La vida quotidiana de l’Empordà

Ahir i avui de l’Empordà on, sense la tramuntana, seria bella Empúries». Així ho escrivia provocativament M. Àngels Anglada parlant d’aquest vent que ni el Senat podia guanyar. Citava, és clar, un poema romà, al pròleg de Vent de Tramuntana, gent de Tramuntana, un altre llibre de Joan Guillamet, en certa manera continuació del que ens ocupa, Coses i gent de l’Empordà, i que són tots dos una descripció, i un cant, a l’Empordà. 

Albert Kahn, un jueu filantrop alsacià, a començaments del XIX, envià fotògrafs i cineastes a recollir la memòria visual del món, els hi digué: «Retrateu i filmeu els mercats, el món del treball, els casaments, els cementiris». I així ho feren. Joan Guillamet a Coses i gent de l’Empordà, premi Catalònia 1971, ens ofereix similarment una visió de la vida quotidiana amb situacions i personatges de l’Empordà dels anys seixanta i setanta, fa mig segle, amb aspectes que són idèntics a l’actualitat, amb modificacions tanmateix –art, paisatge...- i amb altres que s’han esvaït però han deixat pòsit: la seva gent, de pagesos a menestrals passant per figures representatives de la literatura, l’art... molt centrat en Figueres i pobles i ciutats de la vora, de Cabanes, Peralada o Castelló, als paisatges, de La Salut de Terrades a Cap de Creus. Fins arribar als personatges avui mig oblidats com Anicet de Pagès o Eduard Rodeja, o ben coneguts com Federico García Lorca o Alexandre Deulofeu. 

Coses i gent de l’Empordà aparegué el 1972 a Selecta tot guanyant el premi Catalònia de l’any anterior i fou reeditada el 1990 per Joventut amb pròleg de Josep Pallach. Tingué una certa continuació amb Vent de Tramuntana, gent de Tramuntana (1980 i segona edició del 1992) amb pròleg de M. A. Anglada la primera, que hi afegí, a la segona, Xavier Rubert de Ventós. És, com la primera, un aplec divers, amb poetes com Sagarra i Foix, pescadors, etc. també descripció, i cant, a l’Empordà. La tercera peça de la trilogia és La plana, el vent, la gent, on el nexe comú és la comarca que retrata amb la descripció pormenoritzada de petits aspectes o grans personatges. 

Ens ocupem d’una trilogia, llibres molt bonics, de bona lectura. Avui ens referim al primer, es llegeix d’una revolada, amb ganes, cada capítol sorprèn, no saps què hi trobaràs, cartes d’un segrestat pels trabucaires, la tramuntana, itineraris del romànic... Sembla un aiguabarreig però així és l’Empordà, mar i muntanya, dels platillos a les postes de sol, de la turistada francesa -que ara ens malmet els restaurants com escrivia en afortunat article recent Joan Ferrerós- a les descripcions dels espais bonics com tots els de l’afortunada plana. Al pròleg, Josep Pallach, des d’Esclanyà, remarca com un dels capítols més interessants és el que dedicà a la premsa figuerenca, no podia saber que Jaume Guillamet, periodista també com el pare, amb altres, assumí la important obra que és la història del periodisme de la capital de l’Empordà que publicà fa uns pocs anys. Pallach valora molt bé l’obra, en fa, en una frase, tota una definició: «El llibre m’ha fet viure, -i ha de fer reviure en el lector, per mica que l’hagi conegut- l’Empordà que, ara que hi vaig el més sovint possible, semblava mig esborrar-se en el meu esperit.»

L’eco del recull d’assaigs, alguns dels quals aparegué en castellà a la Revista de Gerona, fou notable: R. T. O., segurament el membre de Junta Rafael Torrent Ori, en aparèixer l’obra, al butlletí de l’Institut d’Estudis Empordanesos, escriu: «Llibre de plaent i profitosa lectora sobretot pels fills de la terra i per a tots aquells que l’han feta seva.» El títol fou canviat per l’editor, ho explica el mateix autor en una entrevista i és que els editors, com afirmava el poeta Verlaine són els autèntics pares d’una obra. Un altre periodista, a la Revista de Girona li feu una llarga i reeixida entrevista en la que fa la dissecció i hi sintetitza la seva vida, l’amor per l’Empordà. Una terra de la que diu, tot és bo i tot és per estimar, remarca sempre els colors del sol en el paisatge i és així. Amb el lector en fa una conversa, seguida, com una continuació de les cròniques als diaris de Barcelona, de les descripcions gairebé costumistes del que li plau d’una terra especial en la que, terra i vent, configura, especialment en sentir-te al bell mig, per exemple en camins o corriols solitaris, entre conills i porc senglars, en un centre on l’infinit es fa proper, com al mar o al desert... No és estrany l’enamorament i les notables descripcions que Guillamet n’ha fet fins a ser definit gairebé com el cronista de l’Empordà i així ho reconeixen els premis que li han atorgat. O els retrets, pocs tanmateix. Només n’hi coneixem un, el del seu amic Ramon Guardiola quan el volia declarar persona non grata per criticar a Salvador Dalí, el qual volia fer els famós museu només amb reproduccions i Guillamet ho va reprovar. Al final no fou així i al Museu Dalí hi ha, com calia, obra original. Guillamet és considerat, escrivint, doncs, el que pensava, un dels millors escriptors sobre l’Empordà.

Subscriu-te per seguir llegint