Aurora Bertrana, que tinguis més sort en el teu centenari

L'exposició a Barcelona sobre l'autora i intel·lectual gironina en els 50 anys de la seva mort deixa fred el visitant

Vista, pràcticament total, de l'exposició oficial que se li dedica a Aurora Bertrana en el cinquantenari de la seva mort.

Vista, pràcticament total, de l'exposició oficial que se li dedica a Aurora Bertrana en el cinquantenari de la seva mort. / Albert Soler

Albert Soler

Albert Soler

-Escolti, l’exposició Aurora Bertrana, polièdrica, on es pot visitar?- pregunta una senyora al guarda de seguretat que és a l’entrada del Palau Robert de Barcelona, a dins de la seva garita.

La senyora ha observat les poc més de mitja dotzena de plafons i uns quants llibres guardats en vitrines, al vestíbul de l’imponent Palau Robert, i dóna per fet que es tracta d’un aperitiu, un anunci que serveix de crida a la gran exposició que hi deu haver a dins del museu, en alguna de les diverses sales.

- Errr... l’exposició és això que veu aquí davant, senyora, no hi ha res més- respon el guarda, amb el to resignat de qui ha hagut de respondre diverses vegades, cada dia, la mateixa pregunta.

El periodista, al costat de la bona senyora, no dóna crèdit al que veu i escolta i, sobretot, no sap com s’ho farà per a omplir les dues pàgines que s’ha compromès a escriure sobre -cito textualment de la nota de premsa- «una mostra divulgativa sobre l’escriptora amb motiu del 50è aniversari de la seva mort. A través de textos, fotografies i documents es pretén donar una visió àmplia de l’autora, una figura polièdrica, tant des del punt de vista personal com cultural. Es vol difondre aquestes cares tan diverses, però alhora tan complementàries, d’una dona cabdal de la Catalunya del segle xx mostrant-la, també, com a personatge recuperat en ple segle XXI gràcies, precisament, a aquesta personalitat tant trencadora com polifacètica». Tot això es resumeix en els set plafons, cadascun dels quals descriu un vessant d’aquesta «dona cabdal». Un no pot evitar pensar que amb una ullada a internet aconseguiria la mateixa informació, però aquí deu haver-hi subvencions i gent que s’ha de guanyar el sou, si més no, el llistat de col·laboradors i departaments implicats amb el qual es rep els visitants omple el primer dels plafons.

Alguns dels seus llibres, força dels quals traduïts.

Alguns dels seus llibres, força dels quals traduïts. / Albert Soler

Si no fos una «dona cabdal de la Catalunya del segle XX», pensa l’autor, potser l’exposició s’hauria reduït a un petit cartell al lavabo del Palau Robert. Un d’aquells que, mentre alleugereixes el cos, te’ls trobes a l’altura dels ulls i t’informen igual que els Morancos estrenen el seu nou espectacle Bis a Bis al Poliorama, com que fa cinquanta anys que va morir una tal Aurora Bertrana.

El 2017 el Departament de Cultura va commemorar l’Any Bertrana, amb motiu del 150è aniversari del naixement de Prudenci Bertrana, i gràcies a la tossuderia d’algun intel·lectual gironí que en aquells moments tenia certa influencia a Barcelona, es va aprofitar per celebrar de passada el 125è aniversari del naixement de la seva filla Aurora. Prou que li va costar, al nostre intel·lectual, convèncer les autoritats, la majoria de les quals -imagino- amb prou feines sabien qui va ser Prudenci Bertrana. Com per fer-los entendre, per postres, que havia tingut una filla que també escrivia i que havia tingut una vida apassionant. Al final van accedir, i l’Any Bertrana va servir per homenatjar el pare i per descobrir la filla, que ja li tocava.

Aurora Bertrana i Salazar (Girona, 1892- Berga, 1974), va ser escriptora, traductora, viatgera, periodista, música, conferenciant, pionera, engatjada, polèmica… Se la considera una de les figures més transversals de la Catalunya del segle XX. Era una dona polifacètica que sentia la literatura com «una metzina ideològica, consubstancial». Malgrat les adversitats a què va haver d’enfrontar-se, es va llançar de ple a la joia de viure gràcies a un esperit inquiet, irreductible i fora de norma (tot això surt a internet, dit sigui per si algú es vol estalviar el viatge a Barcelona). Quan va esclatar la Guerra Civil, va participar en la vida pública i dels cercles literaris en defensa de la República, escrivint en diversos setmanaris. Fins que el 1938 decideix exiliar-se a Suïssa i iniciar una nova etapa de la seva vida, començant de zero. Va tornar a Catalunya el 1948, però ja s’hi sentia una mica estrangera.

L’exposició es divideix en set blocs -cosa que ja té mèrit, en vint metres escassos de paret-, el de la presentació del personatge i els de les successives etapes de la seva vida personal i creativa, a banda d’un panell amb la seva principal bibliografia. Els panells, amb fotos de la seva vida, es titulen «Aurora Bertrana i Salazar», «Sargantaneta exploradora», «Exòtica i pionera», «Moderna i cosmopolita», «Intel·lectual compromesa», «Exiliada i estrangera», «Escriptora, malgrat tot» i «Bibliografia destacada».

Retrat d'Aurora Bertrana com a sospitosa de maçoneria.

Retrat d'Aurora Bertrana com a sospitosa de maçoneria. / Albert Soler

No deixa de ser curiós l’àmbit que tracta de la seva estada a Tahití, que la va marcar. Després de casar-se a Suïssa el 1925 amb l’enginyer «monsieur Chauffat» (així el denomina en les seves memòries) van anar a treballar i a viure a Tahití, on descobreix un món molt diferent del que havia conegut. Escriu reportatges per a la revista D’Ací i d’Allà i, quan han de tornar a Barcelona, els converteix en un llibre sobre Tahití titulat Paradisos oceànics. Publicat el 1930, és un èxit literari i comercial que marca Bertrana, ja que ni la literatura de viatges ni el gènere sexual són habituals en la literatura catalana aleshores. La societat catalana es va escandalitzar davant d’aquella dona cosmopolita i Bertrana es converteix amb aquest llibre en un personatge famós a la Catalunya dels anys trenta.

El hàndicap de ser gironina

La mostra es completa amb unes vitrines amb llibres, notes i objectes personals, així com tres àudios amb intervencions seves en diferents moments de la seva vida, incloses cartes que li van dirigir personalitats com Salvador Espriu i Pau Casals, entre altres. Cada etapa descrita està encapçalada per una sentència de l’autora.

- Mira, mira que diu aquí, em fa notar la meva acompanyant, l’única persona que hi ha en metres a la rodona: «Mengem bé, si podem, escalfem-nos i esbargim-nos, si podem, però llegim en català».

Aurora Bertrana, com el seu pare, Prudenci Bertrana, era gironina, no sé si el fet de ser de províncies té res a veure amb la liliputenca exposició que se li dedica a Barcelona. Potser no. Potser això és tot el que hi ha. El cert és que el cronista -i la senyora que l’acompanya, la que al començament ha preguntat al guarda reconvertit en guia des de la garita- acaba convençut que tot el que s’hi «exposa» és a dir, els gegantins plafons cadascun dels quals relata un àmbit de la vida de l’autora ajudat d’algunes fotografies d’aquesta, ho pot trobar fàcilment a internet, probablement sense sortir de la Viquipèdia. Perquè ens entenguem: l’exposició sobre Aurora Bertrana a Barcelona ocupa una paret del vestíbul, els vint metres de hall que hi ha des de l’entrada al Palau Robert fins al seu pati posterior (un meravellós pati, val a dir, i seure en una estona en un dels seus bancs observant la magnificència de la façana i l’arquitectura, mereix per si mateix la visita, molt més que veure l’exposició sobre Aurora Bertrana, si se’m permet insistir), i encara darrere d’unes columnes, per dificultar-ne més la visió.

Recollint un ram a Girona (1970) en el premi Prudenci Bertrana.

Recollint un ram a Girona (1970) en el premi Prudenci Bertrana. / Albert Soler

En l’estona que em dedico a observar la mostra sobre l’autora gironina, ningú s’hi atura. Els visitants i turistes que accedeixen al Palau Robert, per força han de passar per davant dels plafons i vitrines, però no hi dediquen ni una mirada de reüll, deuen pensar que és una mena de benvinguda que la institució ofereix als visitants: fotos d’una senyora desconeguda per ells, algunes en paisatges exòtics, i uns llibres vells protegits per vitrines? Deuen creure que és un de tants punts d’intercanvi de llibres que ara sovintegen per les ciutats. Si no hi hagués el guarda-guia a l’aguait, alguna parella de francesos s’enduria el Robinson Crusoe traduït per Aurora Bertrana i deixaria al seu lloc la darrera novel·la d’Amélie Nothomb.

Acte institucional, per descomptat

Això sí, a la inauguració, el 18 de juny -la mostra es perllongarà fins al 29 de setembre-, no hi va faltar quasi ningú. Hi va assistir la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, així com el secretari general de Cultura, Jordi Foz, el secretari de Mitjans de Comunicació i Difusió, Marc Bataller, i la directora general de Difusió, Eva Pomares. Probablement fou el dia que més gent va visitar la mostra, ja que també hi estava convidada la premsa. És de suposar que abans algú li va explicar a la consellera i al seu seguici qui va ser Aurora Bertrana, i algú altre els va aturar quan, comprensiblement despistats, passaven de llarg de la mostra: assessors per dur a terme aquestes i moltes altres tasques igual d’importants no en falten, a cap dels departaments de la Generalitat.

Allà mateix, mirant de no tapar algun dels plafons, la consellera Natàlia Garriga va recalcar que «Aurora Bertrana va ser una escriptora i una dona excepcional», que «representa la història de moltes de les dones empoderades dels temps de la república, la dictadura i la transició». Com a mostra de la consideració que se li ha tingut i se li continua tenint, la mostra que li dediquen, valgui la redundància.

Subscriu-te per seguir llegint