Diari de Girona

Diari de Girona

La química dels superhomes

Per lluir a sobre de la tarima a les competicions de fisioculturisme, més enllà d’una alimentació estricta i un entrenament que obliga a posar el cos al límit, la majoria de competidors han de recórrer a una substància que presenta riscos: els anabolitzants

Imatge d'arxiu d'ub home aixecant una pesa. Redacció

«Sang, suor i llàgrimes» va vaticinar el 13 de maig de 1940 Winston Churchill, en el seu primer discurs com a primer ministre del Regne Unit, referint-se a l’amenaça alemanya. Tot i que no es tracta d’una guerra i la tessitura és completament diferent, aquests tres ingredients -i algun de més secret - són imprescindibles si es vol arribar lluny en el món del fisioculturisme. Totes tres paraules representen el sacrifici i la duresa d’un esport minoritari, que per a més inri està envoltat de tabús, però que amb el pas dels anys ha anat guanyant més adeptes.

Tots aquells que s’hi dediquen o s’hi volen dedicar són conscients -o com a mínim, ho haurien de ser- que la recompensa econòmica és ínfima en comparació amb l’esforç. Per competir cal una constància fèrria, una vocació única i és essencial portar el cos a límits que s’escapen de la lògica racional. Dins d’aquests sobreesforços s’hi troben: una alimentació rígida, hores de dedicació fora de l’horari laboral i l’ingredient secret comentat amb anterioritat: l’ús de substàncies anabolitzants. En definitiva, és un estil de vida que no tothom està disposat a adoptar.

«Quan no puguis més, fes deu repeticions més» diu Toni Pérez, de 54 anys, campió de Catalunya (1993), doble campió d’Espanya (1993, 2003) i campió del món (2003) de culturisme. Una frase que exemplifica l’exigència que requereix aquest esport. L’excampió del món i preparador des de fa més de 30 anys explica que el culturisme parteix de la base que per millorar «has de fer mal al cos», que només es perfecciona «si creu que ha de morir» i això s’aconsegueix «amb un bon entrenament i una bona alimentació». Tanmateix, tot i el sacrifici de l’entrenament, per brillar a sobre la tarima en competicions de culturisme cal recórrer a substàncies químiques que et converteixen en superhome. En aquest sentit, la testosterona és la reina dels anabolitzants. «Com més testosterona hi hagi al cos més síntesi proteica hi haurà i, per tant, major creixement de massa muscular» diu Toni Pérez, que alerta que «s’ha de vigilar molt en el camí de la farmacologia, perquè pots tenir efectes secundaris que cap persona vol, però dels quals ningú queda exempt». És un peatge que han de pagar, alguns cops, fins i tot amb la vida. «Conec persones que han perdut la vida pel camí» assegura l’excampió del món.

El culturista i preparador Ian Eriksson, de 40 anys, que té el seu gimnàs particular al barri de Sant Narcís de Girona on entrena els seus atletes, també alerta del perill de l’ús de la farmacologia. Dins el seu equip de competició, integrat per una quarantena de culturistes d’arreu d’Espanya, Portugal i França, segueix controls estrictes per vigilar els efectes adversos que poden tenir les substàncies en els seus competidors. «Un control d’analítiques exhaustiu, visites periòdiques al cardiòleg i un metge esportiu» formen part d’aquests controls preventius, explica Eriksson. Tot i el rigorós control mèdic, com deia Pérez, ningú està lliure de patir efectes secundaris no desitjats en una competició sense barreres. «No hi ha cap mena de control de dopatge a les competicions de culturisme» apunta Eriksson que alhora matisa que el límit el posa un mateix perquè com «més anabolitzants prenguis més efectes poden tenir sobre el teu cos».

En un món d’homes

Tot i que el culturisme és un esport eminentment masculí, les dones també competeixen. Lídia Miralpeix, de 48 anys, és una de les culturistes més llorejades. Acumula divuit podis en competicions de culturisme, entre ells el Campionat Miss Univers Absolut de l’any 2002. Ara, ja retirada després de més de vint anys competint, regenta amb la seva parella, en Toni Pérez, el Professional Fitness del barri de Santa Eugènia. Fent la vista enrere, recorda que els inicis a l’esport dels ferros van ser durs, però que per a ella no van ser un impediment per complir el seu somni. «Sembla un home» era un dels molts comentaris amb sorna que havia d’escoltar entre passadissos, però que, tot i això, mai va renunciar al modus vivendi del culturisme perquè com assegura «és el meu estil de vida, és la meva manera de viure». Les dones culturistes, com passa també amb els homes, han de recórrer als anabolitzants. La testosterona també és una de les hormones més utilitzades per elles i més enllà de l’augment de massa muscular, poden mostrar signes de masculinitat com el creixement de pèl al cos, l’augment del clítoris i els pits, l’agreujament de la veu, entre d’altres. 

Anabolitzants d’estraperlo

L’abús d’esteroides interfereix directament en la producció normal d’hormones, provocant canvis, alguns dels quals irreversibles. La primera causa de mort dels culturistes té relació directa amb els ronyons. No és estrany, ja que l’ús d’anabolitzants «afecta directament a la síntesi de les hormones suprarenals com el cortisol, l’aldosterona i les hormones sexuals» explica la Doctora en Bioquímica i presidenta del Col·legi de Farmacèutics de Girona, Rosa Núria Aleixandre. A part efectes físics, passar-se de la ratlla utilitzant anabolitzants pot afectar el comportament i provocar problemes psiquiàtrics que deriven en l’agressió incontrolable i poden arribar a la mania i la depressió -una de les causes de mort més comunes en el món dels forçuts-. Més enllà dels efectes secundaris que tenen sobre la salut, un dels problemes més grans és aconseguir-los. Per obtenir-los cal recepta mèdica i l’ús esportiu no està contemplat. Per tant, molts culturistes han de recórrer al mercat negre. «Els anabolitzants que utilitzen estan fets en laboratoris clandestins de fora d’Europa, no segueixen les pautes mèdiques necessàries, es comercialitzen d’estraperlo en el mercat negre i molts poden estar contaminats», explica Aleixandre que assenyala que «aquests laboratoris que fabriquen anabolitzants són els mateixos que produeixen tota mena de drogues». En no passar controls mèdics, molts poden arribar contaminats i això és un perill mortal. «Injectar-se una substància contaminada pot produir infeccions com la sèpsia» alerta la presidenta del Col·legi.  

Nous productes màgics

Més enllà de la suplementació esportiva i els anabolitzants, que ja porten anys assentats en el culturisme, des de fa uns anys han irromput els productes naturistes als quals se’ls hi atribueixen propietats que, suposadament, són beneficioses per aquesta pràctica. A aquests «nous» productes, com l’ashwagandha o el ginseng, se’ls concedeixen atributs com l’augment de la massa muscular, calmar el cervell o alterar al sistema immunitari. Unes propietats que atrauen l’atenció de molts aficionats al gimnàs que van a comprar-los en comerços de suplementació esportiva o botigues naturalistes. Tot i ser productes cada vegada més consumits, Aleixandre adverteix que «els seus possibles beneficis no estan provats científicament».  

Amb tot, el sacrifici de l’alimentació, l’exigència sobrehumana de l’entrenament i l’obligació anabolitzants converteix el món del culturisme en un esport que es converteix en una opció de vida per als competidors que volen aconseguir una victòria. «Una victòria a tot preu, a pesar del terror, victòria per llarg i dur que sigui el camí, perquè sense victòria no hi ha supervivència» que culminava Churchill. 

Compartir l'article

stats