S’hi han guanyat títols, s’hi han viscut ascensos, s’hi han celebrat salvacions agòniques, s’hi ha rigut i s’hi ha plorat, sobretot amb la inundació pel temporal Glòria el 2020. El bàsquet va ser el seu embrió amb el Valvi, el Casademont, el Gavis i l’Akasvayu i, encara avui, 30 anys després, continua com un dels motors principals gràcies al Bàsquet Girona i a l’Uni, que competeixen a l’elit, i han permès veure desfilar-hi els millors jugadors i jugadores. Però també a Fontajau, que demà compleix tres dècades, s’hi han fet moltes altres activitats. Tennis, patinatge, tennis taula i trial, en l’àmbit esportiu; i concerts d’artistes com El Último de la Fila, Rosario, Sopa de Cabra, Sergio Dalma, Fito & Fitipaldis, La Oreja de Van Gogh, Estopa i Joaquín Sabina, o el tradicional Circ de Nadal, en el món cultural. Un pavelló que, al seu dia, el 1993, va costar 1.000 milions de pessetes (6 milions d’euros), dels quals Girona només en va pagar 200 (1’2 milions d’euros) gràcies a l’aportació que també va fer el govern espanyol, la Generalitat i la Diputació.
Trenta anys hauran passat, demà, d’aquella primera cistella de la mítica estrella de l’NBA Moses Malone, i de l’agònica victòria del Valvi d’Alfred Julbe contra el PAOK (80-79) gràcies a una miraculosa cistella de Jordi Pardo en el partit inaugural. Sembla que fos ahir. I tot i aquestes tres dècades de vida, segueix sent una instal·lació esportiva modèlica que ha resistit el pas del temps amb elegància i sobrietat. «Ha passat molt temps i Fontajau aguanta molt bé. La tria dels arquitectes va ser bona (Esteve Bonell i Josep Maria Gil, que tenien l’experiència del Palau Olímpic de Badalona), l’emplaçament era l’ideal i avui encara és un pavelló modèlic i envejable. Passats 30 anys només puc donar per bo el procés que vam seguir des de l’infortuni dels degoters a Palau en un partit contra el Joventut, i totes les gestions que es van fer des de les expropiacions dels terrenys, la tria de l’equip d’arquitectes i la preparació del projecte. A més va tenir un finançament modèlic, també, que va fer que Girona en sortís molt beneficiada». Parla l’exalcalde Joaquím Nadal. I ho fa amb més coneixement que ningú. Perquè ell va ser-ne l’impulsor, juntament amb les pressions del Valvi i el seu president, Joaquim Vidal, sobretot a partir d’aquell infaust partit del 17 de març de 1991. El dia que un ruixat sobre Girona va posar de manifest les mancances de Palau a ulls de tot Catalunya, perquè el partit era televisat pel 33.
Nadal aquell dia no era al pavelló. Ho va veure per la tele. «Quan es va acabar el partit vaig tenir una primera rucada de l’Alfred Julbe, l’entrenador d’aquell Valvi, que em deia ‘alcalde, s’ha d’agafar el toro per les banyes’. I després em va trucar Joaquim Vidal. Vam començar una sèrie de trobades i vam anar avançant. Els degoters van ser un precipitant de tot», recorda l’exalcalde. A Palau encara ressonaven els crits de «Nadal, cabró, volem un pavelló» i que ell mateix va recordar 30 mesos després, quan va inaugurar Fontajau, seguit aleshores d’una forta ovació: «fa uns anys a Palau em cridàveu ‘Nadal, cabró, volem un pavelló... doncs aquí el teniu!’». I allà estava Fontajau, amb capacitat per a 5.042 espectadors, superant el mínim exigit per l’ACB, i pensat per poder albergar també d’altres esdeveniments tant esportius com socials i culturals. Segons Nadal «amb el pont, que era l’element determinant per trencar l’aïllament de Fontajau i Germans Sàbat acabat, el pavelló era la darrera operació, es va fer com la frontissa d’un espai perdut a l’entorn de la llera del Ter» que va permetre també reurbanitzar aquest espai.
El bàsquet va ser l’embrió del pavelló, però un cop d’ull als usos que se’n van fer la temporada passada serveix per confirmar que és un equipament que va molt més enllà de l’esport d’elit. Segons les dades de l’Ajuntament hi van passar, com a públic, en partits, concerts i d’altres activitats 172.840 persones. I si es compten les persones usuàries van ser 72.557, uns 350 usos diaris. S’hi van jugar 275 partits, 93 a la pista central, 170 a l’auxiliar i 12 a la zona de la grada retràctil. I a banda d’acollir els partits del Bàsquet Girona a l’ACB i de l’Spar Girona a la Lliga Femenina i a l’Eurolliga, també va ser l’escenari del Catalunya Stars i el Campionat Territorial de patinatge, del Circ de Nadal, i al seu interior o a l’exterior, del Sea Otter, del cros Ciutat de Girona i de proves com La Tramun, la Sant Silvestre o The Traka. «Fontajau és un equipament que dona un gran servei a la ciutat», assegura el regidor d’Esports, Àdam Bertran, que reitera que en les properes setmanes arribaran les noves pantalles de led que substituiran els antics marcadors dels fons, precisament, instal·lats fa 30 anys. El següent pas en la modernització de la instal·lació podria passar per una reforma de la il·luminació. Com va avançar fa uns dies Marc Gasol el club ha presentat un projecte i l’Ajuntament l’ha traslladat al govern espanyol per mirar d’entrar en un programa de subvencions que busca millorar la sostenibilitat dels equipaments esportius. Hi ha 13 entitats usuàries habituals de Fontajau: Girona Judo, l’Ajuntament amb les activitats fisico-esportives i els casals d’estiu, la Federació Catalana de Basquetbol, el Tennis Taula Girona Ciutat, el Taitxi Yuan Shen, el Club Rítmica Girona, l’escola Balandrau, el Bàsquet Fontajau i l’Associació Catalana Aikido Yoshinkan, a banda del Girona i l’Uni de bàsquet. L’últim concert va ser el d’Estopa el 3 de juny passat. Com a curiositat, la taxa per llogar el pavelló (incloent-hi el muntatge i desmuntatge del parquet) és de 8.295,45 euros.
La inauguració de Fontajau i tot el procés de construcció també va viure’l molt de prop el tècnic Alfred Julbe, que recentment, va tornar-hi a treballar en una etapa d’una temporada i mitja a l’Uni. El 1991, el dia dels degoters, era l’entrenador del Valvi, càrrec que mantenia el 4 de setembre de 1993, quan es va inaugurar el nou pavelló, tot i que en va poder gaudir poc temps perquè va acabar presentant la dimissió. «Ho recordo molt bé perquè havia de néixer un dels meus fills per aquelles dates. Al final el dia de la inauguració encara era a la panxa», explica. Com que hi va poder tornar a treballar fa poc, entre novembre de 2020 i maig de 2022, recorda que «vaig poder tornar a reconèixer l’espai i veure el ben pensat que està. Se n’ha tingut molta cura. S’ha de felicitar la gent del dia a dia, tant les que s’han dedicat al bàsquet professional com les de l’oficina. Em sembla un pavelló molt ben pensat per a l’espectador perquè té una magnífica visió des de qualsevol zona». El seu millor record? la permanència contra l’Osca el 1994, en la primera temporada a Fontajau. Ell havia dimitit poques jornades després de començar la lliga. L’equip va acabar condemnat als play-out per no baixar i va poder sortint-se’n en el cinquè i definitiu partit, davant 7.500 espectadors, segons diuen les cròniques, amb Iñaki Iriarte a la banqueta. «La imatge de Vandiver celebrant-ho encara la tinc», afirma. De fet el Valvi va patir per salvar-se els dos primers anys de Fontajau: la temporada següent el guió va ser el mateix: permanència agònica a casa en el cinquè i definitiu partit aquella vegada contra el Breogán i gràcies a un desempat forçat amb uns tirs lliures miraculosos d’Aldrey a Lugo uns dies abans. Julbe destaca el paper de Joaquim Nadal: «tenia les idees molt clares i allò dels degoters va ajudar a fer el canvi». Està satisfet d’haver pogut participar en el procés «del com, de quina manera» es feia, i qualifica de «cracks» als Joaquims, Nadal i Vidal, i als arquitectes Esteve Bonell i Josep Maria Gil.
Fontajau, que el 1997 va ser subseu de l’Eurobàsquet, es va construir per la necessitat del Valvi de tenir un pavelló en condicions en el seu camí per la lliga ACB. L’exigència era disposar d’un mínim de 5.000 espectadors asseguts. Era el bàsquet masculí l’única proposta d’elit d’una ciutat que ara en té quatre, i el futbol, que el 1993 militava a Segona B carregat de problemes econòmics, encara estava lluny de l’esclat dels darrers anys i de tastar el gust de la Primera. El 2008, amb la fallida del projecte Akasvayu dos anys després de guanyar a Girona la FIBA Cup, el pavelló va passar de l’elit a la LEB Bronze i ja acollia els partits de l’Uni a la segona categoria del bàsquet femení. Un any més tard, les noies ascendien a l’elit i no se n’han tornat a moure. Laia Palau, directora esportiva i exbase de l’equip, considera Fontajau com una instal·lació «grandiosa» i subratlla que «quan t’arriba una oferta de Girona saps que podràs jugar-hi», l’entén com un valor afegit. Durant un temps l’Uni va ser l’únic usuari d’elit de l’equipament, que no obstant això, sempre va seguir donant servei a la ciutat i a diverses entitats. Dues lligues hi han celebrat les noies, a l’equipament, el 2015 i el 2019, entre d’altres títols. El 2017 el Bàsquet Girona de Marc Gasol va arrencar el seu equip sènior a la lliga EBA, anant pujant categories (LEB Plata, LEB Or) fins arribar a l’ACB el 19 de juny de 2022. Ara el pavelló gaudeix com mai de bàsquet d’elit. I ha passat d’aquells jugadors que hi van marcar una època en l’anterior etapa a l’ACB (Corchiani, Stewart, Kempton, Johnson, Anderson, Okulaja, Middleton, Gasol, Pardo, Espinosa, Darnés, San Emeterio, Pablo Laso i tants i tants d’altres), a idolatrar també campiones com Laura Antoja, Noemí Jordana, Laia Palau, Núria Martínez, Anna Carbó, Jael Freixanet, Marta Xargay, Chelsea Gray, Sonja Vasic o Gardner, i nous talents masculins com Èric Vila, Jaume Sorolla, Kameron Taylor o, ja apunten maneres, Ike Iroegbu i Yves Pons.
Però no només de bàsquet ha viscut Fontajau. Durant aquests trenta anys, a banda de fer en menor o major mesura, de pavelló de barri, ha estat seu d’exhibicions de tennis, del desaparegut Trial Ciutat de Girona, de campionats de tennis taula i dels territorials i catalans de patinatge artístic. I també ha acollit concerts i esdeveniments socials que l’han dut a ser imprescindible pel batec de la ciutat.
