Hi ha una ruta gastronòmica a Nova York vinculada al crim, aquest fet tantes vegades indissociable del menjar per a certes mentalitats italoamericanes. No és la primera vegada que n’escric, però l’assumpte s’estira com el xiclet, dóna per a molt.
Nuova Villa Tammaro, a Coney Island, forma part d’un circuit de restaurants amb mafiosos tirotejats abans, durant i després de qualsevol dinar o sopar; cadàvers servits a les postres. Actualment hi ha una botiga i fàbrica de peix fumat. El lloc d’Umbertos Clam House, a Mulberry Street, Little Italy, on va ser assassinat Joe Gallo mentre menjava unes gambetes, l’ocupa el restaurant italià Da Gennaro. Encara es pot visitar, en canvi, Sparks Steakhouse, el famós rostidor de carns del Midtown, a les portes del qual van ser abatuts Paul Castellano i el seu guardaespatlles Thomas Bilotti pels trets de John Gotti i el seu soci Sammy The Bull Gravano.
Nuova Villa Tammaro era el restaurant favorit de Joe «el Boss» Masseria. Especialitzat en marisc, el seu amo Gerardo Scarpato, amic del mateix Masseria, no tenia més relació amb el sindicat del crim que la de ser un proveïdor extraordinari en matèria gastronòmica. Aquell 15 d’abril de 1931 havia superat qualsevol expectativa, el menú per a quatre comensals consistia en un antipasti variat, sopa minestrone, amanida de calamars, mol·luscs de clova i gambes; llagosta freda diavola amb linguine a la marinera i espaguetis a la milanesa, una bona selecció de vins italians, gran assortiment de pastissos i cafès. Masseria no s’imaginava, com és natural, el que l’esperava, es va sentir aclaparat des del primer moment per l’homenatge que li retien els seus tres oficials més distingits: Vito Genovese, Lucky Luciano i Ciro Terranova, conegut com el rei de les carxofes de Nova York per tenir controlada tota la distribució d’aquest vegetal a la ciutat. Els vins corrien sense parar. Van passar les hores. A dos quarts de quatre de la tarda, Genovese i Terranova ja s’havien absentat per raons de feina. Masseria i Luciano discutien propers moviments de l’organització mentre jugaven una partida de cartes. Luciano, amb un montecristo a la boca, va fer broma sobre el funcionament de la seva pròstata i va anar cap al lavabo. Tot just deixar el menjador, hi van irrompre quatre pistolers amb el borsalino inclinat sobre els ulls. El boss havia caigut al parany, no era difícil adonar-se’n però sí una mica tard per evitar-ho: Alberto Anastasia, Joe Adonis, Ben Bugsy Siegel i el mateix Genovese van disparar alhora deixant-lo com un colador. A l’estómac ple de Masseria només hi quedava espai per a les bales. Prosseguia la guerra dels Castellammare per aconseguir el poder.
No he passat ni una sola vegada per Mulberry St., a Little Italy, sense recordar que hi va estar durant anys el restaurant especialitzat en cloïsses d’Umberto, on va caure tirotejat Crazy Joe Gallo, el 7 d’abril del 1972, precisament el dia del seu aniversari. Estava sopant amb la seva germana, Carmella Fiorello; la seva nova esposa, Sina Essary, i la seva filla de 10 anys, Lisa, que havia esdevingut la nova fillastra de Joey; així com el seu guardaespatlles, Peter «Pete The Greek» Diapoulas, i l’acompanyant d’aquest, Edith Russo. Joey estava prenent la seva segona ració de gambetes i amanida scungilli, quan quatre homes armats van entrar i van començar a disparar, va bolcar una taula per protegir la dona i la filla de Gallo, Diapoulas, que va resultar ferida, va tornar el foc, però va fallar. Quan els agressors van fugir de l’escena, Gallo, greument ferit, va assolir ensopegant la porta del restaurant; per caure a terra a la vorera enmig d’un bassal de sang. Era la primera vegada en la història que la màfia disparava i matava un dels seus davant de la seva dona i fills.
El 15 de desembre del 1985, Paul Castellano i el seu guardaespatlles Thomas Bilotti venien de l’oficina del seu advocat. Es van aturar davant del restaurant rostidor de carns Sparks, al Midtown de Manhattan. L’automòbil en el qual es desplaçaven va ser envoltat, quatre homes van disparar, Castellano va rebre una dotzena d’impactes. Bilotti, quatre, i es va desplomar al paviment. Tots dos ja eren morts quan va arribar la policia. John Gotti i el seu soci Sammy The Bull Gravano van tramar el pla dues setmanes abans dels assassinats. Sparks segueix servint els seus impressionants bistecs i des de fa anys és un lloc de pelegrinatge per als seguidors del gènere mafiós.
El 12 de juliol de 1979, no gaires anys després que posés per primera vegada els meus il·lusionats peus a Manhattan, tres pistolers amb passamuntanyes van entrar al restaurant Joe&Mary, de Brooklyn, i van obrir foc sobre el boss de la família Bonnano, Carmine Galante, anomenat Lillo o Cigar per la seva addicció al tabac, Baldassare Amato i Cesare Bonventre, el seu guardaespatlles, còmplice de l’assassinat que va sortir il·lès. Galante, que havia mostrat de manera ruda i directa, com acostumava, la decisió de convertir-se en cap de totes les famílies fent caure un per un els seus rivals, va ser declarat de seguida objectiu de la màfia novaiorquesa. El seu cadàver encara tenia un havà a la boca quan el van trobar a terra amb un ull sortit de la seva conca. Al lloc de Joe&Mary, especialitzat en menjar italià, vaig sentir que hi havia obert més tard una taqueria.
El 23 d’octubre del 1935, Dutch Schultz, un dels gàngsters més literaris de la història del crim, va rebre un tret al lavabo es podria dir de casa seva, que no era altra que el Palace Chophouse and Tavern, de Newark, a Nova Jersey. S’hi acostumava a reunir amb els seus homes per sopar, prendre unes cerveses i parlar de negocis. L’holandès Schultz, nascut Arthur Flegenheimer, era famós entre els mafiosos per ser un cabró rei dels cabrons. Impulsiu i sanguinari, havia decidit carregar-se el fiscal Dewey, i el Sindicat, en desacord amb ell perquè el crim era molt arriscat, va decidir que s’havia de deslliurar del mateix Schultz per salvar la vida del representant de la llei que estava intentant encausar-los. No semblava del tot lògic, però així passa de vegades. Quan Bug Workman li va disparar, l’holandès encara sostenia la pixa amb la mà.
Hi ha molts més casos i gairebé gens espai per citar-los. No debades, la genealogia del crim organitzat a Nova York i a la veïna Nova Jersey no va trigar, com va escriure Luc Santé, cronista dels seus baixos fons, a convertir-se en una línia de successió més o menys perceptible que abasta des de les botigues de queviures de les cantonades durant la dècada de 1820 fins als restaurants italians del segle XX, on no era recomanable asseure’s d’esquena a la porta.
