Tutankamon, fill d’Akhenaton, el rei heretge i marit d’Ankhesenamon, la seva germanastra (filla d’Akhenaton i Nefertiti), deu la seva fama al fet que la seva tomba va ser l’única de la Vall dels Reis que es va trobar plena d’objectes: el seu descobriment per part de Howard Carter el 1922 va constituir un esdeveniment arqueològic de rellevància mundial, que va mostrar l’esplendor i la riquesa de les tombes reials i va treure a la llum valuoses informacions sobre l’època.
A l’antic Egipte el rei ordenava que es comencés l’excavació de la seva tomba a partir de la seva coronació. I el més important: s’anaven pintant les parets amb totes les seves pertinences; fins i tot s’hi pintava el seu entorn familiar: dona, fills, parents... La pregunta és: ¿per què es pintaven les tombes? En el cas de Tutankamon, ¿per què hi ha poques pintures a la seva i Howard Carter hi va trobar el tresor del rei?
Els egipcis creien en la reencarnació i pensaven que es reencarnarien exactament en el mateix que havien estat en vida: l’esclau seria esclau i el rei, ¡rei! Totes les creences es van inventar des de i per als alts estaments d’aquesta societat perfectament estratificada. Les tombes es pintaven perquè els egipcis creien que la pintura de l’objecte equivalia de facto a l’objecte en si mateix i, com que en l’altra vida reviurien tot el que havia sigut l’anterior, necessitaven emportar-se les seves pertinences: tot el que eren i havien tingut en vida havia d’estar representat. Aquesta és la raó de les pintures.
Mausoleu inacabat
A la tomba de Tutankamon hi ha poques pintures perquè el rei va viure poc i va morir de sobte: la seva tomba estava inacabada el dia de la seva mort, cosa que va obligar a preparar precipitadament el seu mausoleu. Només les parets de la cambra sepulcral estaven decorades amb pintures referents al ritual funerari i a l’enterrament del monarca.
La unió dels punts anteriors explicaria per què es van trobar tants objectes a la tomba de Tutankamon: el rei necessitava les seves pertinences pintades per tenir-ho tot en el més enllà. Al morir amb la tomba inacabada, la solució només podia ser, per no anar en perjudici del rei, la col·locació a l’hipogeu íntegrament i materialment dels objectes. La tomba conté més de 5.000 peces, actualment custodiades al Museu Egipci del Caire, la contemplació de les quals requereix diverses hores. Considerant la breu història d’aquest rei, fa vertigen imaginar tot el que es podria haver trobat a les tombes de faraons longeus (Ramsés II, per exemple) i no s’ha trobat res. La meva hipòtesi té a veure amb les fabulacions sobre saqueig de tombes i maledicció de faraons.
Els egipcis eren molt pragmàtics i per aquesta raó podrien haver inventat que els objectes pintats equivalien als objectes en si mateixos: en condicions normals aquests objectes que posseïa el faraó mai arribaven a col·locar-se a la seva tomba, ja que n’hi havia prou de pintar-los perquè els tingués en el més enllà. Per tant, els saquejadors com a tals mai no van existir: era el mateix successor qui es guardava per a si els objectes del seu antecessor i en gaudia. Tutankamon en va ser l’excepció: ¿com se li podia negar a aquest rei no tenir en l’altra vida tot el que havia tingut en el seu regnat? La raó es desconeix però el que importa són els fets i, en aquest sentit, tots els seus tresors es van trobar a la seva tomba.
El descobriment de la tomba de Tutankamon va ser una de les grans fites de la història de l’arqueologia i sens dubte la més mediàtica. L’àmplia ressonància i l’interès que va despertar arreu del món es va prolongar artificialment atribuint la mort del mecenes de l’expedició, Lord Carnavon, a la maledicció de Tutankamon, una fabulació periodística que passaria a la literatura del terror i al cine.
L’onada d’interès per l’antic Egipte va sacsejar Occident després del descobriment i no va passar desapercebuda a Hollywood. La primera pel·lícula que va capitalitzar aquesta egiptomania i es va fer ressò d’aquesta fantasia va ser La mòmia, film de terror dirigit per Karl Freund el 1932. En aquesta creació cinematogràfica, la mòmia que torna a la vida està inspirada en la maledicció de Tutankamon. Aquest thriller psicològic és una història amb moral sobre els suposats perills d’interferir en els costums ancestrals d’una cultura estrangera.
Frenesí mediàtic
El frenesí mediàtic per l’excavació va fer que una particular idea del tema egipci s’apoderés de la imaginació popular, i va arribar fins i tot a alimentar el desenvolupament d’una part de l’estil arquitectònic art déco: moltes sales de cine nord-americanes dels anys 20-30 es van adornar amb decoracions que imitaven l’opulència de l’antic Egipte. Però la idea d’una mòmia en moviment hauria estat completament aliena als antics egipcis, ja que va contra el concepte que comporta la momificació: preservar els morts i garantir-los una vida tranquil·la i pacífica en el més enllà. És més, les tombes egípcies no tenen inscripcions destinades a execrar els sacrílegs, a diferència de les necròpolis d’altres civilitzacions antigues mil·lenàries.
A la mort de Lord Carnavon va seguir la d’altres persones vinculades amb la troballa: cap al 1930, la premsa sensacionalista computava ja 23 víctimes de la maledicció. Tanmateix, la relació de moltes d’elles amb les excavacions era tangencial i la causa de la seva mort era gairebé sempre tan corrent com la del mateix Lord Carnavon, que va morir l’abril del 1923 per bacterièmia (presència de bacteris a la sang que provoquen una important infecció).
Creat ja un misteri on no n’hi havia, se’n van buscar explicacions científiques i es van atribuir les defuncions a espores de fongs o altres tòxics continguts a l’aire enrarit de la tomba, obviant el fet que Carter i gairebé mig centenar de persones que van participar directament en els treballs seguien vius.
Potser hauria estat més atractiu que els saquejadors existissin i que la maledicció del faraó fos un fet, però, a través del meu coneixement i passió per la civilització de l’antic Egipte, puc afirmar que al darrere d’aquesta història no hi trobaran ni faules ni quimeres.
