El convent de Pontós: una comunitat d'artistes

Al cor de Pontós, un poble de 274 habitants ubicat a la frontera entre l’Alt i el Baix Empordà, hi ha un edifici singular i anomenat popularment «el convent». Un espai de 4.000 metres quadrats amb 11.000 metres quadrats més d’exterior on el rellotge s’atura i la música ressona més enllà del pati dels veïns. En aquesta llar hi conviuen una dotzena d’amics -que alhora són artistes de diferents disciplines- que viuen en comunitat i que, a banda de desenvolupar la seva professió a títol individual, han creat una associació cultural anomenada MUTTE que ha portat en aquest racó de món a artistes d’arreu del territori.

Asseguts en una taula vintage d’estètica disco, envoltada de sofàs que desprenen un toc d’elegància i que alternen una tapisseria verda i groga; Maus, Mireia Cardús, Anna Tobias, Noè Escolà, Prisca Villa i Laurent Driss fan el cafè -alguns d’ells encara amb el pijama i el barnús, al cap i a la fi, això és el menjador de casa seva- i rememoren com van descobrir aquesta masia del segle XVI -de propietat privada i per la qual paguen un lloguer- que en etapes anteriors havia estat un seminari de maristes i una casa de colònies. «Som un grup de persones que som amics i compartim vida des de fa 20 anys. Feia molt temps que buscàvem un espai per viure en comunitat i on poder acollir coses artístiques. Vam estar buscant molt temps i un dia vam trobar el ‘convent’», explica la música i poeta Anna Tobias. 

Prisca Villa, directora artística i actriu, afegeix que tot i que els uneix el fet que tots es dediquen professionalment al sector cultural, comparteixen molt més que activitats artístiques: «És un projecte excepcional perquè vivim en comunitat i posem en pràctica una altra manera de viure i, a més a més, generem moltes coses gràcies a això. Crec que una cosa important, a banda d’acollir activitats culturals, és que som coixí social. Tenim molts amics o coneguts que ens demanen venir a fer una estada i quan passes per un mal moment vital també és més fàcil ser acollit per una comunitat que per un individu. A vegades fem aquesta funció que no és necessàriament cultural, però que també és molt rellevant i potser no es veu tant». 

Posant en pràctica aquella màxima de «compartir és viure», s’alternen les tasques de la llar -cadascú té una funció assignada-, el dinar se serveix a les dues del migdia i es prepara en una gran cuina d’estil industrial com la que hi podria haver en un restaurant, l’economia es distribueix i les reunions són el pa de cada dia. Però que ningú es confongui, cap d’ells ha renunciat a projectes familiars pel fet de viure en comunitat. De fet, hi ha dues parelles que tenen fills. Molts d’ells tenen habitacions individuals o miniapartaments, mentre que les habitacions amb lliteres les reserven per a voluntaris que vénen a fer estades per mantenir l’espai o per a artistes que hi fan residències. «Tot és assembleari. Som dotze persones que sempre ens hem de posar d’acord i això implica que les decisions són més lentes. Tot i això, crec que viure en comunitat multiplica l’experiència humana. És molt gratificant. A vegades desborda, sí, però és una sensació d’estar molt viu i sempre en família», exposa el músic, inventor i actor Maus.

«Tenim un equilibri on tots som prescindibles i una economia interna en la qual tots paguem una quota pel lloguer, però on els terminis són molt flexibles. Per les vides professionals que tenim, potser algú està fora 20 dies i això implica que l’organització va variant en funció dels que hi som en cada moment, i econòmicament ens fem de coixí entre tots perquè els ingressos que podem tenir són molt variats, potser quatre mesos treballes molt i després no. Tot i això, jo diria que som com un organisme amb petites cèl·lules perquè tots tenim els nostres espais i al final intentem tenir el màxim d’intimitat», valora l’arquitecta, escenògrafa i cuinera, Mireia Cardús. 

Model diferent

Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), l’any 2020 hi havia 4.849.900 persones que vivien soles a l’estat Espanyol. Encara que no és el mateix viure sol que sentir-se sol, la soledat és una de les principals causes d’exclusió social que afecta a tots els rangs d’edat. El que en teoria sembla una idea immaculada, una societat autònoma i independent, a la pràctica pot derivar en una problemàtica social. Tenint en compte aquest factor i l’increment de preus que cada vegada dificulta més l’accés a l’habitatge, per què no hi ha més persones que viuen en comunitat?

«Vull recalcar que si només fos la vida en comunitat, per a nosaltres seria molt fàcil perquè portem molt de bagatge i l’espai és molt gran i permet molta intimitat. Nosaltres sempre hem cregut en viure en comunitat. El fet que tinguem un projecte cultural associatiu afegeix una feina extra de trobar-nos, fer reunions i moltes coses més... A la gent potser li xoca perquè no està acostumada a viure en comunitat i la norma és que cadascú viu a casa seva amb la seva família. Però segurament hi ha gent en molts llocs que viu en situacions molt pitjors, però com que tenen intimitat els sembla que viuen millor. Perquè el fet de compartir, d’haver-te de posar d’acord, de sincronitzar una família... Al final som una gran parella i és un curro perquè si no ho treballes és fàcil que se’n vagi a la merda. A la gent li fa mandra i la seva reacció és: jo ja em gestiono a mi i prou», reflexiona Anna Tobias. 

Per a Noè Escolà, músic saxofonista i cantant, l’experiència de viure d’aquesta manera és comparable a un «salti-salti». «Crec que a la societat hi ha com un interès global per veure nous models de vida i viure en comunitat et permet descobrir que tenim característiques diferents més enllà de defectes i virtuts. Molta gent sovint ens diu que som valents, però que ells no podrien viure així. Jo crec que moltes vegades maximitzem els defectes, però quan tens una mirada diferent veus que tothom té les seves característiques i això és molt bonic. A la vegada és com un salti-salti, si puja molta gent pot ser perillós perquè pots xocar, però alhora és la bomba perquè és molt divertit!». 

Per a Prisca Villa, tot plegat és una «reinvenció constant»: «Viure així demana molta energia i molta dedicació. Cada dia ens construïm i desconstruïm. Però avui en dia, cinc anys després d’arribar aquí i crear l’associació del MUTTE, encara pensem que val la pena perquè l’esforç que hi dediquem ens compensa pel fet de compartir la vida».

MUTTE: l’associació cultural

Alguns d’ells comenten que el nom de MUTTE prové d’una llegenda escandinava que els va captivar durant una nit d’estiu, d’altres puntualitzen que és l’acrònim de música, teatre i tirami sú («llança’m amunt», en italià) com fan les arts que, indiquen «ens eleven l’esperit» -no ho confonguin amb tiramisú, tot i que els membres de la comunitat comenten que la mare d’una integrant domina l’art d’aquestes postres i tampoc els desagrada la idea de reivindicar la unió que es crea al voltant de la cuina i el menjar-.

Sigui com sigui, aquest grup polièdric de persones es va plantar a Pontós l’any 2018 i ja no en va sortir. En veure els 11.000 metres quadrats d’aire lliure i les possibilitats infinites de l’espai, aquest conjunt de creadors va decidir que, a banda de ser la seva residència permanent, l’espai permetia molt més. Per això van optar per engegar un projecte cultural paral·lel a les seves carreres professionals. I d’aquí va néixer l’associació cultural MUTTE.

«Quan ens vam mudar teníem la idea de fer coses. Quines, com o quina forma tindrien, no ho sabíem. Però un cop vam ser aquí i vam veure la demanda de la gent, va venir sol», explica Tobias. Segons ella, els artistes reclamen un espai com aquest i hi ha molta demanda. «Has de pensar que si vols crear un espectacle, per exemple, és complicat trobar espais si no estàs dins les cadenes dels teatres que et deixin les sales. Els músics, el mateix. Has de llogar sales d’assaig, que valen una pasta i van per hores... Al final no aboca a la creació. Aleshores que hi hagi espais on puguis venir i fer residències, estar amb altres artistes i compartir esdevé necessari. Va ser obrir MUTTE i no hem parat de tenir demandes». Els primers que van venir van ser el seu cercle proper. «Els primers van ser els amics. El que passa és que entre tots acabem tenint una cartera d’amics molt gran: tenim molts amics i molt artistes que tenien necessitats que van anar resolent venint aquí, així a poc a poc va prendre forma», puntualitza Mireia Cardús. 

Concerts, residències creatives, tallers, espectacles i cursos van anar omplint de vida els diferents racons del Convent que, a poc a poc, va anar prenent forma i rehabilitant espais, en part, gràcies a l’ajuda de voluntaris que venien a ajudar a la rehabilitació i al manteniment dels espais a canvi d’allotjament gratuït a través de la plataforma Workaway. Al portal d’aquesta plataforma encara es poden llegir els comentaris d’alguns dels viatgers d’arreu que han fet estada a Pontós, com la Vasilia, que hi va estar el passat mes de juny: «Una atmosfera bonica i amistosa amb gent meravellosa que estima les arts i la música ha creat aquest meravellós espai ple d’inspiració. Sento un profund respecte i admiració per aquestes persones».

Un lloc per perdre-s'hi

La casa és tan gran que un s’hi pot perdre. Repartides per tota la llar hi ha infinitat d’habitacions, un teatre, una capella, un menjador, una sala de jocs, un estudi, una zona chill out, dues terrasses, un camp de rugbi, una zona d’acampada, un gran hort comunitari, una piscina, un jardí amb escenari cobert amb capacitat per a mig miler de persones, una plaça central enjardinada, un frontó, un bar i jardins amb fruiters envoltant la finca. Tots aquests espais permeten a l’associació projectar i programar múltiples possibilitats. Des d’una sala de joc per als nens del poble fins a l’organització d’un gran concert estiuenc a l’aire lliure o una marching band.

De fet, amb el pas dels mesos MUTTE va anar prenent forma fins a acollir infinitat de propostes diverses que van incrementar exponencialment l’activitat cultural d’aquest petit poble: concerts a la fresca, programacions familiars, espectacles de dansa i teatre per a adults, un festival de poesia, trobades de música tradicional i molt més. Tot plegat, ha implicat que algunes cares conegudes del circuit cultural català trepitgin Pontós. Com ara Marco Mezquida amb Ravel’s Dreams, Pau Riba, Coetus, Adrià Puntí, Eliseo Parra, Judit Neddermann, Carles Dénia o Sílvia Pérez Cruz, entre d’altres. El boca-orella va fer créixer MUTTE sense necessitat de publicitar-se i pràcticament de rebot. De fet, l’associació només té Instagram (@mutte_cultural) i perfil de Facebook. 

«Aquest espai és tan gran que quan ve gent es crea una energia molt especial. És obrir les portes i això s’emplena! I això que no tenim ni pàgina web! Però al final és que volem crear aquesta sensació d’espai familiar», explica Mireia Cardús. Prisca Villa afegeix que la professió de cadascú i el fet de voler preservar la dimensió actual de l’associació ha impedit que creixin més: «No ho hem professionalitzat més perquè no donem l’abast. Crec que el tret diferenciador és que tots nosaltres també tenim la nostra professió. El problema és mantenir això econòmicament. Però per la dimensió, ens agrada aquest lloc del mig: vens a veure un concert però no deixa de ser un pati d’una casa. En aquest lloc del mig ens sentim còmodes i així ho defensem. És la nostra realitat». 

«Som artistes programant a artistes. Fins ara tothom que ve ha marxat súper-agraït i al final a nosaltres ens sembla que fem una cosa molt normal, però es veu que no és tan freqüent. Majoritàriament, hem programat música, però també hem tingut preestrenes de teatre o dansa. A més a més, el format no és gaire comú. Aquí sovint quan l’artista acaba, es queda amb el públic i això acaba creant moments molt guais entre tots», recull Anna Tobias.

L’artista afegeix que una de les claus de l’espai rau en la seva multidimensionalitat: «En altres països la creació està més contemplada, aquí no. No saps mai ni on, ni quan, ni amb quin temps ni amb quins diners. Ni per crear projectes ni per assajar-los. Aquí tens molt de lloc per poder fer això, a més a més el fet de conviure amb altres artistes de diferents disciplines acaba generant sinergies», exposa.

El constructor d’objectes, actor i horticultor francès Laurent Driss ho explica ras i curt: l’espai és el catalitzador. «Abans de venir tot eren idees, però es van materialitzar concretament gràcies a aquest espai», analitza.

Aturada i represa

Després de cinc anys a tota metxa, la viabilitat econòmica, la necessitat de repensar el format i el desgast acumulat per als membres de la comunitat els van obligar a fer una pausa. «Hi ha un desequilibri entre el temps que hi dediquem i el retorn. Treballem molt i posem molta energia, però alhora tots tenim la nostra activitat individual i la desproporció econòmica és notable. El ritme que hem tingut no el podem sostenir cinc anys més. Per això vam decidir fer una aturada i dir que no a tot durant uns mesos», recorda Prisca Villa. 

L’aturada, que va començar després de l’estiu, els ha dut a decidir que l’associació reprendrà la programació amb nous cicles de concerts, una nova edició del festival de poesia i activitats setmanals que es podran començar a conèixer a partir del mes de febrer. El tret de sortida de la nova programació serà el 2 d’abril amb un concert i un dinar popular. També plantegen buscar noves vies d’ingressos entre les quals no descarten trobar mecenes culturals, ja que l’increment de costos posa en perill, a la llarga, la continuïtat de MUTTE al Convent. 

Desafiant la balança

El sector cultural no sempre és sinònim d’estabilitat econòmica. De fet, els membres de la comunitat exposen que no sempre és fàcil. «Jo em sento molt exitosa, però tots hem triat viure de determinades maneres. Hem decidit fer el que fem i a vegades malviure, però perquè estimem el que fem més enllà d’un zero més al banc. Però això és una decisió que a vegades és difícil de prendre perquè viure amb una incertesa absoluta de la teva economia no és fàcil. Tenir una tranquil·litat econòmica a tothom li agrada, però fent aquestes feines a vegades no saps si la tindràs», reflexiona Anna Tobias.

En una societat altament marcada per la productivitat, imperada pels diners i on cada vegada més es vol controlar el temps, sembla gairebé un fet inversemblant que un projecte així existeixi i subsisteixi. Tant o més inversemblant que l’estranya sensació de desordre-ordenat que desprenen les estances d’aquest espai.

Pontós, niu de creativitat

Tot i ser un poble de menys de 300 habitants, Pontós respira cultura. Músics, escenògrafs, directors creatius, dissenyadors, realitzadors o fotògrafs de notorietat destacada habiten en aquest racó de món. De fet, l’alcaldessa del poble, Bàrbara Van Hoestenberghe, és músic. Ella mateixa apunta que és un fet curiós: «Si fem un recompte de les professions de tots els veïns, segurament abracem totes les disciplines artístiques! Realment crec que fa com 20 anys que aquest poble és un punt de trobada. Amb l’arribada de MUTTE això ha crescut encara més. Abans hi havia la tradició del festival MAPA, per a mi tot comença amb aquest festival contemporani. Era un festival d’art on venien artistes a treballar en diferents localitzacions del poble. En aquell moment el convent era casa de colònies i, de fet, era un punt de trobada on s’hi feia una arrossada popular».

Per a Van Hoestenberghe, la confluència de veïns del sector cultural amb la població que es dedica al sector primari o a altres disciplines, aporta una riquesa particular. «Això fa que el poble sigui viu, també ens posa en el mapa i fa que socialment hi hagi moltes possibilitats de trobada i crec que és un tret identitari. La identitat de Pontós fins ara estava lligada al passat pagès i avui indubtablement també està lligada a la cultura», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint