«La vigilància digital al ciutadà no s’acabarà amb el final de la pandèmia»

A través de la seva experiència, ¿quin diagnòstic fa sobre l’estat dels drets humans al món? Bé, el món està immers en una gran crisi, no només de drets humans. Som davant d’una acumulació de crisis: la crisi econòmica, la crisi ambiental, la crisi de la pandèmia i ara la guerra. ¿Què més podem aguantar? És difícil d’entendre i digerir què està passant, però hem d’analitzar la manera d’afrontar aquestes noves realitats. Totes aquestes crisis de les quals parlo no han vingut del no-res.

La pandèmia va suposar un retrocés dels drets humans i civils al món, amb els confinaments forçosos, els certificats de vacunació obligatoris...? Aquest és un tema difícil de respondre, perquè tenim la ultradreta que nega que hi hagi pandèmia o que està inventant teories de la conspiració. És una mica difícil de formular una crítica en un espai ocupat per la ultradreta. Però sembla clar que la posada en marxa dels sistemes de vigilància no desapareixerà amb el final de la pandèmia. Els estats no deixen escapar cap possibilitat d’enfortir els seus sistemes de vigilància. Abans-d’ahir, era el terrorisme; després, no sé què; després, va venir el narcotràfic; després, una altra cosa. I ara és la pandèmia. La infraestructura digital de vigilància posada en marxa no s’acabarà.

O sigui que hem retrocedit en aquest terreny. Hi ha més coses preocupants. S’ha establert un apartheid amb la vacunació. Els països del nord han produït vacunes per a la seva població, però s’han discriminat grans poblacions de l’Àfrica, l’Àsia i Llatinoamèrica. Ha augmentat la desigualtat en les nostres societats, però també entre el nord i el sud. Aquest és un gran problema. I també en termes de drets humans. Hi ha el dret a no ser discriminat. Hi ha un dret a la salut, hi ha un dret a una garantia mínima per a l’existència social i econòmica. I tots aquests drets estan en perill ara. I són drets fonamentals. Els drets econòmics i socials són drets fonamentals. I, si no ho tractem, seguirem amb una ficció. Al món es necessiten consensos per actuar contra perills com la pandèmia o el desastre ambiental. Però ¿com els construirem si deixem créixer la desigualtat? Això em fa molta pena.

Vostè en el seu llibre es pregunta si els mitjans legals són suficients per fer prevaler els drets humans. M’agradaria saber si també hi té la resposta. No, no, clarament, no. Però per a mi la part bona és que hi ha un marge de normes legals important de protecció dels drets humans, bàsicament a partir del 1948. I això és important. Però no és l’únic. La protecció dels drets humans s’ha de treballar més enllà del camp jurídic. I no busquem grans victòries, però sí passos endavant. Som actors en una lluita molt llarga. La nostra lluita és infinita.

Com veu actualment l’estat de la justícia universal, després d’uns anys que semblava que s’havien fet molts passos endavant amb l’enjudiciament de Pinochet a Espanya o la creació del TPI? Hi ha passos enrere i passos endavant. Mentre a Espanya i Bèlgica estan una mica aturades les causes de la justícia universal, avancen a Alemanya, França, Suècia i Noruega, per exemple. Penso que això significa que cal elaborar una visió europea per a la jurisdicció universal. Perquè el Tribunal Penal Internacional té les seves limitacions, com ja hem vist, per exemple, que no pot jutjar la guerra siriana. En canvi, sí que ho ha fet Alemanya (contra un excoronel sirià) i m’agradaria que aquesta pràctica fos una pràctica europea.

Aprecia un doble tracte en l’aplicació de la justícia universal? Sí. Tampoc és una sorpresa, ni nou en la història. En un dels meus llibres, titulat Double standard, vaig investigar precisament aquesta doble moral a partir de la Segona Guerra Mundial. I, és clar, el que més crida l’atenció és la falta d’investigacions dels crims colonials. I aquesta actitud continua vigent. Sembla que el dret és només aplicable als altres. I cal superar aquesta actitud. De fet, una part de la falta de legitimació del TPI s’explica perquè alguns països africans, i amb alguna raó, el perceben com un tribunal per a l’Àfrica. I per això, països com l’Índia i Sud-àfrica no han firmat els seus estatuts.

Vostè va defensar Snowden. ¿És aquest un cas d’aquesta doble moral? Clarament. ¿Com podem deixar Edward Snowden, que tant ha contribuït al nostre coneixement sobre els perills de la vigilància, entre les alternatives de l’exili a Moscou o una presó d’alta seguretat als Estats Units? És molt greu el que han fet amb ell i, com que el conec, ho sento molt per ell, però també pel Govern del meu propi país, que no va fer res per ell. La majoria dels alemanys estaven a favor de donar-li asil. No ho va fer ni Alemanya ni cap altre país europeu amb els quals vam parlar. Primer, per la por d’enfrontar-se als Estats Units, però també cal tenir en compte que hi ha una comunitat de serveis secrets i que tots volen aquestes mateixes mesures tècniques com les de la CIA o l’NSA. Veuen Snowden i Assange com un perill i sobrereaccionen de manera increïble. Violen totes les seves pròpies regles per castigar els que posen llum als seus crims. I això causa un gran mal, no només per a aquests individus, sinó a tota la societat, a l’Estat de dret.

Però els programes d’espionatge secret dels governs es multipliquen. A Espanya, hi ha hagut recentment un gran escàndol amb el programa Pegasus. Tots aquests programes d’espionatge electrònic són una violació dels drets constitucionals, sobretot quan estan dirigits contra grups protegits, com ara periodistes o advocats. És un escàndol. Per mi, el més fort és que l’han utilitzat a l’Aràbia Saudita, al Marroc, a l’Índia, a Mèxic... Però ¿com se’ls pot acudir als països europeus com Espanya utilitzar aquesta tecnologia que està dissenyada per a estats autoritaris? Perjudica la societat i l’Estat de dret, encara que lamentablement molts no ho vegin així.