’havia de fer la ciutat màrtir de Catalunya. El tercer bombardeig s’escaigué el dia 7 de febrer de 1938, a dos quarts de deu del matí. Era un dilluns. (...)

Compartir l'article

stats