A la casa de Truman Capote a Palamós

Des de fa deu dies, visc en una bombolla blanca, verda i blava canviant, a Palamòs, a Cala Sanià, a la mateixa casa on Truman Capote va escriure l’últim terç de A sang freda, que narra el salvatge assassinat, en un poblet de Kansas, dels quatre membres de la família Clutter, el 15 de novembre de 1959. Una casa que aboca a un penya-segat de roca i escuma. Aquí va recalar l’escriptor fugint dels saraus de Manhattan per reconcentrar-se en l’escriptura. La família Ferrer-Salat va adquirir la finca als anys 70 com a lloc d’estiueig, i el 2022 el seu actual propietari, Sergi Ferrer-Salat, la va transformar en una residència literària per tal que novel·listes, contistes, poetes i assagistes s’enclaustressin emulant a Capote. No sé ben bé què faig aquí. Més ben dit, no sé com s’han alineat els astres. Ni com agrair tanta generositat.

A mesura que transcorren els dies, la casa s’obre com un animal dòcil, confiant els seus secrets. A la biblioteca, sobre la lleixa de la xemeneia, algú hi va posar un volum titulat Llibre de fantasmes (Book of Ghosts). Estic gairebé segura que va ser Leila Guerriero qui el va deixar com a esquer durant la seva estada. L’embocadura d’un camí.

De Truman Capote a lloc d'inspiració per a escriptors: neix la residència literària Finestres a la casa Sanià de Palamós

Sarcasme elèctric

Si hagués conegut en persona l’autor d’Esmorzar a Tiffany’s, crec que m’haurien intimidat la seva llengua bífida, el voltatge dels seus sarcasmes, l’histrionisme que, diuen, acostumava. Però amb els espectres el tracte és diferent: vénen de tornada de gairebé tot, apaivagats. El vaig invocar. Vaig desitjar amb força ensopegar amb el seu esperit per preguntar-li sobre un assumpte: com dimonis va aconseguir acabar A sang freda, la novel·la de no ficció que gairebé li disloca els nervis. Durant sis anys, va vagar a través de les planes de Kansas recollint testimonis sobre el crim. Sis llargs anys. Estius tòrrids, hiverns de gel, jugant al pòquer de farol, ni saber ni tan sols si «tenia» un llibre. Com ho vas fer, fotut Truman?

Va passar ahir a la nit. Quan vaig sortir a fumar el darrer cigarret, el vent havia allisat el cel com un mirall d’obsidiana. Em va semblar sentir un tímid xipolleig a la piscina, com si algú estigués llançant pedres a l’aigua. M’hi vaig acostar. De seguida vaig distingir una silueta de llum perlada: era ell. Amb els pantalons blancs enrotllats fins el tou de les cames, més blanques encara, com de llet fluorescent, estava assegut a la vorada, amb els peus en remull i una copa de Martini «molt» sec al costat. El serrell ros li queia sobre el somriure lluminós, que es va transformar en una ganyota quan es va adonar de la meva presència. No em va caldre ni obrir els llavis per formular-li la pregunta; els fantasmes ja saben. Només va xiuxiuejar: «Trust» (confia). I va desaparèixer llançant-se a la piscina vestit.

Baixo les escales esculpides a la roca que condueixen des de la casa fins a la cala més propera, la Sanià, pensant en Truman Capote, sentint al clatell la seva respiració desconfiada. El fantasma de Capote està inquiet. Els esperits no suporten que vagin molestant-los amb ximpleries ni que intentin treure’ls secrets ni que pretenguin ensumar en les seves soledats. He de procedir amb més tacte.

Imagino que l’autor de A sang freda, mentre va romandre en aquesta casa de Palamós, va nedar amb freqüència al mar, sinó a Sanià, a les cales limítrofes, a la Canyers o a l’Estreta, però m’apostaria un dit a que es va capbussar a l’aigua gairebé diàriament. També s’escriu amb el cos, i quan es gripa, necessita una mica de moviment, distendre molles, oliar frontisses. Presuposo a Capote un molt bon nedador.

El matí en què va morir, el 25 d’agost del 1984, vestia precisament un banyador de quadres, de colors verd, groc, rosa i sobretot blau. Era dissabte. Es trobava a Los Angeles, al barri residencial de Bel–Air, a casa de Joanne Carson, una de les seves amigues «celebrities» que solia anomenar «els meus cignes». Havien quedat a les dotze en punt del migdia per nedar junts a la piscina, i a Joanne li va estranyar que trigués tant a treure el cap: el va trobar a l’habitació, pàl·lid, ja sense vida. El banyador de quadres i el jersei beix que portava posats es van vendre en una subhasta per 6.400 dòlars cada peça. També van arribar a licitar per les seves cendres –van ser sostretes dues vegades–, però aquesta és una altra història. Si et roben les cendres, per força et converteixes en un fantasma hiperactiu.

El molinet de Sal

Avanço sobre les pedres fins a un racó de la cala que anomeno «la banyera»: tres roques d’enormitat prehistòrica circumden una ferradura d’aigua blava verda, del mateix color que l’aiguamarina de Rodoreda, l’anell que de vegades lluïa a la mà dreta.

L’aigua és massa freda. Em mullo els peus i la cara. Xuclo la sal dels llavis. De nena em fascinava la llegenda del capità bacallaner que havia robat, a un bruixot o al mateix dimoni, un molinet capaç de triturar qualsevol cosa que se li demanés. El mariner es va disposar a moldre sal per a la seva pesca, però com que desconeixia les paraules màgiques per aturar l’artefacte, el navili es va enfonsar, ple de gom a gom, i des d’aleshores el molinet luciferí continua salant el mar sense parar.

Potser Capote es va assecar al sol com una iguana a la roca més gran del trio, observant l’horitzó i la varietat de blaus que mol el Mediterrani. Va pensar potser en Henry James, en el do de la vocació i en el fuet. El seu fantasma xiuxiueja ara que també és el diable qui mou el molinet de l’escriptura. Mol que mol, mol que mol, mol que mol. Treball i ambició.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

Subscriu-te per seguir llegint