José Montilla (Iznájar, Còrdova, 1955) està apartat de la primera línia de la política catalana (presideix la fundació Rafael Campalans) però admet que en ocasions encara rep trucades de consulta sobre qüestions diverses per part de companys de partit. «Em truquen quan ho creuen convenient, i jo estic a disposició», assegura.
Què li sembla que ERC hagi inclòs al Govern consellers d’altres famílies polítiques, entre ells Joaquim Nadal, que va ser conseller amb vostè i amb Pasqual Maragall? En aquest cas, és una decisió personal i em toca respectar-la. No entro a valorar-la, [Nadal] és lliure de prendre decisions. El que sí que crec és que amb aquest intent d’incorporar persones que tenen altres sensibilitats, ERC intenta aparentar que està menys sola. La política catalana fa molt de temps que està instal·lada en fer veure, i per tant han de fer veure que estan menys sols del que realment ho estan. Però la veritat és que tenen 33 diputats de 135. És un govern en minoria. És un govern que, quan la legislatura no ha arribat a l’equador, és difícil que es pugui mantenir en solitari governant. Aquest Govern està fet més en clau de curt recorregut per a les properes eleccions, les municipals: a hores d’ara, a ERC el preocupen més les municipals que tenir o no tenir pressupost. Tal com s’especula, podem tenir eleccions catalanes després de les municipals perquè no sembla que puguin governar més de la meitat de la legislatura amb 33 diputats. A més, havent estat, no ho oblidem, el segon partit més votat, no el primer. Francament, no crec que tingui gaire recorregut aquest Govern.
Vostè sabia que Nadal s’incorporaria al Govern? Ni ho sabia ni havia de saber-ho. Jo no tinc responsabilitats al PSC, i a més ell fa força anys que va deixar de ser afiliat.
Quina anàlisi fa de la ruptura del Govern d’ERC i Junts? La decisió de marxar del Govern la va prendre Junts, i no va ser una decisió presa per unanimitat: hi havia una part important del partit que volia mantenir-se al govern, especialment la majoria dels consellers i una part molt important de la direcció. A Esquerra segurament li ha anat bé per als objectius més a curt termini que té, que són les eleccions municipals. Després d’aquest curt termini haurà de convocar eleccions o haurà de buscar-se un soci per fer majoria. I jo no acabo de veure els socis, sobretot perquè no en vol cap, o vol aquells que ja li han donat carabasses, com la CUP. El que està clar és que ara és un govern amb escàs marge de maniobra.
Quin paper pot jugar el PSC per facilitar la governabilitat? Vagi per endavant que jo no sóc portaveu del PSC, però com a expresident dono la meva opinió. Crec que el PSC sempre ha estat i està disposat a posar per davant els interessos de Catalunya, però els interessos de Catalunya no són els interessos d’ERC. Fer d’avalador d’un altre partit que diu que no vol saber res del PSC... Tot i que dins d’ERC també hi ha més d’una sensibilitat respecte el PSC. En qualsevol cas, el PSC sempre ha estat disposat a parlar dels temes importants que afecten Catalunya, com ara amb la renovació dels òrgans estatutaris o el pacte per la llengua. És a dir: disposat a arribar a acords sí, però no a fer de portador d’Esquerra Republicana.
I quina importància té en aquesta equació el fet que Pedro Sánchez necessiti els vots d’ERC al Congrés per governar tranquil? El PSC sempre ha estat sensible al fet que convé que hi hagi un Govern a Espanya que pugui tirar endavant la seva agenda, sobretot quan és un govern que té militants del PSC. Però no són vasos directament comunicants en sentit estricte, almenys en la meva experiència. La política catalana té la seva autonomia, el PSC respecte de la política catalana té el seu projecte autònom, i sempre ha pensat en allò que és més important per a Catalunya. I això normalment ha coincidit amb els interessos del conjunt del socialisme espanyol, sí, però no sempre.
Es diu del seu Govern, precisament, que es va crear contra la voluntat del PSOE. Això es diu, sí (riu). Per tant, les decisions que hagi de prendre el PSC les prendrà el PSC.
Què li sembla la reforma del delicte de sedició anunciada per Sánchez? És un compromís de legislatura ja formulat pel president en seu parlamentària, i no hauria d’estranyar ningú que faci el que va dir que faria. És una mesura que cal posar en el context de la taula de diàleg i dins de l’estratègia per a la reconciliació. En absolut és una renúncia o rendició de l’estat de dret; algunes reaccions ja van dir el mateix quan es van acordar els indults, i és un fet que aquestes mesures han reduït els suports al secessionisme.
Vostè va governar amb consellers d’ERC i amb consellers d’Iniciativa. Es pot repetir aquesta fórmula del tripartit d’esquerres després de les properes eleccions, ja sigui liderada per Pere Aragonès o per Salvador Illa? Això és fer política ficció. La realitat és que la Catalunya d’avui és una mica diferent de la del 2003 o del 2006, quan es van constituir el primer i el segon govern catalanista i de progrés. D’entrada, Iniciativa no existeix. Hi ha els comuns, una formació política on està subsumida el que va ser ICV, però amb un pes no determinant. Esquerra també ha patit canvis importants, com també s’han donat canvis al PSC. Jo no crec que avui es pugui parlar de reedició. No vull dir que sigui impossible, en un futur que no veig gaire proper, que hi pugui haver un govern de les formacions catalanistes i d’esquerres. No, no crec que s’hagi de descartar res, fins i tot espero que això es pugui donar en el futur, però no ho veig com una cosa propera. I abans haurien de canviar moltes coses. Només cal pensar que al Govern de Maragall i al meu els precedia una tasca de treball parlamentari conjunt durant la darrera legislatura de Jordi Pujol. Avui no estem en la mateixa situació. O sigui, que un tripartit demà no el veig. D’entrada hi ha formacions polítiques que ho descarten, com ERC. L’Esquerra de l’última etapa de Pujol no ho descartava, i ho va fer quan hi va haver majoria per fer-ho.
Ara ERC té més pes polític. Aleshores, vostè opina que els blocs que s’han aixecat els últims anys segueixen vigents? Condicionen. Per això dic que cal fer molta feina prèvia per fer possible una hipòtesi com la que vostè planteja.
En tot cas, i si aquest govern d’esquerres no és possible a curt termini, Catalunya sembla abocada a una repetició de governs independentistes. L’esdevenir dels temps pot fer que es vagin aprovant les assignatures pendents que d’alguna manera facin que la política catalana torni a ser més normal. Que els acords no siguin només possibles entre les formacions que van donar suport a la declaració unilateral d’independència en el seu moment, sinó que hi hagi aproximacions molt més pragmàtiques. No crec que estiguem condemnats a un govern independentista, diguem-ne.
Creu que Illa pot guanyar les eleccions amb un marge més gran que el 2021, que li permeti governar? Bé, això diuen les enquestes, per exemple les del mateix CEO.
Però els independentistes mantenen la majoria absoluta. Això ja ho veuríem. En qualsevol cas, si Aragonès hagués d’anar a una investidura demà no sé si tindria els vots de Junts i de la CUP. De moment, li han retirat el suport parlamentari. No hi ha un bloc independentista al Parlament; hi ha una majoria de diputats independentistes, que és una altra cosa.
ERC té l’objectiu declarat de substituir el PSC a l’àrea metropolitana de Barcelona. Vostè, que va ser alcalde de Cornellà abans que president, creu que pot aconseguir aquest objectiu? El futur no està escrit. Suposo que sí, que volen substituir el PSC a les zones més urbanes i Junts a les anomenades de l’interior. És normal que tinguin aquesta ambició, i crec que el PSC també té l’ambició no només de mantenir la majoria a les zones urbanes, sinó també de recuperar part de la presència que va tenir a les zones més de l’interior.
I vostè té algun vaticini respecte les properes eleccions? El PSC té bones perspectives a l’àrea metropolitana i també bones, encara que més modestes, a la Catalunya interior. El PSC no està a la defensiva en aquest tema, que ningú no s’equivoqui.
Què li sembla el fitxatge de Gabriel Rufián per a Santa Coloma de Gramenet? És que jo no ho veig un fitxatge: és un diputat d’Esquerra des de fa molt de temps, no es poden presentar com a fitxatges inèdits gent que fa molts anys que vesteix la samarreta d’un partit. I crec que al darrere d’això hi ha una altra cosa. No crec, sincerament, que ERC pensi que pot guanyar a Santa Coloma. L’objectiu no és aquest, sinó intentar esgarrapar vots aquí i allà per intentar, per exemple, desplaçar el PSC de la presidència de la Diputació de Barcelona. El PSC fa temps que ho veu, i ja prendrà les iniciatives necessàries per consolidar el vot socialista a les àrees urbanes.
S’han complert cinc anys de l’1-O i de la declaració d’independència. De qui és la responsabilitat que l’ambient estigui ara menys crispat? És una tasca que no es pot atribuir ningú en exclusiva. Uns han fet més que altres, però afortunadament hi ha hagut persones, organitzacions i institucions diverses que han treballat en diversos graus perquè això sigui possible, sobre la base de constatar que els fets i les decisions del 2017 al final el que van portar va ser la intervenció de les institucions de Catalunya i una divisió en la societat catalana. Encara hi ha un afebliment de l’autogovern, i una reculada de Catalunya en molts camps, i una gran pèrdua d’oportunitats. Hi ha qui ho ha assumit i reconeix que es va equivocar. N’hi ha d’altres que no ho reconeixen en públic, encara que ho facin en privat, perquè reconèixer-ho els significaria problemes amb part del seu electorat.
ERC no diu això en públic. Per això ho dic, estic parlant d’Esquerra. Una cosa és que es reconegui en privat i una altra cosa és que en públic, sobretot quan hi ha un competidor que ara és més independentista que tu, com és Junts, no ho reconeixen. Aquesta és una assignatura pendent d’Esquerra: cal reconèixer quan algú s’equivoca. I jo crec que allò va ser una equivocació, com cada cop més assumeixen els ciutadans. I no passa res, els responsables polítics ens equivoquem. No es pot enganyar tanta gent durant tant de temps.
Van enganyar? Jo crec que sí, perquè van explicar que Europa ens reconeixeria, que hi havia unes estructures d’Estat que després a les converses privades reconeixien que no existien. Estaria bé que reconeguessin que allò va ser una via equivocada. L’important és que hi hagi un ànim de corregir, i crec que el Govern d’Espanya, el PSC i també Esquerra han ajudat a abaixar la tensió. La creació de la taula de diàleg és un instrument positiu per rebaixar la tensió i per apropar posicions. Va donant alguns fruits, i d’altres suposo que es percebran amb el pas del temps. Espero que es pugui anar avançant en la reconciliació. No parlo només de reconciliació entre formacions polítiques, sinó també entre sectors de la societat que han estat molt polaritzats, i ja sabem que això tindrà adversaris tant des de l’altiplà, en part del PP, i també aquí a Catalunya, de les persones que pensen que com pitjor, millor.
El PP es recupera a les enquestes de la mà d’Alberto Núñez Feijóo, i en moltes ja supera el PSOE en intenció de vot. Quines armes té Pedro Sánchez per fer front a aquest creixement a poc més d’un any de les generals? Governar. Intentar governar per a tothom i sobretot per als sectors de la societat que ho estan passant i ho passaran pitjor. En unes circumstàncies en què hi ha hagut una pandèmia i hi ha una guerra, cal prendre decisions i arriscar. És el que està fent i espero que això tingui premi. Quan apareix un candidat nou com Feijóo sol haver-hi un premi a les enquestes, però que es va esvaint quan se’l comença a conèixer més. El PP és un partit important, amb una presència política, mediàtica i territorial considerable, però des que Feijóo va aparèixer com a candidat fins ara les seves expectatives electorals a les enquestes han anat a la baixa.
El truquen del partit per demanar-li consell? El truca Illa? Em truquen quan ho creuen convenient, i jo estic a disposició. Però una cosa és tenir responsabilitats, que no ho trobo a faltar, i una altra que et demanin opinió sobre una determinada cosa. Vaig estar sis anys de secretari d’organització i pràcticament dotze de primer secretari. No crec que sigui bo eternitzar-se. Ara presideixo la fundació Rafael Campalans, organitzem conferències, publicacions, estudis... I tinc activitats com a expresident, com els altres expresidents.
