La Girona que es va quedar en un dibuix

El juny de l’any 2013, l’aleshores alcalde Carles Puigdemont, presentava un ambiciós projecte per renaturalitzar els quatre rius de la ciutat i la sèquia Monar. Havia encarregat l’estudi als arquitectes Olga Felip i Josep Camps que van elaborar unes imatges virtuals espectaculars on els ciutadans ja no donaven l’esquena als rius, al contrari, se n’aprofitaven. Eren verds i plens d’activitat. El projecte no era factible d’avui per demà, sinó a trenta anys vista, en diferents fases, i no hi havia quantitat cap pressupost. Aviat però, farà deu anys i no s’ha plantat pràcticament ni una sola planta, a no ser que hagi estat per una activitat naturalista.

La idea era començar pel punt més proper de la llera del riu Onyar a la plaça Catalunya. Puigdemont tenia entre cella i cella la millora d’aquest espai i unes de les primeres imatges com a alcalde de Girona que li va fer aquest diari precisament eren d’ell observant aquest punt de la ciutat.

L’estudi proposa la creació d’un parc fluvial des de Vila-roja fins a Sant Pere que servís per integrar els diferents barris. L’estudi proposava desviar lleugerament el curs del riu per tal de crear algunes entrades i sortides i plantar vegetació autòctona a les lleres, per tal que s’hi pogués passejar.

Per al riu Ter, la proposta era espectacular. Consistia a crear una zona de bany amb piscines d’aigua natural al parc de les Ribes del Ter, recuperant així l’antiga tradició de banyar-se als rius. A més a més, es previ que pogués acollir equipaments relacionats amb l’esport i el lleure. L’objectiu era recuperar aquest espai com a lloc de trobada i socialització. A l’alçada de la Devesa, es proposava eliminar el talús que separa la Devesa de la riba esquerra, en considerar que dificulta la connexió entre el parc i la llera del riu, des de l’Auditori fins al pont de la Barca. L’objectiu era arranjar la zona i fer-la més permeable.

També es plantejava la possibilitat de desplaçar la plataforma de la plaça Catalunya cap al sud, tot convertint-la en un connector entre la plaça del Lleó, l’eix comercial de Joan Maragall i els Jardins de la Infància. L’objectiu era millorar la connexió del Barri Vell amb l’Eixample.

La inversió havia de ser quantiosa i requeria necessàriament d’ajuts i subvencions de diferents institucions per tirar endavant. El projecte havia de començar per la llera de ciment de l’Onyar però aquí ja es va aturar. Es confiava en fons europeus d’entre mig i un milió d’euros, però no es van aconseguir. I el projecte va acabar a sota l’aigua. 

A la ciutat de Girona faltaven instal·lacions esportives. Per exemple un pavelló poliesportiu. En època del govern tripartit, es va treballar en construir-ne un a l’interior del parc de la Devesa. Les característiques de l’equipament indicaven que tindria una superfície de 3.230 metres quadrats i un pressupost de 4.207.302 euros. Havia de tenir tres plantes, una i mitja de les quals eren soterrades. El debat, iniciat el 2006, va anar creixent. L’Ajuntament tenia reservats uns 2,6 milions d’euros per construir l’equipament esportiu. Però per cobrir pràcticament el finançament encara necessita una subvenció del Consell Català de l’Esport, d’almenys 1,2 milions d’euros.

La proposta va provocar escarafalls. Van aparèixer friccions dins del govern municipal. Iniciativa alertava que no es podia perdre «ni un metre» d’espai verd a la ciutat. L’Associació de Veïns va recollir més de 4.700 firmes en contra. El govern, sobretot el PSC i ERC, van tirar endavant i van presentar un disseny, redactat pels arquitectes Josep Cargol i Ricard Turón i batejat com a «New Niu».

L’any 2009, la comissió provincial de Patrimoni va donar un cop gairebé definitiu a les pretensions del govern de tirar endavant el pavelló. Els arguments de l’organisme dependent de la delegació territorial de Cultura eren concloents: El projecte presentat per l’Ajuntament de Girona «emmascararia, difuminaria» el conjunt artístic que representa el parc. «La Devesa només pot ser excepcionalment ocupada», va assenyalar el director dels Serveis Territorials de Cultura i president de la comissió de Patrimoni, Miquel Sitjar. Des de Patrimoni es destacava que provocaria un «tap visual i espacial» a l’ull humà i una «alteració del conjunt del parc». A més, s’assenyalava que un pavelló tan voluminós no tenia cabuda en un jardí històric catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

El govern liderat per Anna Pagans va optar per aturar el projecte i va invertir els diners reservats a tres camps de futbol amb gespa artificial, tancar i aclimatar els pavellons de barri, pistes poliesportives en alguns barris o un nou accés a la zona de Germans Sàbat.

Les eleccions del 2011 eren a prop i les va guanyar Carles Puigdemont (CiU). El batlle conscient que faltaven pavellons va optar per fer un pavelló a l’escola Montfalgars. En una votació on s’havia de blindar el parc de la Devesa, els socialistes ara amb Pia Bosch al capdavant es van abstenir. Enterraven el projecte però buscaven l’equilibri entre la defensa de la feina feta al passat i la que es volia fer per al futur de la ciutat.  

Un edifici nou per a l’hospital Josep Trueta. Fa anys que se’n parla. Abans que es decidís la que, en teoria és la ubicació definitiva entre Salt i Girona, s’havia presentat un projecte per construir l’equipament sanitari al costat de l’actual, al barri de Sant Ponç de Girona. Era l’any 2006. El projecte estava dissenyat pel gabinet d’arquitectes Map & Idom, que va guanyar un concurs d’idees, i es calculava que l’obra costaria més de 220 milions d’euros i que estaria acabat el 2011.

La presentació la va encapçalar l’aleshores consellera de Salut, Marina Geli. Geli va arribar a dir que el Trueta seria «la Catedral del segle XXI». Havia de tenir 85.000 metres quadrats de superfície, 420 llits, 16 quiròfans i 57 places d’hospital de dia. Havia de ser un edifici d’onze pisos dedicats a l’hospitalització i una gran planta baixa que acolliria els serveis d’urgències i les consultes externes.

S’havia de construir al costat de l’actual, que havia de seguir en funcionament mentre duressin les obres i que havia de ser enderrocat quan el nou obrís les portes. A poc a poc es va anar parlant d’endarreriments, fins que el govern de CiU va enterrar el projecte que havia nascut amb el tripartit en considerar-se «inviable» econòmicament.

Durant molts anys, Girona i Salt es van disputar la possibilitat de tenir un Centre d’Art Contemporani. Finalment, la capital es va imposar. Salt va optar per un Centre d’arts Escèniques. Aquest Centre d’Art contemporani s’avia de dir el Bòlit i s’havia d’aixecar a la zona de les antigues casernes. En concret en una zona verda on ara s’apunta que s’hi podria construir el CAP de l’Eixample.

El novembre de l’any 2010, es va presentar l’avantprojecte de l’edifici, fruit d’un concurs en el qual es van presentar més de seixanta propostes. El projecte era obra de l’arquitecte Josep Llinàs i el va presentar conjuntament amb l’alcaldessa d’aleshores, Anna Pagans. Havia de ser un equipament de formes geomètriques que «dialogaria» amb la biblioteca. La intenció era que el projecte estigués redactat el 2011, i que el 2012 s’iniciessin les obres, que tindrien un termini d’execució màxim d’un any i mig. El pressupost del projecte era d’uns 4,5 milions. Provisionalment, el Bòlit va començar a funcionar en diferents espais, com ara a la capella de Sant Nicolau i la sala d’exposicions Fidel Aguilar de la Rambla, al costat de l’oficina de turisme. Van arribar les eleccions i Carles Puigdemont va accedir a l’alcaldia. I va congelar el projecte en una època de retallades: «La ciutadania no entendria, veient la retallada, que realitzéssim un projecte que no és prioritari -va dir-, no dic que el projecte no sigui vàlid, ni tampoc el qüestiono, però és que en els pressupostos municipals del 2011 tampoc no hi ha cap partida destinada al Bòlit», va dir a l’agost del 2012.

De l’edifici mai més se’n va saber res. I el Bòlit ara funciona amb aquelles dues seus i una tercera, al Pou Rodó.

«L’entrada a Girona per la carretera Barcelona tindrà cinc torres de dotze pisos i un hotel». L’any 2010 es va presentar un projecte immobiliari que havia de convertir i regenerar tot el conglomerat de naus industrials de la carretera Barcelona en un bulevard arbrat amb voreres amples. Des del Corte Inglés fins a la rotonda del Mas Gri. En total, el Pla abraçava uns 60.000 metres quadrats, un 57% dels quals es reservava a ús públic i la resta era d’ús privat, on es preveia fer-hi entre 700 i 800 habitatges. Fins i tot s’havia pensat la dimensió de l’hotel: dotze plantes i 140 habitacions. El dibuix col·locava aquest equipament turístic a la banda més al sud on s’esperava una edificació que acabés essent emblemàtica per la seva estructura diferenciada a l’entrada de la ciutat. A banda de les cinc torres de dotze pisos, a la façana de la carretera de Barcelona hi havia previstes altres construccions amb planta baixa i cinc i sis pisos.

El projecte l’havia dissenyat el Taller d’Arquitectura i Territori SLP, de la localitat barcelonina de Cabrils, sota el lema de «Via Verda-Fent Ciutat» i va ser l’opció escollida entre 24 candidats. Les empreses que ocupaven les naus havien anat tancant i traslladant-se en polígons industrials de l’àrea urbana. Però l’empresa que impulsava el projecte, Desarrollos Inmobiliarios Fluvià, del Grup Gaudir, va fer fallida. Havia destinat 54 milions d’euros a l’adquisició de totes les parcel·les. Tot plegat va acabar en mans de diferents bancs amb qui havia subscrit diferents crèdits. Era l’època en què els bancs també van començar a tenir problemes i va haver-hi fusions i absorcions entre entitats.

Anys més tard, tot aquell projecte immobiliari ha quedat en no res. La nova Clínica Girona ocupa part d’aquell espai i una altra part hauria d’acollir, quan la lentitud burocràtica ho permeti, l’edifici de l’institut Ermessenda.