«Teresa de Calcuta i Jack l’Esbudellador tindrien cervells similars»

Més de 85.000 neurones treballen constantment en un òrgan que pesa menys d’un quilo i mig i determina l’essència de l’ésser humà. El neurocientífic Ignacio Morgado, catedràtic de Psicobiologia a l’Institut de Neurociències i a la Facultat de Psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, desgrana de manera divulgativa els misteris de la composició i el funcionament de l’òrgan més estudiat de la història al llibre El cerebro y la mente humana (editorial Ariel), un treball en el qual, per exemple, revela com els estímuls nerviosos es transformen en informació, d’on neixen les ganes d’experimentar plaer o com es creen els records. Morgado és autor d’altres llibres com Los sentidos, Materia gris, Emocions i intel·ligència social: Una aliança entre els sentiments i la raó, Cómo percibimos el mundo: una aproximación a la mente y los sentidos, Aprender, recordar y olvidar i La fábrica de las emociones.

Podríem dir que som el nostre cervell?

Som el nostre cervell i la ment que el cervell crea, i si algú creu que som una altra cosa diferent, que ho expliqui. La ment és la funció del cervell, no el producte com erròniament he sentit dir a algun científic recentment. Semànticament el producte és una mica separable del productor, es fabrica en un lloc i tu te’l pots emportar. En canvi, la ment no es pot traslladar del lloc d’on es fabrica, sempre és on és el cervell. La metàfora equivalent per explicar-ho és la roda i el moviment.

Ens autoenganyem en dir «el meu cervell m’enganya»?

L’engany és a la mateixa expressió. El més correcte seria dir el meu cervell s’enganya a si mateix, jo m’enganyo a mi mateix o sóc un ésser basat en una ment que té la capacitat enganyar-se a si mateixa.

«La raó hauria de ser més poderosa que les emocions, però va néixer amb un gran inconvenient: és lenta, necessita temps, i no n’hi donem»

Podem controlar la ment o va per lliure?

La ment la controla el funcionament del cervell, que funciona per inèrcies pròpies dels gens que l’han creat i per una interacció amb l’ambient en què vivim. És a dir, en el control de la ment hi intervenen també les circumstàncies que ens envolten, els estímuls als quals som sotmesos contínuament, les converses al nostre voltant o els nostres pensaments. Tots aquests estímuls canvien el nostre cervell, que és un òrgan plàstic que contínuament està canviant per actualitzar-se i adaptar-se a les circumstàncies que viu. Si visquéssim en un món estàtic on llum, temperatura i altres factors sempre fossin iguals, no hauria sorgit en l’evolució el cervell, sinó una màquina adaptada a aquest entorn fix. El cervell és el producte d’un món canviant i té la capacitat de modificar-se a si mateix perquè així pugui canviar el nostre comportament

El que sí que podem controlar són aquests estímuls...

Sí, sobretot els pensaments que dirigeixen la nostra acció i els nostres sentiments. El gran poder del cervell i la ment humana és la capacitat que tenen de, utilitzant els nostres pensaments, crear noves maneres de veure les coses i noves maneres de sentir que ens permeten estar millor, adaptant-nos al món i aconseguint així més benestar.

O sigui, que el poder més gran de la ment humana és la resiliència.

Sí, la resiliència és la capacitat que tenim de modificar les circumstàncies de la nostra vida per superar fins i tot grans i difícils situacions, malalties, fracassos i pèrdues de tota mena. El veritable poder del cervell i la ment humana és aquesta capacitat de manipular racionalment el nostre món interior per marcar-nos metes assequibles, per augmentar el nostre benestar fent que els sentiments negatius es converteixin en positius o, com a mínim, es debilitin.

Som l’espècie en la qual més ha evolucionat aquest òrgan, com ha canviat?

L’evolució del cervell es produeix en escales de temps de milions d’anys, és a dir, si veiéssim el cervell d’un dels pares de la filosofia de la Grècia clàssica i el comparéssim amb un d’avui no notaríem grans diferències, el que ha canviat és el món en el qual vivien ells i en el qual vivim nosaltres. Perquè hi hagi canvis significatius en capacitats mentals, han de passar milions d’anys. Tenim un cervell diferent del dels individus que vivien a Atapuerca, encara que ja era semblant al nostre.

Per tant, tampoc l’anomenada era digital suposarà cap modificació substancial?

No més del que ja influeix el nostre comportament quotidià i les noves experiències que anem vivint, sempre ha canviat més l’entorn que el nostre cervell. Si avui dia un home o dona tenen dificultats per triar una peça de roba en uns grans magatzems és perquè el cervell humà va evolucionar per triar bé fa uns quants milers d’anys, quan les opcions que teníem eren simples i escasses; era qüestió d’escollir o menges o et mengen, o vas a l’esquerra o a la dreta.

«No hi ha cap treball científic rellevant que demostri que els homes són més intel·ligents que les dones, ni al revés»

Si les emocions han estat fruit de l’evolució, per què les rebutgem a favor de la raó?

Perquè la raó va sorgir després suposadament per millorar l’anterior. Les emocions van sorgir fa 220 milions d’anys perquè el nostre organisme respongués ràpid a una amenaça o s’acostés a a allò plaent. Sense elles, moltes espècies haguessin mort i no existiria l’homo sapiens sapiens. La raó hauria de ser més poderosa que les emocions, però va néixer amb un gran inconvenient: és lenta, necessita temps, i no n’hi donem. La vida humana és una constant lluita entre emoció i raó, estem permanentment sotmesos a circumstàncies en les quals totes dues estan enfrontades. Només aquelles persones que han après a donar-se temps per raonar i canviar les emocions aconsegueixen un comportament adaptatiu que no els crea problemes.

Hi ha cervells físicament més emocionals que altres?

Sí. Cal distingir en l’emoció dues característiques fonamentals. Una és la força que tenen, allò que anomenem reactivitat emocional, que és característica de cada persona i té un component genètic molt fort, hi ha individus que davant d’un mateix estímul reaccionen amb molta força i altres amb menys. Després cal veure cap a on encaminem aquesta poderosa o feble força, cap al bé o cap al mal. Això no depèn dels gens, sinó de l’educació, la cultura i l’ambient que hem viscut. Explicant-ho amb una metàfora, tots naixem amb un canó encara que cadascú té el seu calibre, que és genètic, heretat; cap a on apuntem aquest canó ja depèn de l’ambient, l’educació i altres factors que formen la vida de cada persona.

La maldat resideix al cervell, s’hi pot veure?

Cap cosa tan concreta com la maldat, la bondat o l’amor no es poden localitzar, són percepcions mentals sense ubicació. Tampoc ningú no ha trobat mai si hi ha algun grup de neurones que afavoreixen la maldat. Els cervells de psicòpates analitzats després de la seva mort no difereixen anatòmicament dels considerats normals. El que sí que es va trobar en alguns és una notòria falta de serotonina.

Aleshores si analitzéssim els cervells de Jack l’Esbudellador i de Teresa de Calcuta no trobaríem diferències?

N’hi hauria, igual que hi hauria factors comuns: tots dos van néixer amb molta reactivitat emocional, amb un calibre gruixut del canó que esmentava abans. Ella va apuntar cap a la bondat i ell cap a la maldat i la violència.

«Si mai els blancs i els homes han semblat més intel·ligents que els negres i les dones és perquè culturalment han rebutmés beneficis»

I entre els d’un home i una dona més enllà del pes?

N’hi ha però no són rellevants. Si agafes cent cervells masculins i cent femenins i fas la mitjana, et sortirà que el de la dona tendeix a pesar cent grams menys i que té millor connectat el cervell dret amb l’esquerre, cosa que redunda en més intel·ligència emocional, que és la capacitat d’utilitzar la raó per fer els sentiments més positius. Si analitzem comportaments clàssics, l’home té més capacitat espacial. Hi ha petites diferències en aspectes anatòmics i biològics però són tan moderades i modulades per l’educació que a la pràctica no s’observen mai. Per això no hi ha cap treball científic rellevant que demostri que els homes són més intel·ligents que les dones, ni al revés. Caldria acudir a intel·ligències particulars i les diferències són sempre de grup, mai d’individus, de manera que et pots trobar un home amb una intel·ligència emocional superior a la d’una dona, i una dona amb més capacitat espacial que un home.

Passa el mateix si comparem ètnies?

És clar. El que ha diferenciat unes races de les altres en el seu comportament intel·ligent ha estat la cultura i l’alimentació, no pas la genètica. És com si plantes el mateix en dos testos però a un li poses fertilitzant bo i a un altre dolent. Això és el que ha passat tradicionalment entre blancs i negres i fins i tot entre homes i dones; si uns han semblat mai més intel·ligents que altres és perquè culturalment i ambientalment han rebut més beneficis.

Subscriu-te per seguir llegint