«Les races no existeixen, tots som mestissos»

L’ADN, aquell llibre d’instruccions que portem tots a les cèl·lules, no només explica per què som com som sinó que també explica amb màxim detall el que vam ser i d’on venim. Lluís Quintana-Murci (Palma de Mallorca, 1970) ha estat llegint aquesta part del nostre manual genètic des que va acabar Biologia a la Universitat de Barcelona i va marxar fora d’Espanya per especialitzar-se en l’estudi de la genètica de poblacions.

Si analitzéssim l’ADN de l’espanyol mitjà, què hi trobaríem?

 Empremtes de totes les poblacions amb les quals l’Homo sapiens s’ha barrejat des que va sortir de l’Àfrica i va arribar a Europa fa 60.000 anys. Primer ho va fer amb els neandertals, que portaven aquí 300.000 anys i van aportar el 2,5% del nostre ADN. Tots sense excepció som una mica neandertals. Però també trobaríem codi genètic dels grups humans que van arribar de l’Orient Mitjà fa 10.000 anys i que van portar l’agricultura, i dels que van venir de l’est d’Europa fa 4.000 anys amb les llengües indoeuropees que avui parlem. 

La idea de barreja està injuriada: solem pensar que la puresa és millor. Però la genètica de poblacions diu el contrari.

En termes genètics, som el resultat d’una barreja de gens, tots estem barrejats, i això ens ha beneficiat com a espècie perquè ha facilitat la nostra adaptació a l’ambient. Quan l’Homo sapiens va arribar a Europa i es va barrejar amb els neandertals, en una generació va adquirir les mutacions necessàries per viure aquí i fer front als patògens que hi havia en aquestes latituds, perquè les va manllevar del neandertal, no va necessitar esperar milers d’anys per adquirir-les per mutacions pròpies.

Mutació és un altre concepte que sol generar rebuig, però resulta que forma part de la nostra naturalesa més essencial.

Una mutació és un error que es produeix al replicar-se l’ADN en els nostres gàmetes, però de vegades aquest error dona a llum un individu que està més ben adaptat a l’entorn o combat millor els virus que hi ha en aquell lloc. Aquesta mutació passa a les generacions següents i així es produeix la selecció natural. Sense mutacions no hi hauria evolució. Per exemple, els adults no podríem prendre llet.

Perdó?

Els humans hauríem de deixar de prendre llet en acabar el període de lactància perquè perdem l’enzim que ens permet digerir la lactasa. Però fa 8.000 anys, de forma espontània, va sorgir una mutació en un individu europeu, i curiosament també en un altre d’africà, que sí que li permetia fer aquesta digestió. En un context de fam, que és com hem viscut el 98% de la nostra història, poder prendre la llet de les cabres que criàvem era un avantatge evolutiu perquè ens permetia estar més nodrits i confrontar millor les malalties. Aquesta mutació es va propagar a les següents generacions i avui la porta el 40% dels europeus del sud i el 90% dels del nord.

El seu llibre és un cant a la diversitat. En què ens beneficia que hi hagi tanta varietat de versions de nosaltres mateixos?

Així hi ha més possibilitats que neixin versions més ben adaptades a l’entorn. La pèrdua de diversitat és el pitjor que li pot passar a una espècie. Sense aquesta es perd el substrat sobre el qual avança l’evolució. El mestissatge ens ha ajudat a sobreviure. 

Aquesta afirmació ha de desconcertar els que viuen obsessionats amb la idea de la puresa de raça.

Una raça és un grup d’individus que són molt similars entre ells i molt diferents dels d’un altre grup. Aquestes diferències es donen clarament en moltes espècies, però no entre els humans. Dos caniches són idèntics entre si i molt diferents de dos pastors alemanys, però en la nostra espècie hi ha més diferència entre dos individus escollits a l’atzar d’un mateix grup humà, per no utilitzar la paraula raça, que entre un d’un grup i un altre d’un altre de diferent. Tots som mestissos, la raça no existeix, no té base científica, és una construcció cultural.

Per a alguns és un argument polític.

La ciència no té res a veure amb les ideologies. Si algú vol ser racista, homòfob o xenòfob, ho serà igual digui el que digui la genètica.

Fa investigació científica fora d’Espanya des de fa 28 anys. ¿Què hauria de passar perquè tornés?

Que pogués investigar aquí al nivell que ho faig a París. Espanya ha millorat molt des que me’n vaig anar, les seves institucions científiques són més obertes i pateixen menys endogàmia i nepotisme. Hi ha moltes coses que s’han fet molt bé, com les beques Ramón y Cajal i la Institució Catalana d’Investigació i Estudis Avançats, però en aquest país la ciència continua sense considerar-se important.

Què hauria de canviar?

Que els que tenen poder per prendre decisions entenguin que invertir en ciència és l’única manera que hi ha de millorar l’estatus d’un país, no construint més hotels o aeroports. I això va també pel sector privat. Part del pressupost del meu departament el paga una fundació del grup d’assegurances Allianz. Ho fan perquè desgrava? Benvingut sigui. A Espanya falta aquesta cultura inversora privada en ciència.

Quin èxit científic li agradaria fer realitat?

Somio el dia en què la investigació genètica permeti dissenyar medicines de precisió fetes a la mesura de cada persona. Però tinc un altre objectiu de caràcter humanista, i és col·laborar a posar en valor els avantatges de la diversitat genètica i del mestissatge i fer que la gent entengui que tots som iguals, encara que tinguem diferent color de pell, pes, edat o inclinació sexual. Des de la meva experiència científica, m’agradaria ajudar que el món sigui més tolerant.

Subscriu-te per seguir llegint