L’escriptor i pintor garrotxí Marian Vayreda (Olot, 1853-1903) ha esdevingut un dels escriptors més importants de les lletres catalanes amb aquesta novel·la, tot i que les dues anteriors, Records de la darrera carlinada (1898) i Sang nova (1900), tenen també molta rellevància.
Novel·la històrica sota l’aparença d’una descripció costumista, paisagística i psicològica, hi apareix una societat que s’acaba, i la muntanya encara allarga la vida, mentre la nova organització apareix, per exemple les cançons que canten els catalans a la muntanya empaitant els bandolers -que podien ser també els carlins- són en castellà. Tot un model del que vindrà.
Vayreda neix en una família rural acomodada, nombrosa i amb propietats. El seu model ideològic, que traspuarà plenament en tots els seus escrits, és aquest: ordre, religió, tradició. Primer fou carlí i evoluciona vers el conservadurisme catòlic catalanista o sigui la formulació de Prat i ben allunyat dels partits dinàstics importants encara en el tombant de segle.
Autor també d’articles, L’Olotí, narracions, tingué un taller d’imatges religiós amb el nom d’El Arte Cristiano i avui és més valorat que en la seva vida com a pintor. La seva narrativa presenta també un alt interès, així La fi del Renegat (1891), El roure dels penjats. Conte fantàstic (1899) i L’afusellat editat també pòstumament.
Com a escriptor aixecà, enlairà -ara en diuen elevar (quin dany -mal- de cap que fan els illetrats)- la literatura amb una preocupació per la llengua molt alta, preparava el lèxic amb cura, no era a raig sinó el resultat d’una meticulosa elaboració i preparació tot i la redacció, a vegades descurada com remarca Tayadella, mentre que el lèxic és impressionant, bell en extrem. No va poder veure editat el llibre que es ressent, en la meitat final, de la seva manca de correcció. La revalorització de la seva prosa esdevé un just reconeixement a l’alta categoria literària d’un dels exponents més singulars de la literatura catalana del segle XX.
