Pla per Pla, l’Homenot de l’Homenot

L’estiu del 1939, acabada la guerra, Josep Pla es descrivia com una mena de Robinson Crusoe aïllat del món, vivint un exili interior isolat en una petita barraca de pescadors a Fornells de Begur. Xavier Pla, un dels màxims especialistes en l’escriptor, ha localitzat el document de mudança que acredita el trasllat de l’escriptor i la seva parella, Adi Enberg, de Barcelona a la Costa Brava el maig d’aquell any, un inventari per muntar-hi una casa com cal, amb un sofà, sis matalassos, quatre somiers, un menjador de caoba, cristalleria i vaixella.

«No és ni una barraca ni una casa modesta o senzilla, com a Pla li agrada sempre presentar. (...) Amb el temps, Pla dona a l’estada a Fornells, que durarà força menys d’un any seguit, una visió idealitzada, mitificada i gairebé robinsoniana. La literaturitza», explica l’especialista.

L’exemple de Fornells és només la punta de l’iceberg. La distància entre el que Pla escriu d’ell mateix i el que la documentació n’acredita és un dels abismes que l’expert ha hagut de salvar per parir una monumental biografia de 1.536 pàgines publicada per Destino amb el títol Un cor fortiu. Vida de Josep Pla, una de les fites literàries de l’any, fruit de la consulta de milers de documents, bona part dels quals inèdits, i de cavil·lar la manera de defugir la llegenda creada pel mateix protagonista i les formes de les biografies convencionals i de la literatura acadèmica.

«És difícil explicar la vida d’un escriptor que s’ha dedicat a explicar la seva vida, un escriptor que s’ha literaturitzat i automitificat», assegura el professor de la Universitat de Girona (UdG) i director de la Càtedra Josep Pla, Xavier Pla. La complexitat de posar una mica de llum a una vida «insondable» i carregada de grisos i sospites com la de Pla, el gran prosista de la literatura catalana, però també un autor d’una ambigüitat inigualable, és tan gran que hi ha dedicat els darrers deu anys.

El jove que comença a interessar-se per l’escriptura, el reporter internacional que als anys 20 irromp com a escriptor exitós, el periodista polític al servei de la Lliga, el militant antirrepublicà que entra a Barcelona amb les tropes franquistes, l’autor que més va fer per recuperar els lectors en català durant la postguerra i també el que es va encaparrar en enllestir la seva obra completa són alguns dels múltiples Josep Pla que l’especialista recull al llibre, definit pels editors Jordi Cornudella i Emili Rosales com «una mena de Guerra i pau de la societat catalana del segle XX, la gran novel·la del seu temps, però real i documentada com cap altra», ja que està escrita amb capítols breus i gairebé monogràfics, pensats per ser fàcils de llegir tot i la magnitud del volum.

El retrat més complet

Després de capbussar-se en una quantitat ingent de testimonis i documentació, entre els quals més de 4.000 cartes inèdites dipositades a la Fundació Josep Pla i 1.800 documents fins ara desconeguts que es conserven a la casa familiar, el Mas Pla de Llofriu, catalogats pel seu nebot, Frank Keerl Pla, Xavier Pla ha construït el retrat més complet que s’ha fet mai de l’autor d’El quadern gris, una biografia que ja avança que «no és la definitiva», perquè encara «hi ha molts interrogants», però sí la més exhaustiva.

Ho ha fet accedint als darrers amics vius de l’escriptor i també a l’ampli fons documental que es conserva entre la fundació i el Mas Pla, el refugi de l’autor, «una closca i una àncora perquè no se l’endugui el vent de la història», que, agraeix el biògraf, «la família sempre ha entès com un lloc de memòria col·lectiva per als lectors que se l’han fet seu».

Amb aquest material, que inclou una «prospecció» de les 35.000 cartes inèdites de Josep Pla, la biografia busca donar veu a l’entorn del literat, especialment a les dones de la seva vida, i aportar proves que reforcen la tesi que va dedicar-se a l’espionatge. El Pla catalananista, el Pla espia -i contraespia- i el Pla més sentimental, amb detalls que contradiuen la imatge de persona esquerpa que n’ha quedat, afloren gràcies al treball amb quaderns, agendes, notes, documents de guerra, contractes i fins i tot rebuts de la llum i l’aigua o factures d’hotel atresorats pel mateix autor i classificats pel nebot.

«Pla conservava tot allò que donés testimoni de la seva existència», assegura Xavier Pla, que admet que ha tingut tant material a l’abast que gairebé podria resseguir la vida de l’empordanès dia a dia. Això li ha permès aportar llum sobre episodis directament ignorats o molt desconeguts de la seva biografia, tocant aspectes com les seves relacions i la seva empremta en la política catalana i espanyola del segle XX.

«Pla era i no era» i «sempre està envoltat per una llegenda literària ideada per ell mateix», diu Xavier Pla, que remarca que el concepte de «furtivitat» és un dels que més el defineix, com a escriptor i com a persona, un individu escàpol sempre vorejant la doble moral i la clandestinitat a qui li agradava vestir la roba dels altres, una metàfora que el biògraf fa servir com a exemple de les dots camaleòniques de Pla. Per això, «sense oblidar mai que va ser un gran escriptor», el professor ha volgut «girar la vista a la documentació i als fets», «sent honest» i escrivint a partir del que podia confirmar i «posant tots els interrogants sobre la taula».

El director de la Càtedra Josep Pla, premi Nacional de Cultura el 2015 per la seva recerca al voltant de l’autor de Palafrugell, però també Eugeni d’Ors, Eugeni Xammar, Mercè Rodoreda o Prudenci Bertrana, ha hagut de desllorigar els nusos d’una vida especialment entortolligada, sobretot a través de la literatura, ja que l’obra planiana és, per sobre de tot, una reflexió sobre la identitat personal i col·lectiva, i una indagació sobre ell mateix, construint un joc de miralls en què el que diu de si mateix no sempre és veritat.

De fet, una de les primeres sorpreses de l’especialista ha sigut comprovar que, mentre era viu, Josep Pla va intentar que, com a mínim quatre autors (Pere Bech, Ventura Ametller, Manuel Ibáñez Escofet i Baltasar Porcel), li escrivissin la biografia com a colofó a l’Obra Completa. No se’n va sortir, assegura, perquè «no necessitava un biògraf, sinó un transcriptor de la versió biogràfica que ell mateix volia fixar per a la posteritat».

Escàpol i sentimental

Dues coses queden fora d’aquesta literatura planiana que endreça una vida més aviat inestable: la Guerra Civil i les dones, amb l’excepció d’Aly Herscovitz, el seu amor berlinès, en descobrir que havia mort a Auschwitz. La biografia aixeca alguna de les múltiples capes amb què l’escriptor va ocultar els dos temes gràcies a tresors com quatre quartilles manuscrites inèdites en què Pla va apuntar tots els llocs de França, Suïssa i Itàlia on van estar-se amb Adi Enberg entre el juliol del 1936 i gener del 39.

Tenint en compte que el temps de la guerra és una època sobre la qual Pla no va escriure mai, el biògraf s’ha basat en l’itinerari que traça l’autor en aquests documents i s’ha adonat que la parella no passa mai més d’una setmana sencera al mateix lloc. S’esmunyen constantment sense motiu aparent, amb viatges finançats pel pare d’Enberg, el consol de Dinamarca a Barcelona, i no per Francesc Cambó, com s’havia dit fins sempre. «Fugien? Tenien una missió? Escrivien? No ho sabem», reconeix Pla, conscient que aquest material i d’altres que en certifiquen els serveis prestats al SIFNE, el servei d’informació franquista durant la guerra, generen encara més preguntes sobre el biografiat.

Un dels documents més rellevants que ha pogut consultar el biògraf, però, és una agenda personal de 1944 on l’escriptor empordanès va apuntar la gent que veia cada dia, trobades que incloïen membres de l’Oficina de Serveis Estratègics, la precursora de la CIA, i de l’I9, els serveis secrets britànics d’intel·ligència, encarregats d’organitzar l’evasió de soldats aliats des del Rosselló. Tot apunta, assenyala Xavier Pla, que l’escriptor i el seu germà Pere formaven part d’una xarxa d’evasió i de contraespionatge a favor dels aliats, anomenada Pat O’Leary, que operava des de l’Escala.

Pel que fa a les relacions amoroses, la idea que travessa tot el llibre és el cor del títol i no només en el sentit literal, ja que l’escriptor tenia problemes cardíacs i va arribar a patir tres infarts de miocardi, el darrer dels quals l’any 1972, una nit sol al mas. «Pla no era una figura antisentimental que ens ha arribat, sinó una persona que va estimar molt i es va fer estimar», diu l’especialista, que assenyala que va mantenir totes les relacions d’amistat i amoroses al llarg del temps, com demostren les cartes que Adi Enberg li va enviar durant dècades.

Gràcies sobretot a la correspondència, Xavier Pla ha pogut «donar veu pròpia» a les parelles de l’escriptor, dones que tot i no aparèixer de forma explícita a la seva obra, són imprescindibles per entendre la seva vida. És el cas de la mateixa Adi Enberg, amb qui va consolidar «una parella moderna i anticonvencional» i que «mereixeria una biografia pròpia», Lilian Hirsch, Aurora Perea o Consuelo Robles, la gitana semianalfabeta de Cadaqués que no apareix al llibre gràcies a cap carta, sinó al rescat d’una entrevista enregistrada l’any 1973.

Amb tot, un dels passatges més especials d’Un cor furtiu és la relació d’amor crepuscular entre un Pla ja sexagenari i Luz de Santa Coloma, una jove de bona família de Buenos Aires a qui l’escriptor va conèixer en un viatge transatlàntic, apunta el biògraf, que tanca aquesta biografia tan atípica com ho és el personatge retratat amb la dada amb què comencen la majoria de relats de vida: «Em dic Josep Pla i Casadevall. Vaig néixer a Palafrugell (Empordà petit) el 8 de març de 1897...».

Subscriu-te per seguir llegint