Passar-se la vida fent quilòmetres per la muntanya

Tapi Carreres

Fer quasi vuit maratons seguides pujant tres cops el desnivell de l’Everest des del mar. Són uns 330 i pocs quilòmetres amb uns 24.000 metres de desnivell positiu. Unes xifres que equivalen a una de les curses més mítiques per la muntanya que es fan als Alps: el Tor des Geants per la Vall d’Aosta. És córrer dies i dies per la muntanya. Per plaer o per competir. O les dues coses juntes. Per a uns és una bogeria però per a d’altres és un objectiu, un repte i una aventura: córrer una distància molt llarga, individualment, prenent les teves pròpies decisions sobre quan, quant i on descansar, menjar i beure. Eleccions que poden permetre guanyar temps per complir la ruta en el menor temps possible. Per a la majoria però, el més important és estar a la natura, sentir-la i gaudir-la enmig de l’esforç. Tot plegat, combinat amb la feina del dia a dia que els impedeix entrenar sempre tant com voldrien, i amb una família al darrere, que els ajuda a poder participar en aquestes curses, molts cops sense cap patrocinador.

Carles Solivera Retches

Sant Climent de Peralta · 51 anys · Jardiner

És un dels reis de la llarga distància de les comarques gironines. No hi ha cursa de més de 100 quilòmetres per on no hi hagi estampat el seu nom. Són més d’una vintena, moltes de les quals de més de 300 quilòmetres i recorrent els cims dels Alps. «Sempre he fet muntanyisme, m’agrada molt estar a la muntanya», explica. Les curses van començar fa uns 13 anys «per poder estar més hores i dies a la muntanya». «Per a mi, córrer és el mitjà per poder gaudir i estar a la muntanya». La més llarga que ha fet és la coneguda Swiss Peak de 370 km i uns 3.500 metres positius de desnivell, que ha acabat tres vegades. Sempre hi ha estat més de cinc dies corrent.

També ha finalitzat la italiana Tor de Geants tres vegades, amb els seus 330 quilòmetres i uns 24.000 metres positius. Fa poques curses «curtes». «Només les justes per agafar el ritme de competició», exposa, i deixa clar que no li motiven «gens ni mica». Al cap hi té, per l’any vinent, diversos objectius que ja tallen la respiració només de pensarles: l’Andomita (450 km), que uneix Andorra amb l’Hospitalet de l’Infant, i el Tor des Glaciers (450 km), entre d’altres.

Josep Pera Vall-llosera

Caldes de Malavella · 55 anys · Electricista

És un dels corredors més populars de les curses superiors a una marató i que es fan per la muntanya. El cuc per les curses va néixer en apuntar-se a un club excursionista, on va començar a fer senderisme i pujar cims.

Cap el 2003 va veure un reportatge a TV3 de la mítica Matagalls-Montserrat que el va impactar. «Fer molts quilòmetres, passar tota la nit corrent o caminant» va encendre-li la bombeta. «Ho he de fer». I dit i fet. La va completar sis anys seguits. Cada edició, amb un recorregut d’uns 85 quilòmetres, va baixar el temps de l’any anterior. De fer-ho en divuit hores a fer-ho en deu i quedar tercer a la que podríem dir-ne classificació, en un esdeveniment que, de fet, no és competitiu.

Els darrers vint anys ha intentat fer les curses més emblemàtiques a nivell estatal i europeu. La més llarga ha estat Tor de Geants de 330 quilòmetres i uns 24.000 metres positius que va fer sempre amb el seu company caldenc Sergi Bañeras al costat. També la Ultra Trail del Mont Blanc (170 km i 10.000 metres de desnivell positiu) a la qual s’hi accedeix amb un bon palmarès i la sort d’un sorteig.

Els trajectes llargs els ha anat assumint amb el pas del temps: «Suposo que l’edat i la veterania són uns valors molt importants, veus que com més llarga és la cursa, més aguantes, tant de cos com de cap, i això et motiva i et satisfà molt positivament». Pera també és molt conegut a les curses de canicross, on sol pujar al podi amb el seu inseparable Bruc, de raça brac de Weimar.

Joel Jaile Casademont

39 anys · Director Comercial i de Màrqueting a embotits Casa Fígols

Es defineix com un «enrampat». Va ser mediàtic després de dues curses èpiques on, a més, va culminar amb un excel·lent resultat. L’any 2014 va guanyar la que, en aquells moments, era la cursa més llarga d’Europa, la Goldsteig Ultra Trail, amb 170 hores de cursa per territori alemany on va superar 661 quilòmetres amb 19.000 metres de desnivell positiu. L’any següent va quedar segon en la que es defineix com «la cursa més freda i més dura del món», la Yukon Arctic Ultra, de 730 quilòmetres a la província de Yukon (Canadà), amb règim d’autosuficiència, guiat per un GPS, estirant un trineu que pesava més de 50 quilos i amb unes temperatures extremes que rondaven entre els 40 i els 50 graus sota zero. Va arribar a la meta fent un saltiró, després de 9 dies i 22 hores de cursa. La proesa de Joel Jaile es va seguir amb expectació a Girona i un cop va tornar a territori català, l’aleshores alcalde de Girona Carles Puigdemont, li va fer una recepció per felicitar-lo.

Al sarró, però, hi té altres curses de llarga distància de més de 300 quilòmetres, com la Spine Race (430 km) d’Anglaterra, o l’ultra Trail Annapurna Dolpo (370km) a banda del Tors des Geants (330 km ) tres anys. La major pel que fa a distància és, però, la Transpyrenea, de 900 quilòmetres i uns 55.000 metres positius de desnivell.

Tot havia començat amb la sort de tenir el bosc i la muntanya a peu de casa on va néixer. Amb el seu germà es passaven el dia corrent amunt i avall. Amb 15 anys va fer el seu primer raid d’aventura, després va fer algunes curses amb bicicleta i un temps més tard va apuntar-se a la seva primera cursa de muntanya, l’Olla de Núria, fa uns 14 anys. Li agrada «enllaçar llargs recorreguts». De molt petit quan feia trams de GR (itineraris de gran recorregut) sempre es preguntava «on començaven i acabaven aquells camins». Explica que quantes més hores passa a la natura més hi connecta: «És una de les millors sensacions», apunta.

ENTRENAMENTS, DIETA I PLANIFICACIÓ

Els entrenaments són variats i, poden sorprendre perquè no són el que es podrien catalogar de «matades». Això sí, la bicicleta hi té un pes molt important, per evitar castigar els genolls més del que ho estan ja. Carles Solivera, jardiner, entrena els dimarts i dijous amb bicicleta de muntanya entre dues i quatre hores, el dimecres fa ioga i algun cap de setmana, si no hi ha cursa, fa una sortida en bicicleta o a peu per la muntanya on acumula molts quilòmetres. S’ha de tenir en compte que molts d’aquests corredors són totalment amateurs i que treuen les hores d’on poden, tenint en compte que treballen i tenen família, per mantenir la forma.

Josep Pera, electricista, entrena «poc o molt però cada dia». Intenta anar a treballar de Caldes de Malavella a Girona i tornar cada dia en bicicleta. «Això ja m’obliga a fer 50 quilòmetres», indica. Quan no pot fer servir la bicicleta, en arribar a casa surt a córrer «una horeta». Tot i això, quan encadena moltes curses en poc temps, «fent poc entre setmana ja n’hi ha prou». Un dels seus clàssics és agafar el cotxe de matinada amb companys del poble i pujar pels cims del Montseny, abans d’anar a treballar. En el seu cas, els esforços setmanals estan programats des del centre Cenit de Girona però admet que li costa seguir una rutina, per la seva feina.

Joel Jaile Casademont, director comercial i de màrqueting, ha reduït la seva presència a les curses de llarga distància però encara intenta mantenir la forma amb sortides a la muntanya cada setmana. No ho compta per quilòmetres ni per hores. Ho fa per acumulació de desnivell positiu. Intenta fer entre 1.000 i 2.000 metres positius a la setmana a «ritmes vius». Quan competia a ple rendiment, el desnivell acumulat setmanal era de 5.000. Jaile també ha fet entrenaments que suposaven reptes inèdits fins aquell moment, com enllaçar, amb el seu inseparable Ernest Alegri, totes les capitals catalanes sense aturar-se en el que van anomenar TransCat i en la qual van sumar 370 quilòmetres.

A l’hora de preparar el cos per aguantar tantes hores d’esforç, hi ha diversitat d’opinions obre l’alimentació. Carles Solivera, per exemple, diu que es mira el tema del menjar: «Abans havia tingut nutricionista i ara continuo amb bons hàbits». Josep Pera indica que es té en compte el menjar i la beguda però que no és «molt estricte»: «Intento evitar dolços i grasses», però que «si cal fer un bon àpat» el fa. «Si hi ha una cursa la setmana després m’ho miro més», detalla. Joel Jaile diu que és «conscient que l’alimentació és important per millorar el rendiment esportiu» però li agrada molt «menjar bé» i sempre «ha fet els ulls grossos» a les conseqüències per a l’estat físic.

Llarga distància també significa llarga durada i per tant, aturar-se per descansar. Solivera diu que abans s’entretenia a planificar però que ha après que no serveix de gaire: «No sol quadrar mai la planificació amb la realitat, així que ara vaig més anàrquicament, improvitzant cada hora i cada dia. Això no vol dir que no vagi preparat ni molt menys, intento saber-me adaptar a cada situació nova de cursa», indica. Pera intenta fer un càlcul aproximat de les hores que pot tardar. Dormir ho considera important però sol improvisar: «Normalment la primera nit no la dormo mai i després vaig improvisant», afirma. I detalla que «un son de 15 minuts no et pots imaginar el que et refà!». Jaile planifica més metòdicament quan més llarga és la cursa. Si repeteix d’un any per l’altre, busca millorar l’estratègia.

EL PODER DE LA MENT

En tantes hores d’esforç extrem, la ment és important i saber gestionar les emocions. A Solivera li venen records del passat però també projectes de futur. Tot és distreure’s per no ser conscient de la duresa del traçat: «És brutal el que arribes a portar lluny la ment, però per sort sempre torna a lloc». Pera busca trobar algun corredor que s’adapti al seu ritme per no estar sol. Mai escolta música: «M’agrada sentir la natura. La nit és molt maca i hi ha moltes bestioles que de dia no les veus, petits rosegadors, i no tant petits...», explica. Quan té moments dolents busca qualsevol tema que el motivi com les persones que «per motius de guerres o altres problemes han de deixar tot el que tenen i travessar països, menjar poc, dormir poc i passar fred. Aquests sí que són valents», sentencia. Jaile viu una aventura en cada cursa, que per això volia ser aventurer de petit. «Hi ha moments sobretot quan estic sol i porto moltes hores que m’imagino que visc en una altre època o em creo històries i missions». Li agrada jugar amb la ment. També pensa en vivències del dia a dia, tal com fa la gent quan condueix o va caminant algun lloc.

MIL I UNA ANÈCDOTES

En curses que poden durar una setmana i on es dorm poc per no perdre temps, poden passar mil i una anècdotes

Joel Jaile n’acumula una multitud. «Me n’han passat de tots colors i algunes les explicaré un dia que escrigui les memòries», diu somrient. «He vist llops, un cop vaig sorprendre una manada d’ants que se’m van quedar tots mirant i bufant, un cop em va perseguir una manada de cavalls...» va relatant. També l’ha perseguit gent: «En una cursa d’orientació vam entrar amb una camí privat perquè ens vam desviar de la ruta i ens van sortir dues persones corrent cap a nosaltres cridant com si amaguessin alguna cosa i vam haver de córrer més ràpid que mai». I moltes històries més.

Com en una ocasió que, en plena cursa, amb un company al costat, el tercer dia de competició els va «parar un policia de la secreta que estava molt nerviós enmig d’un bosc parlant un idioma que no enteníem i ens va fer identificar». Jaile ha fet curses extremes: «He fet bivacs en plena tempesta de neu a més de 5.000 metres d’alçada tremolant de fred tota la nit sense saber si veuria la llum l’endemà» i també ha tingut «la sort de corre al desert amb dunes a 50 graus positius i pel desert àrtic a 50 graus negatius». «Poder córrer tota una nit observant i escoltant aurores boreals és de les més increïbles que he viscut», sentencia.

Josep Pera, mentrestant, explica que un dels grans problemes és precisament poder gestionar la son. Al Tor des Geants, acompanyat de Sergi Bañeras, i havent passat ja quatre nits de cursa s’adormien drets: «Ja no sabíem què fer. Vam veure una zona amb moltes ortigues i vam decidir passar-hi per quedar ben ortigats i desvetllar-nos de seguida», relata. «Poc o molt ens va funcionar per continuar endavant», conclou.

Hi ha gent que pensa que córrer tants i tants quilòmetres sense pràcticament descansar és una bogeria. Que no és sa i que el cos se n’ha de ressentir. Els tres discrepen. Carles Solivera apunta que qui posa aquests qualificatius és gent «que no hi entén res de les curses de muntanya». Josep Pera explica que les lesions l’han anat respectant però que ara un genoll li «grinyola». Deixa clar, però, que tot el que ha fet aquests darrers anys «no ho canviaria per res». Finalment Joel Jaile, que s’autodefineix com a «enrampat» comprèn que puguin dir-li que curses tant llargues no són saludables: «Tenen raó. No ho són». Però tampoc n’esborraria cap de les que ha fet i ja té ganes de tornar a fer «alguna aventureta».

Un reportatge de Diari de Girona

Textos:

Tapi Carreras

Fotografies:

Carles Solivera, Josep Pera i Joel Jaile

Edició:

Equip Digital