Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Les joies que van viatjar en camió d’Olot a París

Es compleixen 85 anys del final d’una exposició que va mostrar a la capital francesa, amb gran èxit de visitants, algunes de les peces més destacades de l’art medieval de Catalunya

Treballs de càrrega en camions de les obres que es conservaven a l’església de Sant Esteve d’Olot. Arxiu Nacional de Catalunya (ANC)

«La «crème de la crème de l’art medieval català» va viatjar en camió d’Olot a París i va protagonitzar una gran exposició a la capital francesa entre el 20 de març i el 25 de novembre del 1937, primer al Jeu de Paume i després al Castell de Maisons-Laffitte, que s’acabaria convertint en el refugi per a totes aquestes obres mestres fins al final de la Guerra civil espanyola. L’Art Catalan. Du Xè au XVè siècle era el títol d’una mostra que va aconseguir un gran èxit de visitants en els seus dos emplaçaments, i que a més de donar a conèixer les principals creacions artístiques catalanes d’aquell període, va servir per reivindicar el paper que havia fet el Govern de la Generalitat en la salvaguarda i protecció del patrimoni durant l’onada de violència revolucionària d’esquerres que es va produir com a reacció contra el cop d’Estat de Francisco Franco del 18 de juliol de l’any 1936.

L’expressió «la crème de la crème de l’art medieval català» en referència al contingut d’aquella exposició la fa servir Joaquim Nadal, des de fa unes setmanes Conseller de Recerca i Universitats, que aquest estiu va publicar el llibre L’exposició de París (1937). L’art medieval català a París durant la Guerra civil espanyola, fruit d’un exhaustiu treball de recerca durant els últims anys. En la presentació del volum, editat pel Departament de Justícia de la Generalitat i el Centre d’Història Contemporània de Catalunya, el director d’aquest organisme, Jaume Sobrequés i Callicó, reivindica la importància d’aquella mostra assegurant que «va ser -tot i les circumstàncies del moment en què es va presentar- una de les finestres culturals més importants que s’han obert mai a Europa durant la nostra història contemporània».

L’expedició de camions estacionada al centre de la capital de la Garrotxa, el 27 de febrer del 1937. ANC

De fet, feia temps que els responsables del patrimoni artístic i cultural a Catalunya es plantejaven la possibilitat d’organitzar una gran exposició a l’estranger per donar a conèixer l’art medieval català. A principis de la dècada de 1930, segons Nadal, hi havia hagut diverses possibilitats sobre la taula, encara que cap va acabar reeixint. Aquesta voluntat coincidia amb l’interès que demostraven experts internacionals per conèixer sobre el terreny l’art català d’aquell període, i fer-ne divulgació. L’esclat de la guerra civil, els atacs que va rebre el patrimoni per part de grups revolucionaris, i la tasca de protecció que va posar en marxa la Generalitat serien els elements que acabarien resultant determinants per a la gran exposició de París de l’any 1937, que va coincidir a més amb l’Exposició Internacional de la capital francesa.

«Aquesta exposició és la punta de l’iceberg de l’operació de salvament del patrimoni que va posar en marxa el Govern de la Generalitat el mateix 19 de juliol del 1936, l’endemà del cop d’Estat de Franco», comenta Joaquim Nadal a Diari de Girona. Segons ell, «es va activar una gran operació de recollida de material moble, perquè l’immoble es va veure afectat per incendis, enderrocaments i altres atacs...». Inicialment les peces rescatades es guardaven en museus locals, encara que posteriorment es van anar traslladant al Palau Nacional, a Barcelona, i d’aquí la majoria van anar a Olot. Nadal rememora que Joaquim Folch i Torres, director dels Museus de Barcelona i gran factòtum de l’exposició d’art català a París, va afirmar que a la capital de la Garrotxa s’hi havien reunit fins a un milió de peces, incloent-hi obres de mida gran, com ara escultures, tapissos, retaules, creus, etc. i també monedes, dibuixos, gravats...

Una de les sales de l’exposicio al Jeu de Paume. ANC

Mentre es preparava l’exposició de París, i per reforçar el seu discurs sobre el paper que havia fet en la salvaguarda del patrimoni, el Govern de la Generalitat va afavorir la visita de diferents experts internacionals perquè analitzessin la situació sobre el terreny. Entre aquests hi havia el crític d’art Christian Zervos, que va recórrer Catalunya els mesos d’octubre i novembre del 1936 acompanyat pel també especialista Roland Penrose i les respectives esposes, i que seria l’autor de L’art de la Catalogne du IXe au XVI siècle, un «llibre extraordinari», segons Nadal, que «s’emmarca en el conjunt de treballs de difusió i propaganda que es van programar amb motiu de l’exposició del Jeu de Paume».

El paper de Folch i Torres

Joaquim Folch i Torres va liderar l’organització de l’Exposició de París, encara que també hi van participar responsables de la Conselleria de Cultura de Ventura Gassol i del Comissariat de Propaganda de Jaume Miravitlles. Però el director dels Museus de Barcelona és definit per Nadal com a «inspirador intel·lectual i executor material de l’Exposició». Entre els nombrosos documents que reprodueix l’historiador i exalcalde de Girona en el seu llibre hi ha la primera proposta que va fer Folch i Torres, el 9 de novembre del 1936, sobre la mostra, en la qual ja deixava clar quin havia de ser el seu doble objectiu: «donar una idea de les obres d’art salvades de la revolució, i de l’evolució de la història artística de Catalunya en el període de la seva vida nacional».

Cartells de la mostra a l’exterior del Jeu de Paume de París. ANC

El document, molt detallat, comença enumerant, sala per sala, les peces que s’hi haurien d’exhibir. A continuació, Joaquim Folch i Torres aposta perquè el transport de les peces a París des d’Olot es faci en tren i no en camió, encara que finalment aquest darrer seria el sistema utilitzat. Segons ell, «l’expedició per camió no és aconsellable. Viatge de 1.000 quilòmetres, dóna un tant per cent de panes que exigeix un camió-taller seguint l’expedició i moltes despeses d’elements de defensa i previsió. Té l’avantatge d’una sola operació de càrrega i descàrrega. El tren és més segur per bé que l’operació és més complexa (...)».

El director dels Museus de Barcelona també aporta una dada molt rellevant a l’hora de parlar de la possibilitat d’assegurar les peces de l’exposició: «El valor aproximat del que s’envia, feta una valoració peça per peça de les esmentades en les llistes, és de 6.458.000 pessetes. Una assegurança, i majorment en el moment present deuria ésser caríssima. Cas d’un accident, en matèria d’obres d’art i tractant-se de diners de l’erari públic, aquests de cap manera poden no ja substituir, sinó que ni compensar el 10% de l’interès de les obres perdudes. Per això cap museu del món no està assegurat. És doncs més útil i moltíssim més econòmic despendre diners en precaucions. Aconsellem una parella d’homes d’armes (poden ésser gendarmes en entrar a França i mossos d’esquadra a Catalunya i) un bomber amb dos extintors a dintre de cada vagó “capitonat”. Contra els possibles descarrilaments i topades no hi tenim res a fer».

Esquema elaborat per Joaquim Folch i Torres d’una de les sales de la mostra al castell de Maisons-Laffitte. ANC

No hi va haver descarrilaments, ni tampoc topades, però sí un viatge llarg (dos viatges, de fet, per a l’exposició del Jeu de Paume i un de posterior per incorporar noves peces quan la mostra es va traslladar al castell de Maisons-Laffitte). La primera de les expedicions va sortir d’Olot el 27 de febrer del 1937 i la formaven diferents tècnics i funcionaris de la Generalitat, els xofers dels tres camions que s’hi van utilitzar, dos auxiliars i tres mossos d’esquadra.

Joaquim Nadal detalla en el seu llibre com va ser aquell viatge: «El dia 27 van sopar al Pertús i van anar a dormir a Perpinyà, on van esmorzar el 28 de febrer al matí. Van dinar a Narbona i van sopar i dormir a a Toulouse. L’1 de març van esmorzar a Montauban, van dinar a Cahors i van sopar i dormir a Suillac. El dia 2 de març van esmorzar a Brive, van dinar a Limoges i van sopar i dormir a Vierzon. Finalment, el dia 3 van esmorzar a Lamotte de Breuron i van dinar prop de París, ciutat on van arribar el dia 3 a les quatre de la tarda. S’havien endarrerit un dia respecte el pla de viatge que li havien comunicat a Folch i Tores el dia abans de sortir». La tornada d’aquell primer viatge, en canvi, va ser molt més ràpida: van sortir el 5 de març per arribar a Olot el dia 7 a les set de la tarda.

Portada del libre «L’art catalana Paris», editat per la Conselleria de Cultura el 1937amb fotografiesde les dues exposicions. MNAC

Aquells camions, i els que sortirien en les expedicions posteriors, van portar a París «les peces més rellevants i singulars del romànic i el gòtic: frescos, escultures, pintures, brodats, teixits, còdexs, miniats i orfebreria, en una tria que va esdevenir una gran carta de presentació internacional de l’art i de la cultura catalanes». Inicialment, explica el conseller Nadal, el Govern espanyol es resistia a deixar sortir cap a França tot aquell patrimoni, si bé finalment les gestions que va fer Pere Coromines, Comissari de Museus, van donar com a fruit l’autorització del Ministeri d’Educació, que va demanar que es garantís el retorn de les obres.

Inicialment, la mostra es va exhibir al Jeu de Paume entre el 20 de març i el 20 d’abril del 1937, i va haver de deixar aquest emplaçament emblemàtic perquè havia de ser escenari de l’Exposició Internacional de París. Llavors totes les peces (i algunes més) van ser traslladades al castell de Maisons-Laffitte, on l’exposició va durar del 22 de juny al 25 de novembre del 1937, data en la qual es tancava l’Exposició Internacional de París. En aquell moment s’havia plantejat la possibilitat que la mostra, davant de l’èxit que havia aconseguit, fos traslladada a alguna altra destacada capital mundial com Brussel·les, Londres o Nova York, encara que aquesta possibilitat es va descartar pel risc que les peces es fessin malbé en el periple.

PECES SINGULARS

I és que era molt arriscat moure aquella «crème de la crème de l’art medieval català», formada per «peces singulars, grans frescos, retaules gòtics, imatges de la verge...». El Tapís de la Creació, la Mare de Déu dels Consellers, el Crist de Mig Aran, la Creu de Vilabertran, la cadira de Martí l’Humà, el Beatus de la Seu d’Urgell, el Martirologi de Poblet, l’absis de Santa Maria de Taüll, l’estatueta de Carlemany de la Catedral de Girona, etc. són algunes de les peces que formaven la «tria selecta», en paraules de Nadal, que es va mostrar a París, entre 150 i 160 obres en total, afegeix.

Treballs de descàrrega d’obres al castell de Maisons-Laffitte,el 28 de maig del 1937. ANC

La qualitat de la proposta va ser reconeguda pel públic. Al Jeu de Paume va rebre prop de deu mil visitants de pagament durant un mes de l’any 1937 (sense pagar gairebé el doble, diu Nadal), una xifra excepcional si es té en compte que en tot el 1936 havien visitat les diferents exposicions que s’havien fet al mateix recinte 3.651 persones, segons informes oficials de les autoritats franceses. La mostra d’art català va rebre a Maisons-Laffitte, fins a finals d’octubre, 3.666 persones. També hi ha dades sobre les visites que va rebre la col·lecció de peces catalanes un cop acabada l’Exposició Universal de París: durant el 1938 el nombre de visitants va pujar a 12.345, mentre que d’octubre de 1938 a febrer de 1939 i de juny a setembre de 1939 es van comptabilitzar 3.8976 visites, 1.549 de les quals gratuïtes i 2.348 de pagament.

Durant la visita de Christian Zervos i Roland Penrose a Girona, els mostren el Tapís de la Creació. Roland Penrose

Efectivament les peces que formaven l’exposició es van quedar al castell de Maisons-Laffitte fins al final de la guerra civil, per garantir la seva seguretat. Un cop acabat el conflicte, les autoritats franquistes van reclamar el seu retorn, i els funcionaris de la Generalitat que n’havien estat custodis durant tot aquell temps van accedir a complir amb la garantia que s’havia donat en el moment de la sortida: «Es va especular amb aquell possible trasllat a altres ciutats, i també amb la possibilitat que alguna peça fos venuda per comprar armes, però els guardians de les obres estaven compromesos amb el retorn», comenta Nadal, que afegeix que també hi havia una garantia per part del Govern francès, que havia assumit la responsabilitat d’acollir als seus museus tot aquell patrimoni.

GUERRA DE PROPAGANDA

En la guerra de propaganda que es va obrir arran de la guerra, de la destrucció de patrimoni i de la tasca de salvaguarda per part de la Generalitat, des de l’Espanya franquista es van llençar atacs furibunds contra l’exposició de París, alguns dels quals dirigits expressament contra el Conseller de Cultura, Ventura Gassol: «Que salvara usted lo que estaba en los museos no tiene mérito. Su obligación era salvar lo que estaba en los museos y lo que estaba en la calle. Si no lo salvó, no tiene derecho a pisar un país civilizado», es podia llegir a la revista Destino el maig de 1937. En la mateixa publicació s’hi afegia que «no vamos a decir ahora a los señores que han organizado a toda prisa esta Exposición de Arte Catalán en París que han robado de Cataluña y de España las obras expuestas. Lo que les vamos a decir es que han robado precisamente las que no están expuestas. No nos importa que hayan salvado el treinta, el cincuenta, el noventa por ciento del Arte que estaba encomendado a su custodia. Lo que nos importa es precisamente el setenta, el cincuenta, el diez por ciento restante. Lo que nos importa es el Arte que no se ha podido llevar a París. Que también era nuestro. Y no vamos a tolerar que se inciense en toda la prensa internacional a un gobierno porque en un momento determinado sólo dejó destruir un treinta por ciento del Arte Nacional».

Joaquim Nadal assenyala en aquest sentit que «es veu ben bé que la rèplica ataca directament la línia argumental de l’Exposició de París i de les seves publicacions», i afegeix que «la dialèctica destrucció-salvament se situava al cor mateix de la batalla ideològica i política entre l’Espanya sota control franquista i l’Espanya republicana, i més específicament Catalunya i el seu govern».

L’autor de L’exposició de París (1937) també recull en el seu llibre diverses valoracions sobre el patrimoni que efectivament es va perdre en aquella revolta posterior al cop d’estat de Franco, i en treu algunes conclusions: «Més enllà dels béns immobles podem dir que les pèrdues d’obres d’art romànic i gòtic van ser variables segons les zones, però es podrien situar entre un 5% i un 10%, mentre que l’impacte sobre el barroc, que els informadors anglesos situen en el 60%, hauria de pujar fins el 80% i en alguns casos més, d’acord amb les referències comparatives entre el que sabem que hi havia i el que sabem que queda».

Compartir l'article

stats