Periodista, novel·lista,narradora... escriptora plena

L’escriptora Aurora Bertrana i Salazar (Girona, 1892-Berga, 1974) fou tot un caràcter per conviccions i vida lliure que porta amb un cosmopolitisme, modernitat i llibertat tot i les dificultats econòmiques en no poder viure de les arts com aspirava. Va estudiar a l’escola de Josep Dalmau a Girona i francès al convent de les germanes de la Misericòrdia. Volia ser escriptora però el pare s’hi oposà; viure de la ploma, tot i la qualitat i èxit, era molt difícil econòmicament i volia el millor per a la filla. Tanmateix la vocació artística era present i així estudià música, tocava el violoncel, d’ací li ve l’admiració per Pau Casals i ens deixà unes molt boniques pàgines de l’estada a Prada que feu en l’exili... Anà a Barcelona, a casa de Carme Karr, amiga del seu pare Prudenci i amant de la música, i tocava als vespres en bars dels baixos fons barcelonins per ajudar la feble economia familiar. Fou també professora de música a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona.

El 1923 va anar a Ginebra a estudiar però no s’avingué amb els mètodes autoritaris docents. Allà hi crea la primera orquestrina de jazz femenina. Casada amb un enginyer suís, va anar a Tahití, aleshores s’escriu Taití, i publicà contes i articles excel·lint el llarg reportatge que ens ocupa, obra mestra d’espontaneïtat narrativa, de descripció sentida. El 1935 viatja al Marroc i igualment articles i llibres apareixen en aquest cas denunciant la situació social d’inferioritat de la dona en aquest país. La seva obra és extensa i variada, en destaquen els dos volums de memòries i la narrativa.

Es presentà, infructuosament, per ERC a les eleccions del 1933, durant la guerra civil va col·laborar a Companya. Al llarg de la seva vida va col·laborar molt en premsa, té així una llarga carrera periodística com ha estudiat Neus Real que li dedicà una antologia de la seva prosa (2007), en diaris i revistes: La Veu de Catalunya, D’Ací, D’Allà, La Rambla, L’Opinió, Mirador, La Humanitat, La Nau...

Durant la guerra civil el seu marit va passar al bàndol nacional, ella profundament republicana i catalana es mantingué fidel als seus principis. Finalment es separaren. Va viure l’exili a Suïssa i França i l’acompanyaren l’amistat amb Ventura Gassol i Nicolau d’Olwer. No es va poder mantenir dignament i patí privacions. Va escriure obres singulars com Tres presoners (1957) i Entre dos silencis (1958), ben rellevants per la visió de l’exili. Retornà i publicà la biografia del seu pare (1965) a la introducció de Proses bàrbares. Va col·laborar en els primers jurats del premi de novel·la Prudenci Bertrana i la seva novel·la Vent de grop fou portada al cinema. El seu fons personal es conserva a la Universitat de Girona.