«Cap altre monument funerari m’havia fet experimentar amb tanta solemnitat el sentiment del somni de la mort. En cap altra tomba faraònica va aparèixer expressada amb més intensitat aquesta sol·licitud per protegir el somni i vetllar el dorment estimat, humà sentiment del qual les nostres cures funeràries no són més que la seva exaltació» (Howard Carter, Madrid, desembre del 1924)
L’any 1922, Howard Carter (Londres, 1874-1939) va fer un descobriment espectacular: va localitzar la tomba perduda de Tutankamon (Tut-Ankh-Amon, també Neb-Kheperu-Ra, la Senyorial Manifestació de Ra; cap al 1342-1325 a.n.e.; XVIII dinastia). Aquest any, 2022, celebrem el centenari d’aquella gesta arqueològica i Egipte inaugurarà (probablement) un nou museu, que ha construït amb l’ajuda financera del Japó a prop de les piràmides, dedicat a aquest faraó i als objectes que Carter va desenterrar de la tomba.
Howard Carter va arribar a Egipte el 1891 acompanyant una expedició de l’Egypt Exploration Fund. Treballava com a dibuixant arqueològic a les ordres de l’egiptòleg britànic Percy E. Newberry (1868-1949) i les seves primeres tasques van ser copiar les imatges de les tombes de l’Imperi Mitjà (2040-1648 a.n.e.), a Beni Hassan. Posteriorment, amb millor o pitjor fortuna, es va quedar a Egipte ocupant diferents càrrecs, des d’Inspector General d’Antiguitats a la zona Sud del país fins a aquarel·lista o guia turístic.
El 1907 va conèixer George Herbert, lord de Carnarvon, un acabalat aristòcrata anglès interessat en l’egiptologia qui va finançar els seus treballs de recerca i excavació a la zona de Tebes, en les concessions que els adjudicava el govern egipci. Aquesta col·laboració va durar fins a la mort de lord Carnarvon el 1923, encara que amb aturades per la Primera Guerra Mundial.
Els arqueòlegs de l’època buscaven a la Vall dels Reis tres faraons que els faltaven a la seva llista d’enterrats en aquesta zona: Smenkhkaré (és Amenofis IV, també Akhenaton, pare de Tutankamon segons sabem ara; cap al 1338-1336 a.n.e.; XVIII dinastia; altres egiptòlegs creuen que es tracta de Nefertiti com a faraó), el seu successor, el llavors desconegut Tutanhamon, i Ramsès VIII (1129-1126 a.n.e.; XX dinastia).
Un milionari americà, Theodore Davis, que havia localitzat les tombes de Tumosi III, Hatsepsut, Yuya i Tuya i el famós amagatall d’Akhenaton entre d’altres, localitzaria també alguna prova relacionada amb una possible tomba a la Vall dels Reis del segon d’aquests faraons, Tutankamon, però havia estat incapaç d’identificar-la. I quan va caducar la seva concessió administrativa per excavar, va preferir deixar-ho, cosa que va aprofitar Carter per aconseguir-la. El 1915 va començar la recerca que no va donar cap resultat durant els primers set anys d’excavacions. Lord Carnarvon gastava unes sis mil lliures a l’any en aquest entreteniment i va estar diverses vegades a punt de llençar la tovallola. Va ser la insistència de Carter, a qui apreciava com a amic, allò que va mantenir viva la fe a trobar el modest faraó Tutankamon.
Així arribem al 4 de novembre del 1922, en què va descobrir uns esglaons del que semblava ser l’entrada a una tomba no excavada fins aleshores. Es van netejar els setze esglaons que portaven fins a una porta segellada i quan no hi va haver cap dubte que es tractava de la tomba de Tutankamon, Carter va esperar a l’arribada des d’Anglaterra del seu mecenes: «Per fi, he fet un descobriment meravellós a la Vall de els Reis (stop) Una magnífica tomba amb els segells intactes (stop) L’he tornat a recobrir deixant-la com estava, a l’espera que arribi (stop) Felicitats».
Quan lord Carnarvon va arribar es va obrir la tomba, i s’hi van trobar, després dels setze esglaons i un passadís d’uns vuit metres, una segona porta que donava a un hipogeu amb quatre estances (una avantcambra, la cambra sepulcral, el magatzem dels tresors i un annex ), plenes d’objectes preciosos. La segona d’aquestes cambres va resultar ser la que contenia el fèretre de Tutankamon amb, entre moltes altres meravelles, una màscara d’or que va ser la icona de la nova troballa arqueològica.
La tomba que tanta feina havia costat trobar estava sota una muntanya de runes originades per l’excavació uns metres més amunt de la tomba de Ramsès VI (1143-1136 a.n.e.; XX dinastia). Aquesta circumstància va ser la que l’havia salvat de ser espoliada a fons com les altres tombes de la Vall dels Reis. Tot i això, la tomba tenia senyals d’haver estat oberta. Així ens ho explica el mateix Carter: «Vam veure que el segell que va aparèixer primer, amb un xacal i nou captius (aquest era el segell genèric de la necròpolis reial), s’havia aplicat a les parts segellades de nou mentre que els de Tutankamon cobrien la part intocada de la porta i eren, per tant, aquells amb què s’havia assegurat originàriament la tomba. Així doncs, aquesta no estava completament intacta, com hauríem desitjat. Els profanadors havien entrat més d’una vegada i, segons ho demostraven les cabanes a sobre de la tomba, en una data no posterior al regnat de Ramsès VI, però el fet que l’haguessin tornat a segellar demostrava que no l’havien saquejat del tot» . Aquests profanadors havien desordenat els objectes que es trobaven apilats i barrejats entre si.
Carter va trigar uns deu anys a fotografiar, dibuixar, netejar, consolidar, classificar i estudiar els més de cinc mil objectes trobats. Tot plegat va desencadenar una veritable onada d’egiptemania. La decoració, la moda, l’art van acollir en aquells «feliços anys vint» la troballa de la tomba com a font d’inspiració en una escala que no es recordava anteriorment. Molt probablement trobar-nos amb un faraó «nen», amb un jove de divuit anys i no amb un rei vell, també va influir en la simpatia amb què la gent de tot el món el va acollir.
Aproximadament cinc mesos més tard de l’obertura de l’hipogeu de Tutankamon, sobtadament va morir Lord Carnarvon, probablement per la infecció d’una picada d’un mosquit. Sempre s’havia associat l’espoli d’una tomba amb la maledicció del faraó que l’ocupava, així apareix a l’Imperi Antic: «Maleït sigui qui profani aquesta tomba. La còlera d’Amon, de Mut i de Khonsu caurà sobre seu». I a la d’Amenofis III: «Els qui cometin algun mal contra aquesta tomba s’exposen a la còlera d’Amon. El seu uræus (és la cobra que porten al cap algunes efígies dels faraons símbol de la seva reialesa) vomitarà flames sobre el seu front, destruirà el seu carro i devorarà el seu cos... Els seus fills no heretaran el seu càrrec; les seves dones seran violades davant dels seus propis ulls; seran lliurats al ganivet, el dia de la matança; patiran gana i set...»
Naturalment l’afer va portar molta cua i amb el temps una llista es va anar nodrint de gent relacionada amb la tomba que va morir de manera sospitosa. Un dels últims, ja el 1979, va ser el director de l’exposició sobre El Tresor de Tutankamon instal·lada a Nova York. Va morir atropellat per un automòbil a la sortida del museu: «La Maledicció continua», van titular els diaris l’endemà.
Això no va afectar a Howard Carter, que va viure molts anys després del seu descobriment, convertint-se en el més famós de tots els egiptòlegs i un home respectat pels savis de l’època. Va escriure un llibre, La tomba de Tutankamon, que, en haver caducat els drets d’autor, es troba lliure a Internet i que és molt recomanable.
Les peces i objectes trobats van passar a exhibir-se majoritàriament al Museu Arqueològic del Caire, un museu amb molt de caràcter, on s’han pogut admirar fins fa pocs mesos. En aquests moments s’està acabant el Gran Museu Egipci, a tocar de les piràmides de Giza, on està previst instal·lar l’aixovar complet de la tomba de Tutankamon. S’ha endarrerit la seva obertura diverses vegades en els últims anys, però ara el centenari que se celebra és l’ocasió perfecta per a una inauguració que segur que atraurà el Caire molts visitants desitjosos de veure, o tornar a veure, les meravelloses coses que va treure a la llum Howard Carter.
