Tecnologia per a la mentida

Cada cop són més inquietants les notícies relacionades amb productes creats amb Intel·ligència Artificial perquè amenacen de substituir el treball creatiu en tots els ordres. Alguns esdeveniments recents alerten en aquest sentit, encara que les falsificacions no siguin res de nou en el món de la cultura. El concurs internacional World Photography Award, patrocinat per Sony, va premiar en la seva convocatòria d’aquest any com a millor fotografia creativa la titulada The Electrician, de la sèrie Pseudomnèsia (fals record), que mostra dues dones (suposadament mare i filla) en una imatge en blanc i negre, acolorida en sèpia per traslladar a l’espectador sensació d’antiguitat. El seu autor és l’alemany Boris Eldagsen, un fotògraf i videoartista de 53 anys, multipremiat en importants festivals i membre de l’Acadèmia de Fotografia d’Alemanya, l’obra del qual pretén «transportar l’espectador als límits del que és sublim i inquietant, on s’uneixen els atributs de la fotografia, la pintura, el teatre i el cinema», segons les pròpies paraules. El que és nou és que durant la cerimònia de lliurament, Eldagsen va renunciar voluntàriament al premi i va confessar que havia creat la fotografia amb eines d’Intel·ligència Artificial. El fotògraf ha declarat que amb aquesta operació pretenia advertir sobre els efectes de la I.A. en tots els àmbits de la creació artística, entre ells la fotografia, un dels més afectats.

Gairebé des del mateix moment de la invenció de la fotografia ja van aparèixer les primeres manifestacions de tractaments que falsejaven o manipulaven les imatges a través de fotomuntatges i tècniques aplicades durant el procés de revelatge. Altres traslladaven a l’espectador sensacions diverses utilitzant imatges que els fotògrafs feien passar com a autèntiques. Artistes com John Heatfield, Herbert Bayer o Hannah Höch van convertir el fotomuntatge en una eficaç eina per a la denúncia política i també per a la creació artística. Fotògrafs com Oscar Rejlander preparaven posades en escena per traslladar a la societat el drama de la pobresa infantil, mentre la fotografia més famosa de Robert Doisneau, El petó a l’Ajuntament, no va ser fruit de la casualitat i la improvisació, com es va voler fer creure, sinó d’una minuciosa preparació (per cert que va ser Doisneau qui va definir la fotografia com «un testimoni fals»).

Són també conegudes les manipulacions de les fotografies que feien desaparèixer les imatges de polítics caiguts en desgràcia durant els anys de la revolució soviètica perquè no perjudiquessin els mandataris que apareixien en la seva companyia.

Amb l’arribada del photoshop, el retoc, la manipulació i l’acoloriment de fotografies es van fer habituals a tota la premsa.

L’entrevista, gènere de ficció

La revista alemanya Die Aktuelle, del grup Funke, va publicar en el seu número d’abril d’aquest any una entrevista sense firma amb el set vegades campió del món de Fórmula 1 Michael Schumacher, que s’anunciava com la primera que el pilot concedia a un mitjà de comunicació després del greu accident d’esquí que el va obligar a recloure’s al seu domicili de Suïssa des del 2013. La notícia era portada de la revista, que s’il·lustrava amb una foto de Shumacher en primer pla i ocupava una doble pàgina a l’interior. El més sorprenent és que l’entrevista mai no es va portar a terme; va ser elaborada per un programa d’I.A. L’incident ha acabat amb la destitució de la directora de la revista, Anne Hoffmannn, i una querella presentada per la família de Schumacher.

En certa ocasió Gabriel García Márquez va declarar que es trobava sovint als diaris amb alguna entrevista que no recordava haver concedit ni a qui la signava ni al mitjà en el qual es publicava. En realitat, és molt fàcil publicar una entrevista falsa a un personatge conegut perquè les seves respostes són gairebé sempre previsibles coneixent la seva obra i havent consultat algunes de les seves declaracions reals. Només cal posar en la seva boca el mateix amb altres paraules. Enrique Vila-Matas va explicar públicament les seves entrevistes fetes amb aquest procediment a personatges com Marlon Brando o Rudolf Nureyev per a una revista on escrivia quan era molt jove.

Però el cas més conegut pel seu impacte internacional va ser el del periodista italià Tommaso Debenedetti, un periodista respectat, fill i nét de periodistes (el seu pare també va ser escriptor d’èxit), autor de més de vuitanta entrevistes falses amb personatges molt coneguts que van passar per veritables durant molt de temps fins que va cometre un error de càlcul, que va ser posar en la boca de l’escriptor Philip Roth una suposada decepció amb la política de Barack Obama. Entrevistat per Paola Zanuttini, periodista del diari italià La Repubblica, Roth va negar haver fet cap declaració en aquest sentit, cosa que va inquietar la periodista i la va portar a una investigació en la qual va acabar descobrint les nombroses entrevistes falses que Debenedetti havia publicat amb personatges com el Dalai Lama, Mikhaïl Gorbatxov, Lech Walesa, John Le Carré, Günter Grass o Noam Chomsky. Fins i tot introduïa elements de ficció per recrear una posada en escena que dotés de credibilitat les declaracions, com l’estat de terror de Derek Walcott «entrevistat» telefònicament instants després del terratrèmol d’Haití o la inquietud del cardenal Ratzinger poc abans de ser elegit Papa.

El cas és que Debenedetti no es va penedir mai de la seva impostura sinó que va dir que havia prestat un gran servei al periodisme perquè afirma que a Itàlia la informació està basada en la falsificació i tot cola mentre sigui favorable a la línia editorial del mitjà en el qual es publica. I que es va ficar en aquest joc per denunciar aquest estat de coses. És clar que això ho va dir després d’haver estat descobertes les seves falsificacions.

Música per a camaleons

Fa unes setmanes es va divulgar a internet un avenç del nou disc dels canadencs Drake & The Weeknd, una cançó que va aconseguir en poc temps milions de reproduccions. Però Heart on My Sleeve (aquest és el títol de la cançó) no tenia res a veure amb el grup. Era un tema creat per un programa d’I.A. Universal, la discogràfica de Drake, va ordenar la retirada del vídeo promocional de totes les plataformes que l’havien divulgat.

El de Drake & The Weeknd no ha estat el primer cas de cançons creades per I.A. Un programa que utilitza algorismes musicals ja havia publicat un disc titulat Lost Tapes of the 27 Group amb «noves cançons» de Kurt Cobain, Jimi Hendrix, Amy Winehouse i Jim Morrison, les veus de les quals reprodueix amb una fidelitat sorprenent a les dels seus originals propietaris. El grup Oasis, que es va separar el 2009, va «ressuscitar» amb un nou àlbum que mostrava com sonarien si continuessin en actiu (la veu de Liam Gallagher va ser generada per I.A.). A Corea del Sud el grup Eternity va arribar a tenir milions de seguidors tot i que no existia cap de les seves suposades onze components.

El 1969 una cançó enganxosa i comercial va ocupar el número u de les llistes de tot el món. Es titulava Sugar, sugar i estava interpretada per un grup anomenat Archies, que no existia. Es tractava d’una banda fictícia creada a l’estudi per promocionar la sèrie de dibuixos animats El show d’Archie i els seus amics. Més excel·lent va ser, també als anys seixanta, el cas dels Monkees, un grup prefabricat els membres del qual, protagonistes també d’una sèrie de televisió, no eren els que gravaven els discos que es venien sota aquest nom, ja que no eren músics sinó actors seleccionats per promocionar el producte a la televisió. Més tard alguns van aprendre a tocar els seus instruments i fins i tot van arribar a fer concerts.

El 1975 el productor alemany Frank Farian va reunir un grup de músics professionals intercanviables per gravar temes que feia circular sota noms de bandes fictícies com Boney M. i Milli Vanilli. Algunes cançons de Boney M. van arribar a vendre milions de còpies, com Daddy Cool i Rivers of Babylon. El duet Milli Vailli va vendre més de set milions del disc Girl You Know It’s True i van guanyar un Grammy que van haver de tornar quan es va descobrir que no havien enregistrat cap de les cançons del seu disc.

Encara no era, aleshores, Intel·ligència Artificial, però ja apuntava maneres.

Subscriu-te per seguir llegint