Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Un medievalista compromès

Un medievalista compromès

L’historiador medievalista i professor Santiago Sobrequés i Vidal, (Girona, 1911-1973) tingué una gran implicació amb la ciutat a la qual dedicà el seu treball i investigacions tot i el caràcter general de la seva recerca. Llicenciat en història i en dret a la Universitat de Barcelona, tingué una profunda, intensa, fraternal, relació d’amistat i treball amb Jaume Vicens i Vives. El 1933 és llicencià i treballà de professor de geografia i història a l’institut de segon ensenyament de Terrassa, que dirigí més tard. Mobilitzat el 1937, en acabar la guerra civil de 1936-39 fou professor dels instituts de Màlaga, Figueres i catedràtic dels de la Seu d’Urgell i de Girona (del 1943 en endavant), del qual fou també director (1960-1969). El 1969 s’incorporà al Col·legi universitari de Girona i el 1971 té la plaça de professor a la UAB. Pràcticament, doncs, tota la seva vida activa fou professor d’història a secundària i investigador tenaç.

Els seus primers treballs, manuals d’història de secundària, foren obres d’èxit, rellevants, atesa la mediocritat dels mateixos durant el franquisme. Hispania, (1944, reeditat tretze vegades), Ágora, Orbe, Norte, Gea, Ibérica… són un treball important per la influència social que assolí. Personalment ens formàrem al batxillerat amb dos manuals seus, Tajo i la famosa Historia de España moderna y contemporánea. Són manuals d’una enorme expansió que irradien uns conceptes crítics, malgrat el Ministeri censor, i deixaven marge al professorat. Oferien recursos, mapes, gràfics, taules, cites, tot i que el lèxic, conceptes, programa, havien de estar sota la tutela dictatorial. No eren els manuals ditiràmbics a l’ús sinó d’una metodologia més, diguem-ne, tecnocràtica. Obrien el passat a la joventut estudiosa dels seixanta i setanta. És clar que aleshores hom no podia escriure lliurement i usava el silenci o l’entreliniat com a subterfugi. Amb dignitat l’obra té una exquisida prudència -fora de la segona meitat del XX de continguts forçats i de caràcter imposat- en la redacció. La seva Historia, manual de gran interès tanmateix, a l’època, permetia al professorat d’ampliar i matisar l’explicació. Vegem un exemple. Un tema tabú com és la colonització americana, Sobrequés l’explica, amb suavitat i prudència, per passar l’autorització ministerial. Diu: «Los españoles implantaron con toda naturalidad sus formas de vida en América sin que nadie hubiese podido sospechar entonces lo destructoras que iban a ser para el mundo indígena. El indio se sintió dominado por una fuerza arrolladora, se creyó abandonado de sus dioses y de sus jefes y, salvo en algunos casos de rebelión desesperada, cayó en un estado de resignación y escepticismo estéril que ciertas masas de la actual población americana no han todavía superado. (...) En Nueva España la población india pasa de 11 millones en 1519 a un millón y medio en 1650». No es pot explicar millor l’extermini.

Participa vivament a les activitats gironines, col·laborant en la represa del teixit cultural, feina ben difícil sota el franquisme. Així, el 1946 fundà l’Institut d’Estudis Gironins, fou president del Grup Excursionista i Esportiu Gironí, el popular GEiEG i va intervenir en altres iniciatives: Òmnium Cultural, premis Bertrana, revista Presència, llibreria Les Voltes, Cercle Artístic... Fou col·laborador també de Destino com a corresponsal a Girona. Josep Clara, a Santiago Sobrequés i Vidal. La història al servei d’un país (Base, 2011) exposa amb nitidesa i finesa la vida fent-ne un excel·lent resum.

En el bagatge de Sobrequés hi ha una obra acadèmica i formativa, llarga i valuosa, amb una quinzena de llibres, cinc manuals i una vintena d’articles acadèmics en revistes científiques i un centenar de periodístics (Serra d’Or, Revista de Gerona...) La major part en català i dedicats a Girona o Catalunya. Remarquem-ne algun: Familias hebreas gerundenses: los Falcó (1948), Los orígenes de la revolución catalana del siglo XV (1952), Alfons el Franc (dins el volum Els descendents de Pere el Gran, 1954), El linaje de los Requesens (1954), Els barons de Catalunya (1957), Els grans comtes de Catalunya (1961), El setge de la Força de Girona el 1462 (1962), La distribució de la terra al Principat de Catalunya (1964), La alta nobleza del norte de la guerra civil catalana de 1462-1472 (1966), La nobleza catalana en el siglo XIV (1970) i els importants dos volums La guerra civil catalana del segle XV (1973, amb el seu fill Jaume), El compromís de Casp i la noblesa catalana (1973) i Societat i estructura política de la Girona medieval (publicat pòstumament el 1975).

Clara exhuma una carta a Vicens del desembre del 1944 quan els nazis ja són derrotats al sud de França. Coneixem aquest epistolari entre dos historiadors gràcies a Jaume Sobrequés (Història d’una amistat, Vicens Vives, 2000). Escriu Santiago Sobrequés: «Jo no em resigno a la idea que nosaltres siguem quelcom com una mena d’últims romans d’un món que se’n va. Crec que es pot salvar tot si nosaltres, la gent de bona voluntat, que som almenys la majoria de la gent que compta, hi posem el coratge i l’energia suficient. Puix que la cosa no serà sense lluita (en això estriba el meu pessimisme), lluita en la que és molt possible que tinguem enfront molts dels que ara tenim pels nostres amics.»

Compartir l'article

stats