Diari de Girona

Diari de Girona

La fascinació de la llengua de Marian Vayreda

Les millors obres de les lletres gironines (19) La punyalada

Excepcional en el tractament dels personatges, les descripcions de paisatges i situacions i la llengua usada. Amb moltes edicions, esdevé l’exemple de la novel·la que trenca amb el modernisme. Obra cabdal, exemplar, definitiva, segons la crítica, la seva lectura és, un segle després, encara un gran plaer intel·lectual.

Josep Maria Figueres

En el número 2 de la nova col·lecció «Imprescindibles» apareix La punyalada, de Marian Vayreda, en la seva més darrera edició. Inicialment és publicada el 1903 a La Ilustració Catalana de F. Matheu, amb il·lustracions de Josep Berga i Boix, i l’any següent en llibre. Ha tingut un gran nombre d’edicions pel seu alt valor i seguiment del públic. Efectivament, n’hem comptabilitzat una vintena i en nombrosos formats pel públic (butxaca, bibliòfil, juvenil...) no en còmic tanmateix però sí que ha tingut fortuna en altres formats: film (1990) de Jordi Grau que Domènec Molí no deixa gairebé ben parat a la Revista de Girona per manca de costumisme i massa far-west... pel·lícula visible a internet, òpera (1993) de Jordi Cos, teatre (CCG, 2005), audiollibre per Joan Pujolar... Pot llegir-se fàcilment sigui en alguna de les versions penjades a la xarxa o la mateixa original del 1904 a Cervantes Virtual. De les editorials remarquem a tall d’exemple Edicions Catalana (1921), Selecta (1947, 1957, 1974, 1984), Edicions 62 (1980, 2015, 2018), Aubert (1985), Barcanova (1993), Planeta (1998) s’expliquen els paisatges (Isidor Cònsul), i fins la tesi doctoral (1988) d’Antònia Tayadella han estat nombrosos els estudis que han seguit fins avui.

La fascinació de la llengua de Marian Vayreda

El dramatisme de la situació que retrata La punyalada (Coralí, noia raptada per un bandoler -Ivo, L’Esparver de renom-, amb l’enamorat –Albert Bardals, Xacolí- que la cerca per les coves i amagatalls, pels boscos i muntanyes de l’Alta Garrotxa i fins que la troba, amb un grup de mossos de l’esquadra comandats per l’Arbós, personatge igualment ben singular) ofereix un retaule humà preciós i una descripció de l’entorn simplement genial. Apareix com a fascicles el 1903 i l’any següent com a llibre. La mort de Marian Vayreda aquest any i la manca de les seves darrers correccions ha provocat nombroses, diguem-ne, intervencions, fins les darreres de Margarida Casacuberta (Barcino, 2021 i reimpressió el 2022) sota els auspicis de la Fundació Carulla i d’Antònia Tayadella (Proa, 2004), patrocinada per l’Ajuntament d’Olot amb un text ja ben afinat.

La fascinació de la llengua de Marian Vayreda

Sort en tenim de disposar del manuscrit i que és un far lingüístic que caldria vetllar com el fotògraf fa amb la llum per aconseguir un resultat com l’obra mereix: la cura d’una excepcionalitat, bella com les muntanyes i paisatges de la Garrotxa en tot el seu esplendor en els anys de la tercera guerra carlina quan, sense carreteres ni autopistes, hom anava, i era molt, pel camí ral o, sovint per corriols, camins de matxo i encara amb destralers al davant segons on... Bonica de llegir, en Jordi Llavina, en una crítica ben recent al diari Ara, qualifica aquestes pàgines, enraonadament, de saboroses tot fent-nos pensar en el llibre poètic de Josep Carner de títol mengívol: Els fruits saborosos. I ho són tot fent-nos lamentar, com una simfonia clàssica excepcional, que cada pàgina saltada és una pàgina menys per a fruir-la perquè la ment, a diferència del paladar que en té prou, mai diu pleguem davant la bellesa.

La fascinació de la llengua de Marian Vayreda

Els personatge són ben presentats, molt ben configurats en caràcter, actitud i situacions. Tots tenen elements especials, pertorbacions en diu Maurici Serrahima, però a la muntanya els caràcters esdevenen vius i cantelluts. Els dos xicots són gairebé antropomòrfics segons Vayreda, ocell ardit un, xai mansoi l’altre, si un és el llop animal brau, l’altre el gos poruc. La noia, segons crítics, serpent temptadora en al·lusions que apareixen. Sigui com sigui el fet és clar: personatges antagònics amb el desig pel femení al mig.

Al pròleg de l’edició de 1904 Josep Franquesa i Gomis parla de l’àngel i el dimoni. El rerefons passional, narrat amb un devessall de recursos entre els que remarquem la ironia, té en la llengua una gran labor meritòria que avui, en ple embrutiment lingüístic on el calc pel castellà s’ensenyoreja arreu, esdevé un goig, la fa sentir a fons, i que estiguem ufanosos de la seva vitalitat a la muntanya catalana de fa un segle.

La narració apareix plena, «superbament escrita, (...) mestrívola capacitat creadora d’un escriptor (...) que sap fer moure la ploma com només ho saben fer els genis», escriu Josep Miracle al pròleg de les obres completes.

Però no tot són elogis. Gabriel Ferrater, poeta però crític literari també, escriu: «És una de les fantasies sexuals, de tonalitat sàdica, que deriven de Clarissa Harlowe: les novel·les que fixen l’interès el lector damunt la incertitud si una noia –car convé que sigui una noia i no una dona adulta- serà violada (...) El judici moral de Vayreda sobre els personatges s’expressa en reflexions poc profundes i no gens absorbides per l’acció novel·lesca, i aquesta, en lloc de formar un sistema de símbols, és només una desfilada de reportatges de violències i tortures». Afegeix el biògraf del poeta, Jordi Amat, «ni moral, ni llengua, concloïa Ferrater.» Però la llengua d’aquesta novel·la és única i molt valuosa.

Antònia Tayadella, autora també d’una introducció reeixida i acurada, remarca com disposem de moltes dades de l’autor en la preparació de l’obra -llista de refranys, topònims... de l’Alta Garrotxa i fins un esborrany de l’obra Lo trabucaire en els papers de l’autor. Assenyala el procés de correcció, parcial, Vayreda es mor en plena labor, de la novel·la i els altres materials. També comenta les diverses edicions, la primera amb la censura o millor dit mutilació de Francesc Matheu (1903), fa comentaris de la recepció així com lloa la crítica de Maurici Serrahima en ser la primera que destaca els aspectes psicològics. Aspectes que Maria Dasca desenvolupa a Els Marges. Tayadella també apunta la necessita d’una nova edició del text des d’una òptica filològica escrupolosa per la necessitat de disposar d’una versió que contempli tot el procés, complex, de recuperació de l’obra no revisada totalment per l’autor... i tot i l’escriptura de qualitat, però caòtica en mots de l’especialista en Vayreda l’última versió editada diu que hauria de ser «el màxim de fidel possible a l’obra que va escriure Vayreda». Tanmateix, com escriu Ramon Pla i Arxé, ja era hora que disposéssim d’una edició fiable.

La darrera edició, la de Casacuberta, respecta, encertadament, el criteri anterior i prescindeix de l’edició de 1904 i valora les galerades corregides i conservades a Olot. Aporta un útil lèxic a peu de pàgina i repetit al final, que podia ser més extens, hi ha mots de difícil comprensió avui -regantellant..- mentre n’esmenta de ben coneguts pel públic culte –estertor...- i acaba amb un postfaci escaient on arrenca amb el record personal de la novel·la. L’escoltà, ben petita, a Ràdio Olot com un serial. Feliç iniciativa.

Compartir l'article

stats