La maternitat sobre rodes d’Iris Gómez

La ciclista d'elit, que enguany milita a les files de l'equip gironí Massi-Tactic —que competeix a la segona divisió de ciclisme a nivell internacional— és mare de dos fills i explica com fa malabars per compaginar la vida familiar, la feina i la competició.

Iris Gómez amb els seus dos fills.

Iris Gómez amb els seus dos fills. / Imatge cedida

Clara Julià

Clara Julià

Si haguéssim d’escollir una paraula que definís actualment la vida d’Iris Gómez (Lleida, 1986) probablement seria aquesta: malabarismes. Natural de les terres de ponent, Gómez va descobrir el ciclisme per casualitat després de plantejar-se fer triatlons. Un cop va pujar al selló de la bicicleta, ja no en va baixar. Actualment, forma part de l’equip gironí Massi-Tactic, que competeix en la segona màxima categoria de ciclisme de carretera, coneguda com a categoria Continental per la Unió Internacional de Ciclisme (UCI). Una competició que compagina amb la seva feina de funcionària i amb la conciliació familiar, ja que a banda de ser esportista d’elit i treballadora, també és mare de dos fills: «Sempre m’ha agradat molt l’esport, però no m’hi vaig posar de debò fins a l’any 2010. Vaig provar amb el triatló, però nedar no m’agradava i corrent tenia molt d’impacte, així que finalment em vaig quedar amb la bicicleta. Em sentia bé fent ciclisme i va ser una cosa progressiva que cada vegada va anar a més», exposa des de l’altre costat del telèfon.

Iris Gómez, en segon pla, amb els seus dos fills al davant.

Iris Gómez, en segon pla, amb els seus dos fills al davant. / Imatge cedida

De fet, la de Gómez és una història particular, perquè va arribar a l’elit més per inèrcia que per trajectòria: «Primer anava amb una grupeta i vaig anar progressant fins que, fa tres anys, vaig fer un pas més i vaig fitxar pel catema.cat en una categoria que ja és d'elit i que corria Copa Catalunya i Copa Espanya. Allà la temporada em va anar força bé i em van donar l’oportunitat de fer el salt a categoria continental», recorda. En aquell moment, Gómez ja era mare del seu primer fill que va néixer l’any 2018: «De l’embaràs em vaig recuperar bastant bé. Vaig posar-me a fer indoor per evitar les caigudes, però no vaig aturar mai l’activitat física. Els primers mesos eren més demandants i no vaig tornar a agafar la bici de carretera fins que el meu fill no tenia vuit mesos. Pensa que els entrenaments en carretera són moltes hores i no volia estar tant de temps sense donar-li el pit, així que vaig esperar fins a poder compaginar la llet materna amb l'alimentació complementària. Quan vaig tornar a la carretera, vaig anar recuperant volum físic i després vaig anar amb el catema.cat, que és el planter del Massi-Tactic. Hi vaig anar a parar perquè coneixia gent que me n’havia parlat i vaig veure que tenien una base sòlida per aprendre».

De l’embaràs em vaig recuperar bastant bé. Vaig posar-me a fer indoor per evitar les caigudes, però no vaig aturar mai l’activitat física.

Iris Gómez

En la seva etapa amb el catema.cat va esdevenir campiona de Catalunya en ruta, un títol que va cridar l’atenció d’un equip de categoria Continental, el Durango-Bizkaia, que no s’ho va pensar i la va fitxar. «Inicialment vaig refusar la idea d'ascendir... Perquè treballant i essent mare els viatges em costaven molt. Parlant-ne amb la meva parella, em va animar perquè, amb l’edat que tinc, si no m’hi llançava ara, ja no ho faria», relata. 

Categoria continental

El ciclisme femení està estructurat a nivell mundial en dues categories: la Women’s WorldTour, primera divisió que actualment compta amb 14 equips, i la Continental, on es registren la resta d’esquadres d’acord amb normatives fixades per les federacions nacionals. En la temporada 2022 han existit a Espanya un equip de la Women’s World Tour (WWT), Movistar, i vuit Continentals entre els quals hi ha el Bizkaia-Durango i el Massi-Tactic. Enguany, però, la Real Federació Espanyola de Ciclisme (RFEC) va ratificar els requisits proposats pel Consell Ciclista Professional (CCP) per als equips Continentals femenins de 2023 per plantejar la plena professionalització, cosa que implicava, entre d’altres, la contractació de les corredores. Un fet que finalment s’ha posposat per la inviabilitat econòmica que alguns clubs van plantejar a la RFEC

Iris Gómez durant la presentació del Massi-Tactic

Iris Gómez durant la presentació del Massi-Tactic / Imatge cedida

«Has de pensar que l’exigència dels equips continentals és màxima, però les condicions no són les mateixes que al World Tour. Cadascuna de nosaltres tenim el nostre entrenador i el nostre equip personal, el meu nutricionista està a Madrid, per exemple. Els equips et deixen la bicicleta i part del material, i algunes tenen un petit sou, però la majoria no cobrem. Podem entrenar des d’on vulguem, però hem d’anar als stages i a les competicions, que són arreu d’Europa. L’equip té tots els resultats dels nostres entrenaments informatitzats i et convoca en funció de les característiques de cada competició. Però en el meu cas, per exemple, si no treballés no podria competir perquè no em sortirien els números», exposa Gómez. 

Els equips et deixen la bicicleta i part del material, i algunes tenen un petit sou, però la majoria no cobrem. Podem entrenar des d’on vulguem, però hem d’anar als stages i a les competicions, que són arreu d’Europa.

Iris Gómez

La ciclista afegeix que ella és de les poques que compagina l’activitat amb una feina, i encara més singular és el fet que sigui mare: «En la categoria en la qual estic em diuen l’abueleta. Sóc l’única que tinc fills i només conec una noia més que treballi. Moltes de les noies són joves i estan en equips continentals per fer el salt al World Tour. Per exemple, l’altre dia estàvem tornant d’un viatge i les meves companyes pensaven què farien en el seu dia de descans. Jo estava fent la compra per internet del supermercat i pensant en el bany dels nens, el sopar, la feina... La majoria d’elles o són molt joves per ser mares o s’esperen que finalitzi la seva carrera professional per ser-ho». De fet, Gómez i Patricia Ortega, són les dues úniques ciclistes de la generació dels vuitanta. La resta de companyes del seu equip (10) tenen entre 29 i 19 anys.

Ser mare en el ciclisme d’elit

La maternitat tot just s’està començant a visibilitzar al World Tour després que algunes ciclistes d’aquest circuit, com Chantal van den Broek-Blaak, Marta Bastianelli o Lizzie Deignan, hagin sigut mares al bell mig de la seva carrera esportiva. La nova normativa del World Tour contempla des de fa tres anys una cobertura mínima per a les ciclistes que decideixen ser mares. El text diu que tenen dret a tres mesos de salari complet i cinc mesos més amb un sou del 50%, encara que l’import a pagar no pot ser inferior al salari mínim que estableix la competició (que actualment és de 32.102 euros).  

El cas de Deignan és particular perquè va ser mare per primera vegada l’any 2018 en un equip de categoria Continental holandès, el Boels Dolmans Cycling Team. El seu embaràs va servir perquè l’UCI comencés a fer els deures i estructures una normativa que protegís més a les corredores en cas de maternitat. En el seu segon embaràs el Trek nord-americà, el seu equip actual al WWT, va anunciar que li ampliava el contracte un any més i ha anunciat que preveu tornar a competir aquest mes de maig, vuit mesos després del part. Al febrer de 2022, la ciclista va valorar a través de les xarxes socials el fet que li allarguessin el contracte: «Estic orgullosa d’haver ampliat el meu contracte amb Trek-Segafredo fins al 2024. Aquest equip mai m’ha subestimat. Vaig tornar de la baixa de maternitat i vaig guanyar, i amb el suport d’aquest equip sé que tornarà a ser així. Sóc una de les millors ciclistes del món, així que per què m’hauria de retirar? M’encanta la meva feina i vull una família, espero que en el futur més dones del nostre esport se sentin empoderades per fer el mateix».

En el blog del Trek-Segafredo, Deignan explica la seva experiència: «Quan vaig agafar la bicicleta per primera vegada després de parir, el fet que estigués donant el pit a en Shea va significar que realment no podia deixar-lo més d’una hora i mitja, això va guiar molt el meu entrenament. El meu enfocament sempre ha estat bastant holístic; estic atenta al meu cos i adapto el meu entrenament si cal. Sempre m’ha estat estrany completar exactament el que estava escrit al meu pla d’entrenament setmanal, i encara més després de tenir un nadó. Confiar en el procés natural de què necessitava el meu fill també em guia. En el moment que escric això, han passat quatre mesos des del naixement d’en Shea i acabo d’augmentar la meva càrrega d’entrenament a unes 20 hores setmanals. De moment, l’entrenament consisteix a construir la meva resistència. És molt important que no em salti els fonaments, de manera que això significa molts quilòmetres i recuperar la meva força», explica detalladament l’atleta en el post.

Rendiment esportiu

Interpel·lada sobre si el fet de ser mare pot esdevenir un prejudici a l’hora de ser fitxada per un equip, Gómez ho té clar: «Crec que si tu has demostrat el teu nivell i que ho pots fer, això preval. Tot i això, si hi ha dues opcions i una no té fills doncs, no sé cap a on tirarien. Però això passa en qualsevol feina. Sí que crec que penalitza a nivell de rendiment esportiu la fatiga que acumules. Al final, no és el mateix tornar d’una carrera i asseure’t al sofà amb les cames estirades a recuperar el cos, que arribar i posar-te a jugar amb els nens. Però també intento donar-li la volta: jo quan estic competint gairebé vaig més descansada que quan estic entrenant, perquè només vaig al lloc i competeixo. Mentre que quan entreno estic compaginant-ho tot».

Iris Gómez en una sortida amb el Massi-Tactic.

Iris Gómez en una sortida amb el Massi-Tactic. / Imatge cedida

Sí que crec que penalitza a nivell de rendiment esportiu la fatiga que acumules. Al final, no és el mateix tornar d’una carrera i asseure’t al sofà amb les cames estirades a recuperar el cos, que arribar i posar-te a jugar amb els nens

Iris Gómez

Malauradament, Iris Gómez no té cap rellotge per viatjar en el temps i encara no ha desenvolupat cap superpoder per volar o teletransportar-se. Com s’ho fa per compaginar-ho tot? «Faig malabars! Em redueixo moltes hores de son i, per sort, la nostra família ens ajuda molt. La meva parella és fonamental i, si no ens ho podem compaginar, ma mare també ens ajuda i es queda amb els nens si he d’entrenar o em demano vacances per compaginar-me els viatges. Fora d’aquí, no tinc gaire més marge. Sovint renuncio a les vacances... L’equip ho sap i ens anem ajustant». Tot i això, reconeix que la conciliació no sempre és fàcil: «Clar, a vegades has d’estar d’stage deu dies fora de casa i això és complicat. Per exemple, l’any passat estava amb el Durango-Bizkaia i el meu fill petit, que el va gestar la meva parella, tenia dos mesos. Es van portar molt bé perquè per a l’stage van parlar amb l’Hotel Helios i vam poder venir amb la meva parella i els petits. La veritat és que es van portar superbé, perquè sinó ho has d’assumir tu i no t’ho pots permetre fer això en cada viatge».

Iris Gómez corrent amb la bici.

Iris Gómez corrent amb la bici. / Cedida.

Preguntada per si es veuria mai competint al World Tour, Gómez prefereix tocar de peus a terra. «Ja no tinc l’edat. A vegades em diuen que Annemiek Van Vleuten té 40 anys, però la trajectòria hi fa molt. Les noies vénen de les escoles, jo la tècnica l’estic aprenent ara. Penso que seria molt complicat fer el salt, em quedo amb viure el moment i gaudir!», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint