Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Carretera de Figueres a Roses: a tallar arbres

Guillamet té opinió i també canta les excel·lències, com Fages de Climent, però blasma la ignorància dels destralers talladors d’arbres o, avui, dels governants que no planten arbres i fan que mani el ciment deixant només xiprers als cementiris quan un passeig de freixes o garrofers és meravella.

La geometria ens diu que tres punts determinen un pla. Els tres punts determinants de la plana empordanesa podrien ser Figueres, Peralada i Castelló d’Empúries. Tres determinants geogràfics, històrics, literaris, artístics, econòmics, eclesiàstics... Trieu i remeneu. El fet és que les tres viles, si és que la cosa no s’ha canviat d’ara fa poc amb les reestructuracions que hi ha en les coses de l’Església, són caps de tres arxiprestats ben empordanesos. Castelló d’Empúries representa la capitalitat històrica de la comarca, en virtut de l’herència recollida de la grecoromana ciutat d’Empúries i del comtat del mateix nom, una volta que es van haver apaivagat les turbulències produïdes per la desfeta de l’Imperi Romà d’Occident. Així com Empúries és el símbol de l’Empordà antic, Castelló és el reflex de l’Empordà medieval, compartit amb Peralada, sota els auspicis i la influència del monestir de Sant Pere de Roda. Cada un d’aquests punts és un centre que fa un paper important dins el desenvolupament històric de la comarca.

Per bé que l’any 1257 li va ser arrabassada la capitalitat comarcal per Figueres, en haver passat aquesta població a ser Vila Reial, en virtut de la Carta Pobla atorgada pel rei En Jaume I, Castelló ha anat mantenint sempre un entonament d’acord amb la seva personalitat històrica. Actualment és una vila camperola i ramadera força important, baldament s’hagi vist envaïda pels tractors i d’altres estris de la mecanització de les feines del camp, que han deixat arraconat el bestiar, cavalls i eugues, matxos i mules. El bestiar de Castelló ha tingut sempre una certa fama, car no és la vila sola que compta, sinó que hi ha també els cortals, l’origen d’algun dels quals es tramunta gairebé al segle XIII i que s’estenen, amb les seves closes, on pasturen i tresquen les eugassades, fins gairebé a tocar la platja o el terme de Sant Pere Pescador.

Encara em penso que es fa mercat cada dimarts a la plaça de la vila, sota els porxos de Can Turró, com fa tants d’anys i panys. Cal fer-se el càrrec que aqueixos mercats s’han escurçat forca, si és que encara es fan. La seva durada, darrerament, era d’algunes hores al matí i prou. D’aquí ve que hagin passat a ser molt soms i hagin perdut molta substància caràcter, si no ho han perdut tot, del que van ser temps ha.

Amb tot i això, per bé que la vila comtal hagi restat gairebé un poble i que pels seus carrers transiti encara el sotraqueig calmós i feinater d’alguns carros pagesívols, que a hores d’ara ja alternen, fins i tot potser en minoria, amb els espetecs dels motors dels tractors i dels cotxes, no ha perdut, diguem-ho una altra vegada, aquella gallardia que hi ha deixat assenyalada l’empremta del pas dels segles, i la vellor de les seves pedres nobles exhala encara una sentor fortament evocativa.

Aquestes circumstàncies, juntament amb d’altres fan que Castelló d’Empúries sigui sempre un terme de viatge plaent. No fa gaires anys que ho havia estat més encara. Parlo d’abans que tallessin els plàtans magnífics que s’arrengleraven a una i altra banda vora la carretera de Figueres a Roses. Aquests arbres pertanyien a una altra època, en la qual la gent no teníem tanta pressa corn ara. Jo creia que amb l’increment dels vehicles mecànics, com més va més perfectes i delerosos de velocitat, els arbres de la vora, a l’ombra dels quals transitaven platxeriosament els qui anaven més a poc a poc, serien almenys un fre, una exhortació muda a la prudència. Es veu, per bé que no n’estic massa convençut, que jo devia anar errat, ja que vaig començar a sentir, cada tres per quatre, que algú s’havia estavellat contra alguna d’aquelles soques amb el vehicle. I gairebé ningú no deia si el qui havia pres mal anava massa de pressa. No. El que es deia era que els arbres eren una nosa i un perill seriós. Fins que un dia van comparèixer uns escamots d’obrers armats amb xerracs i destrals. Els xerracs eren d’aquells automàtics, que enllestien la feina ràpidament. Van començar a tombar arbres a terra i a arrabassar les arrels. Això s’ha fet també en d’altres carreteres, i ja gairebé no en resta cap ni un. Abans, a l’estiu, hom podia anar de Figueres a Roses amb bicicleta platxeriosament sota l’ombra dels arbres després d’haver-se remullat a la platja, tornar-se’n cap a casa a dinar. Ara ja no hi ha ningú que s’hi arrisqui. Primer, perquè a ningú no fa goig la perspectiva d’arreplegar una calorada o una insolació. I segon, perquè això d’anar amb bicicleta aviat començarà a ser tan vell corn l’anar a peu. Avui tothom, per poc que pugui, tira de cotxe i el jovent de motocicleta».

Compartir l'article

stats