El Corpus de Sang

La revolta dels camperols, gairebé general pel mes de maig de 1640, i la seva transformació en la revolució catalana van conèixer el seu punt culminant amb motiu de la jornada barcelonina del Corpus de 1640 (7 de juny), amb l’entrada habitual dels segadors a la ciutat. Es tan errònia la descripció de Melo amb la ‘degollina de castellans’ com la pintura idealista dels autors que han vist en aquella jornada un alçament patriòtic. Fou la diada en què els elements revolucionaris van començar a imposar llurs punts de vista i la que simbolitza el desencadenament del terrorisme contra l’alta burgesia i la major part de l’aristocràcia.

A les roques de Sant Bertran, quan, fugitiu de les turbes que atacaven les Drassanes, pretenia arribar a una galera genovesa, morí el comte de Santa Coloma. El nou virrei, duc de Cardona, que ja havia exercit dues vegades el càrrec, intenta, amb la carta donada per Olivares, restablir l’ordre; però si d’un costat, tenint en compte l’actitud de la Generalitat, era gairebé impossible d’aturar el moviment revolucionari, de l’altre -Madrid- ho era també d’acceptar la condició exigida pels catalans moderats: la retirada de l’exèrcit, no solament per raons de prestigi, sinó per imperatius estratègics. El raonament d’Olivares era que si Catalunya, durant la campanya de Salses, no havia proporcionat més que 12.000 homes, el rei no podia cometre la imprudència de retirar les tropes i deixar que els catalans s’encarreguessin de resistir els francesos. En definitiva, el comte-duc no estava disposat a deixar la seguretat peninsular a mans dels catalans. La mort del duc de Cardona -22 de juliol- deixà orfe el principat de la persona que encara podia deturar el curs dels esdeveniments. La revolta immediata de Tortosa, que des del mes de juny substituïa Barcelona com a port d’embarcament cap a Itàlia, precipità els aconteixements. El 31 de juliol, Olivares, de mala gana, va prendre la decisió de reduir per la força els catalans. Dos dies abans, el rei havia comunicat als consellers de Barcelona el nomenament com a virrei del bisbe García Gil Manrique, que jurà el càrrec el 3 d’agost. Fracassat l’intent de constituir una República catalana independent -que durà set dies, del 17 al 23 de gener de 1641-, en la data darrerament citada Claris va proposar a la Junta dels Braços generals del principat la idea, que fou acceptada, de proclamar el rei de França Lluís XIII comte de Barcelona. Tres dies després, catalans i francesos guanyaren a les tropes de Felip IV la batalla de Montjuïc.

(No reproduïm les notes)

Subscriu-te per seguir llegint