Alicia Vogel, art multidisciplinar amb accent olotí

L’artista garrotxina, que combina el dibuix, la pintura i el vídeo amb el disseny tèxtil, la música i la intervenció d’objectes, ha exposat a Barcelona, Madrid i el Japó a més de treballar per la productora Canada i col·laborar amb marques com Vans

L'artista treballant al taller.

L'artista treballant al taller. / CEDIDES PER ALICIA VOGEL

Albert Cornellà

Albert Cornellà

Confessa que mai ha deixat de provar, experimentar i crear. Tot i que de molt petita va arribar a somiar en ser carnissera, Alicia Vogel (Olot, 1991) s’ha revelat en pocs anys com una artista capaç de tocar tota mena de tecles, encara que la seva especialitat és el gravat i la serigrafia. Graduada en Educació Primària amb menció en música per la Universitat de Girona, després d’una estada a la ciutat alemanya de Leipzig va tornar per estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona, que va seleccionar el seu treball de final de grau, titulat Jusqu’ici tout va bien, per incorporar-lo al seu fons patrimonial. Ha exposat en diverses galeries de Barcelona, a Madrid i fins i tot al Japó, i la seva hiperactivitat l’ha dut a no deixar mai d’explorar disciplines com la música, el videoart, la ceràmica o els murals. Vogel, que també és tècnica superior en arts visuals, plàstiques i art tèxtil, treballa actualment per a la prestigiosa productora catalana Canada, amb seus a Barcelona, Londres i Los Angeles, on dissenya i desenvolupa objectes.  

«A Olot, de petita, anava a classes amb en Marian Vayreda. Allà fèiem de tot. Des de pintar quadres, a fer retrats i també treballar amb el gravat, perquè en Marian també en fa molt. Ja hi havia com alguna cosa que em cridava l’atenció d’aquesta tècnica», recorda Vogel, que més tard, quan va començar a estudiar Belles Arts va començar a tenir més clar quin vessant artístic l’inspirava més. «A primer i segon de carrera, tocàvem moltes disciplines. A poc a poc vaig anar veient què m’interessava i aviat em vaig decantar pel gravat. A mi al final em va tirar això del gravat», afegeix. I és que l’artista garrotxina considera aquesta tècnica artística d’estampació «més directa» i perfecte per reproduir en certa manera les il·lustracions que elaborava. 

Detall de la peça «Solassitude» de la sèrie «Contes per anar a dormir 03» (2024).

Detall de la peça «Solassitude» de la sèrie «Contes per anar a dormir 03» (2024). / CEDIDES PER ALICIA VOGEL

Entre el gravat i la serigrafia

Després de treballar i experimentar molt amb el gravat, Alicia Vogel va veure en la serigrafia una nova i apassionant disciplina. «Em va interessar molt, però sobretot en el seu vessant tèxtil. No obstant això, a la carrera de Belles Arts no deixaven fer-ho sobre tèxtil per evitar que els alumnes acabessin fent com ‘el club de la camiseta’» explica l’artista. «La filosofia era que a la universitat s’hi va a aprendre, així que primer ens van fer treballar la serigrafia sobre paper. I els tipus de tinta per als dos suports son diferents» recorda. Tanmateix, gràcies a la professora de serigrafia, Eva Vila, Vogel va tenir l’oportunitat d’experimentar sobre tèxtil. «Atès que el meu treball de final de grau ja volia ser una cosa que necessitava fer amb tèxtil. I no era per voler fer unes camisetes pels amics» afirma l’artista.

Un cop graduada en Belles Arts, Vogel va decidir continuar explorant les possibilitats de la serigrafia. Per aquest motiu, va cursar un Grau Superior de Tèxtil. «Vaig aprendre una part més pràctica, com les tècniques per generar estampats» apunta Vogel, que també recorda que en aquell moment considerava que aquesta disciplina li brindava l’oportunitat d’especialitzar-se i «trobar feina». «Volia treballar en una empresa d’estampats i vaig acabar en una empresa de gestió de llicències de marques, i fins i tot dissenyant coses pel F.C. Barcelona». Vogel explica que durant aquella experiència es va dedicar, entre altres coses, a treballar en el disseny de roba per a nadons i infants, la part de la llicència de merxandatge del club blaugrana que portava l’empresa per la qual va treballar. 

Una obra del projecte «A land is a land is a land is a land» (2021), firmat per Vogel amb Adrià Gamero.

Una obra del projecte «A land is a land is a land is a land» (2021), firmat per Vogel amb Adrià Gamero. / CEDIDES PER ALICIA VOGEL

«En aquell moment pensava que el que jo que volia realment era pintar coses i que em trobava fent reunions al Camp Nou. No sabia ben bé què feia allà» relata Alicia Vogel, que amb el temps va acabar comprovar com aquella experiència laboral li seria més útil del que pensava. «Amb els anys, ara treballant per Canada, on també s’han de fer produccions i parlar amb fàbriques, he pogut entendre la utilitat d’aquella experiència. Em va servir per aprendre a fer gestions en una fàbrica i altres coses que en el meu dia a dia a estic posant en pràctica» rebla. I és que Vogel també ha col·laborat amb marques com Industrial Akroll, Vans o Blend. 

De Can Framis al Japó

Alicia Vogel es mostra orgullosa del que va ser el seu projecte de final de grau. Un Jusqu’ici tout va bien que a banda de ser adquirit pel fons patrimonial de la Universitat de Barcelona també va ser exposat al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas a Barcelona i, fins i tot, al Japó. El 2017, recent graduada en Belles Arts, Vogel va rebre una trucada de l’Eugènia Agustí, del departament de Gravat de la UB. «Em va preguntar que què feia el mes de novembre d’aquell mateix any i li vaig respondre que, si tot anava bé, estaria estudiant a l’escola La Massana. Em va dir que me n’anava al Japó», recorda. I és que el seu treball de final de grau havia estat seleccionat pel Ministeri de Cultura del Govern japonès per formar part d’una exposició del Tsukuba Museum of Art d’Ibaraki amb els millors treballs finals de grau seleccionats de tot el món. «Hi vaig anar representant Barcelona. N’hi havia una altra de Madrid. Ells pagaven el viatge, l’estada dels dies que durava el muntatge i el desmuntatge de l’exposició», explica.

L’obra «Peepshow» (2024).

L’obra «Peepshow» (2024). / CEDIDES PER ALICIA VOGEL

«El meu treball era molt gran i el vaig haver d’adaptar per portar-lo al Japó», assegura l’artista garrotxina, que confereix a part de les seves obres una certa dosi de reflexió, anant més enllà de la simple bellesa artística, i que en el cas del treball de final de grau va apostar per abordar el dol. El treball, que Vogel defineix de «molt personal», consta d’un conjunt de banderes on cada una d’elles representa a una persona pròxima o de l’entorn de l’autora que havia mort poc temps abans. D’aquesta manera s’hi troben representats un avi i una àvia, un tiet i qui va ser el seu professor de flauta. 

«La idea del projecte era proposar un espai alternatiu per tancar el dol», assevera l’artista, que també assegura amb el format reduït que va preparar per anar al Japó va tenir la sensació d’estar acompanyada «d’alguna manera» pel seu avi en aquella aventura solitària a l’altra punta del món. Vogel conclou que aquesta experiència expositiva al país asiàtic «va ser molt bonica».  

Sobre la seva obra, l’olotina també apunta que no busca «agradar a tothom». «Només parlo de coses que sé que puc parlar, com la mort o la família. De coses que acaben sent la meva veritat», afirma una artista que aposta per un model de producció slow, per la qualitat dels materials sobre els quals treballa i per l’edició limitada i que treballa des del seu propi domicili. «Crec que per exemple en un espai de coworking jo no podria funcionar», subratlla, alhora que afegeix que treballar a casa també li permet posar-se a crear a qualsevol hora.

Una bandera de la instal·lació «Jusqu’ici tout va bien».

Una bandera de la instal·lació «Jusqu’ici tout va bien». / CEDIDES PER ALICIA VOGEL

Un «solo show» a Barcelona

Alicia Vogel, que cita entre les seves influències la música del grup alemany Rammstein o de la britànica Anohni, així com l’art hel·lenístic o la iconografia religiosa, exhibeix aquest estiu la seva obra a la Galeria Mayoral de Barcelona. How to Fold a Parachute és un solo show que permet veure una vintena d’obres creades expressament per a l’ocasió, entre pintures, dibuixos de petit i mig format, un vídeo de metratge trobat i objectes intervinguts, com un paracaigudes francès dels anys 70. L’exposició, que es podrà visitar fins al pròxim 7 de setembre, s’acompanya d’un text de Joana Hurtado Matheu i s’emmarca en la 13a edició del festival d’art emergent Art Nou. 

Subscriu-te per seguir llegint