«Amb la Covid vam poder constatar la gran precarietat del nostre ecosistema cultural»

Vinyet Panyella (Sitges, 1954) és una persona afable, culta, generosa i tenaç. Per a ella, la cultura és una forma de vida: de creixement, consciència, creativitat, llibertat. En relació amb la societat, un compromís. I encara, tot recuperant aquelles paraules de Montserrat Roig, «l’opció política més revolucionària a llarg termini». Ha estudiat la vida i l’obra de persones vinculades amb les terres gironines, com ara Montserrat Abelló, Salvador Dalí, Rosa Leveroni, Diego Ruiz, Ángeles Santos...

Hi ha algun referent especialment important en la seva formació? Néixer a Sitges per a mi ha estat un privilegi. És un poble d’una història cultural esplèndida i un cúmul d’oportunitats per a qui hi creu. Vaig créixer en el si d’una família modesta, de botiguers molt vocacionals -amb establiment obert des de 1933, i van per la quarta generació- i molt vinculada a la cultura popular. Tot plegat imprimeix caràcter... D’altra banda, em vaig educar llegint a la biblioteca pública. Més endavant vaig tenir l’oportunitat de tractar persones de la generació d’entreguerres que van jugar un paper important en la història cultural sitgetana, com l’historiador i escriptor Josep Carbonell i Gener i l’escriptor Ramon Planes, així com també els fills o familiars d’artistes com Joaquim Sunyer i Pere Jou, i, encara més ençà, personalitats diverses del món de les arts i la cultura que habitaven a la vila o que la visitaven, des de J. V. Foix i Ángeles Santos fins a Josep M. Castellet i Baltasar Porcel. Tinc molts deutes amb persones que admiro i que m’han ajudat, com també Montserrat Abelló. 

Coneix molt l’àmbit cultural català perquè l’ha viscut -i el viu- des de diferents costats. He exercit la vida laboral amb una actitud de professional al servei de la comunitat i de la cultura, amb llibertat de criteri i oberta als canvis i noves tendències. No ha estat fàcil treballant sempre des del sector públic. He viscut una trajectòria intensa en tres importants àmbits del patrimoni, com han estat arxius, documentació i biblioteques, i museus. Vaig començar el 1976 posant en marxa l’Arxiu Històric de Sitges; el 1983 vaig fer un canvi radical en organitzar i posar en marxa el Servei de Documentació, Biblioteca i Arxiu del Parlament de Catalunya; entre el 1989 i el 1996 vaig ser subdirectora i gerent de la Biblioteca de Catalunya, i hi vaig tornar el 2000 com a directora fins que el tripartit em va cessar el gener de 2004. Llavors vaig retornar al Parlament com a documentalista, fins que el 2011 em van proposar dirigir el Consorci del Patrimoni de Sitges. 

El dia que vostè complia seixanta-cinc anys deixava la direcció i gerència del Consorci del Patrimoni de Sitges, però no per a jubilar-se sinó per a assumir la direcció del CoNCA. Li agrada anar de repte en repte... El CoNCA va ser un imprevist, perquè ni hi pensava ni hi comptava. Devem la restauració del CoNCA del 2019 a la consellera Villalonga, convençuda de la necessitat de renovar el plenari i rellançar aquest organisme. Jo tenia els meus propis projectes, que havia aparcat durant l’etapa dels museus. Quan la consellera em va proposar formar part del CoNCA, ho vaig acceptar per compromís amb la cultura i amb el nostre país, i amb aquest esperit espero acabar el mandat, que és de cinc anys -me’n queden dos...

Creu que l’existència del CoNCA és prou coneguda per la societat? No ho és perquè ha passat per moltes vicissituds i li ha costat adquirir visibilitat. Ens vam plantejar elaborar i publicar el llibre #10 anys CoNCA precisament per donar compte del treball que s’havia realitzat, i que és molt. Més enllà de la concessió dels Premis Nacionals, la resta de la feina ha estat relativament poc coneguda.

I quant a les seves funcions? Si les hagués de sintetitzar, com les explicaria? Les seves funcions es recullen en la llei del 2008 modificada diverses vegades, però que es poden sintetitzar en les següents: vetllar pel desenvolupament de l’activitat cultural; col·laborar en l’ordenament de les polítiques culturals en relació amb l’activitat artística i intervenir de manera decisiva en la política de suport a la creació i promoció artístiques, com també realitzar una auditoria cultural dels equipaments públics i de les subvencions públiques pel que fa al seu retorn social. Són funcions prescriptores, assessores, avaluadores, d’impuls, mediació i estratègia. Els documents preceptius que les fan visibles i públiques són l’Informe anual sobre l’estat de la cultura i les arts a Catalunya i les Avaluacions estratègiques dels equipaments nacionals, accessibles des del web del CoNCA. Un dels exemples pràctics, molt recent, és la Carta de les Arts en l’Educació, resultat del fòrum celebrat el mes d’abril per tal d’incorporar les arts en tot el procés educatiu i en totes les escoles en horari lectiu. 

Quina relació i quin grau de proximitat hi ha entre la Conselleria de Cultura i el CoNCA? Amb el Departament hi mantenim un vincle obligat degut a l’adscripció administrativa del CoNCA, i una positiva relació d’intercanvi d’informació i col·laboració degut a la naturalesa de les respectives funcions, que el CoNCA exerceix amb una total independència de criteris. El CoNCA és un organisme nomenat pel Parlament i és al Parlament on dona compte del seu treball i està inscrit a la International Federation of Art Councils and Culture Agencies (IFACCA).

I amb conselleries de cultura i entitats de tots els Països Catalans? Mantenim més relació amb els sectors culturals, ja que l’espai cultural dels Països Catalans comporta la interrelació amb els diversos agents. El que importa és vetllar per la salut de l’ecosistema cultural. A hores d’ara estem en contacte amb el Ministeri de Cultura per les qüestions relacionades amb l’Estatut de l’Artista, ja que la major part de competències són estatals, per bé que el CoNCA havia realitzat importants estudis previs de situació, com les 36 propostes per a la millora de la condició professional en el món de la cultura.

El món de la cultura popular, quin encaix hi té, en el CoNCA? El d’una total complicitat, reconeixement i suport. El medi popular i associatiu és el sotabosc de l’ecosistema cultural perquè està present arreu del país i en multiplicitat de formats, mou moltíssima gent, genera participació i comunitat, promou integració i evoluciona al pas de l’evolució i els canvis socials i generacionals. Crec que és més necessari que mai en la societat dels nostres dies.

Com valora els pressupostos per al 2022 de la Generalitat de Catalunya quant a cultura? Per al ple compliment de les seves funcions el CoNCA hauria de fer un important salt qualitatiu traduït en recursos humans i econòmics que, ara per ara, no s’ha produït; no ens hem recuperat de la retallada, en realitat «atropellament» que va comportar la denominada «llei òmnibus» de 2011. No em refereixo a les competències executives, que pertoquen exercir al govern, sinó a qüestions estructurals i organitzatives. El creixement del pressupost del Departament de Cultura d’enguany ha estat significatiu i esperem que al final de la Legislatura actual arribi al 2% del pressupost de la Generalitat, cosa que el CoNCA reivindica des de 2013. Amb tot, cal veure’n la consolidació i el repartiment dels recursos en el moment de la liquidació pressupostària d’enguany; ho reflectirem i comentarem a l’Informe anual de 2022. Més enllà de la dotació pressupostària del Departament de Cultura, hi ha la incidència d’altres departaments de la Generalitat en el medi cultural, com el d’Educació, Treball o Universitats i Recerca. L’objecte de les governances és cada vegada més transversal.

Poc després d’accedir a la presidència del CoNCA arribava la pandèmia. De quina manera aquest fet va condicionar el plantejament i el programa que vostè i el seu equip havien programat inicialment? La pandèmia ens ho va capgirar tot, però ens vam adaptar a la situació, tant de cara als col·lectius i persones afectades com a la nostra pròpia feina. Vam obrir el Canal emergència; vam col·laborar amb la Generalitat demanant mesures concretes per resoldre la gravetat de la situació del moment i ens vam posar a la disposició dels sectors, col·lectius i persones per ajudar en tot el que fos possible. I, sobretot, vam prioritzar el desenvolupament dels temes relatius a l’Estatut de l’Artista impulsant accions dintre de les competències de la Generalitat així com també en relació amb les competències de l’Estat. Alhora, i a petició dels sectors culturals, vam realitzar l’estudi sobre l’impacte econòmic de la pandèmia el 2020 i 2021, reflectit també als respectius informes anuals, i vam voler aplegar el batec del pensament cultural del moment a les 150 veus.

La Covid va agreujar la fràgil situació de l’univers cultural, però podem dir que va fer prendre més consciència que no és un plat de segona taula? La Covid ens va posar davant del mirall de la veritat i vam poder constatar la gran precarietat del nostre ecosistema cultural, tant des del sector públic com del privat, i les dificultats de la professionalització de la cultura. Plovia sobre mullat. Les mesures que es van adoptar van ser circumstancials. El reconeixement de la cultura en tant que bé essencial fins ara ha tingut poques concrecions i cal avançar en diversos fronts -estructurals, finançament, mecenatge, governances...- per desterrar la precarietat i les mancances de la professionalització.

Com afronta vostè el debat que hi ha sobre el futur del català, amb ulls optimistes, pessimistes...? Soc optimista perquè enfront d’aquest tema no em puc permetre ni per un moment ser pessimista. Cal treballar i dedicar tots els esforços a fer créixer l’ús social de la llengua, en tots els àmbits.

Compta amb una obra sòlida i que fa molt de goig. Ha conreat i conrea poesia; estudis, assaigs, biografies... i narrativa breu per a infants. El fet de combinar diferents gèneres deu ser un exercici molt engrescador i enriquidor... Escriure em fa feliç. És la vida autèntica i perdurable. Cada tipus d’escriptura té les seves exigències; les temporades que he estat immersa en la redacció d’una obra de recerca o assaig la poesia se n’ha ressentit...

Vostè ha estudiat la vida i l’obra de grans personatges de la nostra cultura. N’hi ha algun que l’hagi captivat de manera especial? Ens en pot dir algun altre que tingui pendent d’estudi? Les vides de la gent m’atreuen i els formats d’escriptura poden variar, des d’una biografia canònica com la que vaig escriure de Santiago Rusiñol fins un assaig, o un text creatiu sobre algun personatge que ara tinc entre mans... Parlar de projectes porta mala sort, però el que sí puc dir és que tinc força avançada la biografia de Miquel Utrillo i, en paral·lel, treballo sobre la de Charles Deering. Captivat... sempre hi ha en Rusiñol, que no ens acabarem mai perquè és un pou i l’home que m’ha donat més alegries. Però hi ha altres personatges, temes i àmbits que van sorgint interrelacionats uns i altres i arriba un moment que haig de posar ordre en llistes, carpetes i papers escrits.

En el seu llibre Haikús i geografies (Curbet Edicions) comparteix alguns dels espais que la defineixen o que l’han definida en algun moment de la seva vida. Girona és un dels llocs que hi surten. Què l’atrau especialment de la nostra ciutat? La ciutat i els seus paisatges. El primer record que tinc de Girona és de quan jo devia tenir cinc o sis anys, que vaig venir amb la meva família a visitar uns amics dels meus avis. Recordo que ploviscava i feia un fred tremendo, però vaig guardar el record del pont de ferro i el riu, i les cases, i la vista que tenia al davant. Des dels anys vuitanta hi he tornat sovint, i sempre m’hi he sentit acompanyada i acollida pels amics i amigues gironins; sense ells, la meva coneixença i estimació envers la ciutat no hauria estat el mateix. 

Vostè és una de les grans especialistes en Santiago Rusiñol, que estigué diferents cops a la nostra ciutat, a Girona. Què ens pot dir de la relació de Rusiñol amb Girona? Si ho dic ensenyaré les cartes del llibre que estic enllestint, que va ser una beca de la Fundació Valvi. Només avançaré que és una relació amb personatges de primera línia com Miquel de Palol o Carles Rahola, un Rusiñol amb visió crítica que va més enllà de les anècdotes d’en Pepet Gitano i que al llarg del primer terç del segle vint viu entre la vitalitat i una creixent nostàlgia, entre la ciutat de pedra i els jardins tancats... i ja no dic res més.

Ens agradaria que ens digués un somni que li agradaria que s’acomplís... Personal, poder dedicar-me de ple a l’escriptura. Social, una societat més cívica i més responsable en tots els àmbits, des del mediambiental fins al fiscal. Nacional, la independència de Catalunya per construir un país millor per a tothom.

Què li ha ensenyat la vida, fins ara? Que només vivim una vegada, que crear és viure dues vegades -ho deia Albert Camus- i que la bona gestió comença per una mateixa.

Subscriu-te per seguir llegint