Capturant la bellesa de la decadència

Un antic hospital, una masia, una escola, una fàbrica o un castell. Són centenars les edificacions que, amb l’embat del temps i per diverses circumstàncies, han quedat completament abandonades. Alguns d’aquests espais, la gran majoria allunyats de qualsevol nucli urbà i envoltats de vegetació salvatge que amb els anys s’ha anat apropiant de l’entorn, es mantenen tal com l’últim habitant o treballador els va deixar, amb la seva decoració, quadres, llibres, plats i copes a la taula o un grapat de joguines escampades per terra que, en algun moment, van il·lusionar a algun nen. Oblidats per la major part de la societat, aquests edificis fan les delícies d’un nodrit nombre d’exploradors urbans que hi busquen, càmera en mà, la màgia d’un passat que ja mai tornarà a il·luminar les seves estances. El moviment Urbex -l’origen del qual se situa a la dècada dels seixanta a la ciutat de San Francisco, als Estats Units, on un col·lectiu, que es feia anomenar Suicide Club, explorava llocs abandonats molt perillosos- ha arrelat amb força en els darrers anys arreu del món gràcies, en part, a les xarxes socials. A Girona també existeix un col·lectiu que, si bé no es troba aglutinat com a moviment, comparteix informació i s’organitza per descobrir nous i fascinants edificis inhabitats.

Vanesa Jimenez i Sandra Alemany (@_b_project i @my_urbex, respectivament, a Instagram) són dues gironines que des de fa uns anys comparteixen la seva passió per la fotografia i els escenaris abandonats. Ambdues, de fet, es van conèixer a través de les xarxes socials i des de llavors comparteixen trajectes i aventures. «Vaig començar fent fotografies de paisatges amb els meus amics. Un dia vam pensar que era hora de fer alguna cosa diferent. Coincidint en el fet que anàvem a dinar a Sils, vam decidir apropar-nos a una casa abandonada que és molt coneguda, per fer quatre fotos. A mi em va encantar, perquè era una cosa radicalment diferent del que estava acostumada» explica Alemany sobre l’origen de la seva passió per aquesta tendència. «Des d’aquell dia el moviment Urbex em va atrapar i vaig començar a cercar indrets en decadència, que per mi tenen màgia. Perquè trobes, per exemple, uns llits fets com si els qui van marxar de la casa, el que queda de les flors en els seus gerros, taules parades a punt per dinar, abrics perfectament conservats al penjador del rebedor. I et preguntes, com pot ser que algú tanqués la porta deixant-ho tot ben posat» afegeix la fotògrafa gironina, que també indica que sempre es pregunta què hauria de passar perquè acabessin abandonades. «Sempre penso que darrere de cada casa hi ha una història, que per desgràcia, acostuma a ser trista. La majoria de vegades es tracta de gent que l’ha heretat i no ha tingut diners o temps per conservar-la, o algú que s’ha mort i no tenia ningú a qui deixar-li» explica.

Al seu torn, Vanesa Jimenez -que es va sumar al moviment fa uns cinc anys, després de presentar un projecte fotogràfic, per aconseguir una beca, amb el qual volia abordar el passat des d’una perspectiva especial- afirma que en aquests temps s’han trobat tota classe de situacions. «A l’hora d’accedir a aquests indrets, hem trobat cases que tenien la porta oberta, bé perquè algú hi ha accedit prèviament o perquè així la van deixar, d’altres en les que hem hagut d’accedir a través d’una finestra o un túnel» apunta. No obstant això, recalca que no accedeixen a cap edifici si per entrar-hi han de forçar un pany, una porta o una finestra.

Un treball previ

Encara que pugui semblar senzill, a simple vista, el procés que les fotògrafes segueixen requereix temps i feina. «Abans de fer el viatge a cada casa, acostumem a investigar si s’hi podrà accedir o no, així com intentar esbrinar quina història hi ha darrere, com a qui pertany a un particular o a una empresa» apunta Jimenez. No obstant això, sovint aconsegueixen informació sobre la història de la casa un cop són a dins, descobrint documents que els seus antics inquilins hi van deixar oblidats. Jimenez també destaca que visitar aquesta classe d’edificis acostuma a comportar el seu risc: «Hem d’anar amb molt de compte, perquè moltes vegades no sabem quin és l’estat de l’edificació. El més segur és no anar-hi sol». Alemany detalla que acostumen a anar amb molt de compte «perquè mai saps si sota una manta, hi pot haver un forat». Així mateix, també explica que quan fan excursions, acostumen a planificar el viatge amb molta antelació, amb l’objectiu de visitar el màxim de llocs possibles i que han d’estar pendents de l’hora del dia, atès que «la llum natural acostuma a ser un element decisiu». Amb tot, assegura que l’adrenalina que senten quan entren en un lloc d’aquests és indescriptible i que sense la fotografia, per ella no tindria sentit visitar-los: «Gaudeixo de l’espai, però també del fet de plantar la càmera, buscar els paràmetres, mirar la distribució i fent les meves pròpies combinacions».

Si bé cada edificació té els seus propis elements, que ja li confereixen una bellesa única, a les dues fotògrafes també els agrada incloure una figura humana i treballar un attrezzo. «Si podem, intentem que una model vingui amb nosaltres i posi a les fotografies. Si anem per Catalunya és més fàcil, però si visitem el sud de França, és més complicat» explica Alemany, que afegeix que si no compten amb algú que s’avingui a posar davant la càmera, elles mateixes exerceixen de model.

Localitzacions secretes

Encara que al llarg d’aquests anys, ambdues fotògrafes reconeixen que han conegut a molts altres membres del col·lectiu Urbex, el cert és que concreten que establir gaires vincles no és habitual. «Entre els membres del col·lectiu, només ens passem informació entre aquelles persones amb qui tenim molta confiança. No solem revelar ubicacions, bàsicament perquè hi ha el perill que alguns vàndals hi acabin anant un dia i ho destrossin, hi facin pintades o s’enduguin objectes» revela Alemany, que també afirma que algunes cases, principalment en grans ciutats o llocs molt accessibles, «s’han convertit en un autèntic reclam turístic», motiu pel qual quan les han pogut visitar, han hagut de fer cua. 

Tot i que no revelen cap localització concreta, tant Alemany com Jimenez expliquen que d’espais singulars, n’han trobat alguns a les comarques gironines, especialment a la comarca de l’Alt Empordà, però que el sud de França és una de les zones que més freqüenten. Sempre que poden, les dues també fan escapades al centre d’Europa, a països com la República Txeca, on hi ha centenars d’indrets, entre els quals castell de l’època medieval.

Anècdotes viscudes

Les dues gironines han viscut un bon grapat d’aventures, amb moments de tensió com el viscut en una casa situada al sud de França, on gairebé es van quedar tancades. També a França, recorden una anècdota amb la policia: «Algun veí ens devia veure i va trucar a la policia. El meu marit, que feia guàrdia a fora, ens va alertar de la presència de dos gendarmes, que ens van preguntar què fèiem. Els vam ensenyar les fotografies i es van posar molt contents, perquè sempre havien volgut veure l’interior de la casa», explica Alemany.

Subscriu-te per seguir llegint