Tots els tions tenen cara?

Fer el pessebre, decorar l’arbre, fer cagar el tió, preparar l’escudella i els canelons, menjar el raïm per donar la benvinguda al nou any a toc de campana, anar a esperar els reis… Oi que tot això els resulta familiar ? Evidentment, perquè són les nostres tradicions. Són aquesta mena de coses que no saps exactament com les has après, però que formen part d’un mateix d’una manera tan íntima i profunda que quan tens fills t’esforces a transmetre’ls-ho, encara que quan eres jove potser no els prestaves massa atenció.

Ara bé, això no vol dir que sempre s’hagin celebrat de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat. Com explica el folklorista Amadeu Carbó, les tradicions que tenim avui dia són una acumulació de les que es feien segles enrere. Ell, que és un comunicador nat, fa servir una imatge molt gràfica: les tradicions són com les capes d’un pastís i el resultat final és el que tenim en el nostre present.

A Carbó l’hem convidat a explicar-nos quines capes hi ha al fons de les principals tradicions nadalenques i comencem per una de les que més debat està generant darrerament: el tió. El que va començar com un simple tronc ha esdevingut tot un personatge de ficció, amb ulls, nas, boca i barretina, que arriba a casa de manera inesperada o que cal anar a buscar al bosc.

Primer impacte de la conversa amb Amadeu Carbó: el tió no és (exclusivament) català, sinó que originàriament era present per tot Europa i s’assimilava a una mena de banya de l’abundància simbòlica, amb la qual es representava el fet que després de l’hivern, la natura tornaria a donar els seus fruits.

El que ha passat en els darrers anys és que a Catalunya s’ha incorporat com un element identitari davant d’altres tradicions nadalenques foranes com ara el Pare Noel. És un procés relativament recent, perquè segons explica aquest folklorista, durant els anys seixanta i setanta a les zones urbanes del país no se celebrava amb el mateix entusiasme que ara. De fet, en molts pisos de ciutat el tió era una simple caixa girada del revés. Res de tronc convertit en ésser animat. Això vindria després i en bona part gràcies a un procés doble. D’una banda, la infantilització de les tradicions i de l’altra a la influència del món cinematogràfic. Gràcies a les pel·lícules de dibuixos de Disney ens hem acostumat que tant els animals com els objectes es converteixin en personatges amb rostre i sentiments humans. Si un cranc toca les maraques al costat de la Sireneta sota el mar i un canelobre parla amb accent francès a La Bella i la Bèstia, ja em diràs perquè un tronc no pot tenir una cara bonica, oi?

Al foc

La conversió d’un tió en un personatge de ficció ha fet que al seu voltant apareguin un relat i un univers simbòlic molt allunyats del que tenien els nostres avantpassats, perquè a les masies el tronc (que no cagava joguines sinó unes poques dolces i poca cosa més) acabava al foc en un acte carregat de significat.

El Nadal coincideix amb l’arribada de l’hivern, per tant el moment en què els dies es comencen a allargar i l’encesa d’aquell tronc era el nou foc que marcava el nou cicle anual. A més, es considerava que les seves cendres tenien propietats per protegir els camps de les plagues i fins i tot es posava algun petit fragment del tronc cremat sota la teulada per espantar llamps, pedregades i maleficis de bruixeria. Ara imagina’t que als nens del segle XXI els diguéssim que han de tirar el tió al foc i cremar-lo, acabarien traumatitzats, pobrets. Però és que tampoc tindríem on fer-ho, perquè a la majoria de cases no hi ha xemeneia. De fet, el seu lloc simbòlic l’ocupa ara la televisió, que és l’element de reunió per a tota la família. Almenys fins ara, perquè amb la multiplicitat de pantalles, el consum audiovisual cada cop és més individual i personalitzat.

La trobada

Com la religió. Almenys, això és el que afirma el catedràtic d’antropologia de la Universitat de Barcelona, Manuel Delgado. Al seu parer, encara que ara no se segueixen els preceptes del cristianisme, la religió ha escapat del seu àmbit natural per connectar amb una espiritualitat més individualitzada. Però alhora, es mantenen les tradicions perquè són les que ens expliquen com a grup humà i serveixen per trobar-nos. Com diu ell, el més important del Nadal són els canelons de l’àvia.

Subscriu-te per seguir llegint