Jordi Tosas: Una vida penjant de les parets

Va néixer fa 56 anys a la Costa Brava però la seva vida són les muntanyes. De petit posava els peus en remull a la platja de Blanes amb «l’ombra del Montseny a darrere», com li agrada dir, fins que un documental li va obrir els ulls. Jordi Tosas porta quasi tota la vida «a les muntanyes i amb les muntanyes». Allà és lliure, respira, reflexiona, medita, fa bogeries i ajuda a complir somnis. Ha pujat alguns dels cims més alts del planeta però no vol ni citar-los, perquè per ell és més important l’exploració i tot el procés per assolir l’objectiu, que l’objectiu en si. Ha obert camins i vies passant per indrets on cap humà hi havia posat mai els peus ni les mans. Amb piolet, amb grampons, amb casc, amb esquis, amb snowboard o sense res.

Fins i tot ha ascendit parets verticals sense corda. Només amb les mans i amb els peus. Una de les seves passions és investigar, descobrir espais «verges» acabats en punxa i investigar la manera d’arribar-hi. Ha compartit rutes amb llegendes de l’esport i, fins i tot, els hi ha ensenyat trucs. Sempre però, ha desitjat passar desapercebut. Les seves gestes, malgrat això, no han quedat en l’oblit per als experts en la matèria. Tot plegat ho explica sempre amb pinzellades poètiques i reflexions fruit d’anys de vivències extremes i de fondre’s amb la muntanya. 

Tot va arrencar en una visita de Jordi Pons a l’escola on estudiava a Blanes. Pons va parlar-los d’alpinisme, de l’Himàlaia. Pons és considerat un dels pares de l’actual generació d’alpinistes i escaladors de Catalunya i de tot l’Estat espanyol, amb ascensions a parets mítiques. El 26 d’abril de 1974, juntament amb Josep Manuel Anglada i Emili Civis va ascendir l’Annapurna Est, el primer cim de més de 8.000 metres coronat per una expedició catalana i va formar part de la primera expedició catalana a l’Everest l’any 1982.  

Pujar el Montseny

La visita a Blanes d’aquesta eminència en l’alpinisme va ser l’origen de tot plegat: «Aquell dia el meu cos va fer un clic, vaig sentir una mena de crida», relata. En arribar a casa li va dir al seu pare que volia pujar al Montseny. «Li va tocar patir-ho amb mi, pujant des d’Arbúcies i des de llavors no he parat de caminar», explica. 

Ja fa més de tres dècades va decidir anar-se’n a viure al Pirineu. «Necessitava estar més a prop de les muntanyes i allà també em vaig adonar que necessitava tornar al mar. Enyoro el mar i quan puc aprofito per anar a Blanes i veure la família», detalla. Actualment viu a les Paüls, un petit poble a 1.500 metres d’alçada entre Benasc i el Pont de Suert. Anteriorment havia viscut a Bonansa i a Benasc. De fet però, es defineix com un «nòmada de les muntanyes»: «Em guanyo el pa i me’l menjo a les muntanyes. Sempre estic amb elles i en elles». De fet, Tosas, és guia de professió.

Aquest any, per exemple, ha passat diversos mesos a Noruega, a l’Àrtic. Actualment està a Chamonix, als Alps francesos, on vol pujar el Dru, una muntanya que podria semblar la dent invertida d’un dinosaure i que s’admira amb la boca oberta. D’allà anirà al Parc Nacional de Yosemite, als Estats Units, per pujar el Capità, una paret on s’hi han escrit pàgines històriques de l’escalada mundial. Àlex Honnold va guanyar un premi Oscar al millor documental, l’any 2019, per la gravació pujant la paret (uns 880 metres verticals) en la modalitat «solo», sense cordes. La ruta de Jordi Tosas d’aquest any també inclou el Pakistan i potser, també, a l’Antàrtida. 

No li interessa el currículum

«Totes les muntanyes que he pujat són importants». « La muntanya més important és aquella que viu a dins nostre i ens fa preguntar». «No m’importa el currículum. No cura el càncer ni acabarà amb les desigualtats socials». Són frases de Tosas quan se li pregunta quins cims ha pujat. Per a ell, no té «cap mena d’importància». «Pujar muntanyes de 8.000 metres d’alçada o fer vies difícils no té cap importància», insisteix. «Cada muntanya m’ha aportat quelcom important i m’ha tret coses importants», indica per exposar sense embuts que la muntanya suposa, també, «perdre un amic , no viure un període de la vida dels teus fills o de la teva família». 

Fa tres anys, per exemple, mentre obria una nova ruta a l’Himàlaia, una allau va robar-li la vida d’un company d’expedició, l’escocès Rick Allen, a la cara sud-est del K2, la segona muntanya més alta del planeta. «La muntanya et dona molt, és un regal impressionant però és cruel perquè el peatge i et demana a tu és molt alt», reflexiona. L’alpinisme extrem, que és el que li agrada, «és la vida». «Pots morir cada dia que surts allà dalt, el risc és intrínsec», continua. La llibertat que tant valora, «és una paradoxa: Una porta s’obre però se’n tanquen d’altres». Aquesta va ser la mort d’un company però n’ha patit més. També ha participat en rescats exitosos. El 2011 va rescatar l’alpinista José Luis Quintana, que portava quatre nits exhaust a 7.000 metres d’alçada, al Cho Oyu. 

L'alpinista gironí Jordi Tosas esquiva la mort al K2

Si bé no dona importància a fer el cim, el blanenc sí que posa en relleu tot el que ha après pujant muntanyes: «He après a viure, humilitat, a no ser arrogant, a aprendre un idioma molt ampli que t’ensenya els valors d’una vida simple i molt plana. Que la diferència forma el tot i que el tot està format per diferències».

«Snowboard» i cims verges

Jordi Tosas és conegut per tot allò que se surt del normal: « Obro portes a passadissos foscos», relata. A la butxaca hi té el descens amb snowboard des de més de 8.000 metres d’alçadades de cims com el Cho Oyu (8.201 metres) o el Broak Peak (8.056 metres), o des de molt amunt a l’Everest (8.848 metres) o al K2 (8.611 metres). També aventures poc explicades amb el polifacètic Kilian Jornet. A l’Everest hi ha fet de guia però ara no hi tornaria: «No té sentit ara mateix. Està massificat. No forma part de l’alpinisme. És turisme d’alçada». L’omplen molt muntanyes que suposen un temps d’exploració. Que ningú havia pujat abans. Que han suposat anys d’investigació buscant fotos, informació i parlant amb gent de zones perdudes i remotes, per al final, anar-hi. A la vall de Langtang, ubicada al Nepal, on ha pres part de projectes solidaris, o a la vall de l’Everest. 

Actualment continua sospirant per zones desconegudes del planeta, espais molt llunyans de la civilització i valls intransitades. Hi ha muntanyes que segueixen «en projecte» dins del seu cap. Però que ara són inaccessibles. «A causa de guerres o situacions precàries no aconseguim els visats», detalla. Per exemple a països com Birmània, a algunes antigues repúbliques soviètiques o a la triple frontera entre Pakistan, Xina i l’India, on hi ha serralades pràcticament prohibides amb grapats de muntanyes verges. «Hi ha zones on hi ha genocides, guerres civils o problemes amb tribus on no s’hi pot entrar», i això fa que aquests racons continuïn sense que hi hagi constància que una persona hi hagi posat els peus damunt. Recorda una exploració entre la Xina i el Tibet, on no podien aconseguir els permisos: «Ho vam intentar de pirates i alguns amics van acabar empresonats». 

I moltes altres experiències: «En l’ascens al Lhotse (8.516 metres) vam aprendre moltes coses de l’estil alpí, pujant molt ràpid». També l’han marcat les noves vies obertes al mític Ama Dablam ( 6.812 metres) una muntanya elegant del Nepal que competeix amb els gegants propers per la seva perfecció orogràfica. 

Les seves nits penjant de la paret mereixen una pàgina a part. N’hi ha passat moltes. Ni recorda quantes. Aquí és quan se sent més lliure. Recorda amb especial nostàlgia l’ascensió a l’Asgard, l’any 1994. Situada a l’illa de Baffin i considerat el paradís celestial dels deus vikings i una fortalesa gegant, va iniciar l’ascensió amb un grup d’anglesos que acabava de conèixer. Va estar divuit dies penjat a la paret i dormint en una hamaca. «Allà se sent llibertat de pensament. Sents que tot és vàlid i possible», medita. «És dominar l’idioma de la muntanya per poder seguir tenint aquesta relació amb ella», continua. I explica que «a la societat, aquí baix, està tot molt planificat. Et diuen tot com ha de ser tot i perds la capacitat de pensar i buscar un camí per tu mateix.» En canvi, considera que «la paret t’ajuda»: «A terra, predomina la dimensió plana, a la paret predomina la vertical. En horitzontal només tens un metre de la tela de l’hamaca als peus i si no vigiles, caus. Això trenca els esquemes de la teva ment i veure que els camins són infinits i diferents dels que t’estan plantejant».

Un altre punt i a part el mereix el «solo»: «Escalar sense corda m’ha omplert molt. És una expedició molt interior. No vull fer-ne apologia però és el moment de màxima humilitat on al joc hi poses la teva vida», sospira. Aquesta situació, a parer seu, «comporta donar gràcies a cada moment perquè saps que la pots perdre». 

Abraçar la mort

De fet, ell mateix admet que ha «abraçat la mort» en més d’una ocasió. L’any 1999, estava en una muntanya encara verge a la vall de Langtang amb Jordi Corominas i una pedra li va caure a la cara: «D’aquell fet jo no recordo res, vaig estar mort». Encara porta a la cara vuit plaques de metall i 28 cargols. El van baixar com van poder i el van tractar en diferents hospitals. La recomanació era clara: Durant tres anys havia de tenir vida sedentària, deien. Però va anar al Cho Oyu quan només havien passat cinc mesos. Allà, quan intentava baixar amb la taula d’snowboard, en un pas difícil, va decidir lligar-se molt fort les botes. Un error. En arribar a baix, tenia diversos dits congelats i amb gangrena perquè no hi havia arribat la sang i els diagnòstics eren clars: s’havien d’amputar. Després de moltes cures amb mètodes experimentals amb olis de plantes i meditació, va aconseguir evitar-ho. «Va ser un punt d’inflexió, tenir dos accidents seguits», explica. 

La seva vida ha tingut molts moments de cruïlla. Un altre va ser quan de ben jove havia de decidir a què dedicar-se. «Podia escollir ser alpinista professional, cobrant per escalar, o ensenyar a gent i acompanyar-la a complir somnis per guanyar-me la vida i vaig decidir això segon». Assegura que ser guia «és una feina impressionant, un regal de vida». Ofereix l’acompanyament a les muntanyes des de fa 34 anys com a guia professional. Ha guiat a totes les muntanyes més mítiques dels Alps, també a l’Everest, al Cho Oyu, a l’Antàrtida o a la Patagònia per portar clients al capdamunt dels espectaculars Fitz Roy i Cerro Torre, dues columnes de pedra que posen els pels de punta i fan obrir la boca per la seva bellesa de forma punxeguda. «He fet molt més del que, quan tenia 20 anys, podia haver imaginat», diu content. 

De fet, va ser un dels impulsors del reconeixement total de la professió. És dels que va aconseguir que fos una professió regulada. «Quan vaig començar a treballar tenia un IAE de torero y otros profesionales i ara ja hi ha el de guia de muntanya», explica. A més, va formar part del grup que va posar en marxa les primeres escoles de guies. Amb aquest afany, a més, no fa tres anys va viatjar al K2 amb el propòsit de millorar el nivell d’escalada d’un grup de muntanyencs locals per tal que evitessin riscos. 

I tots els relats com la vida, acaben: La passió per l’snowboard es deu, segons diu, al fet que li recorda una taula de surf. I deixa clar: «Sé que la meva vida tornarà al mar». Al cap i a la fi, tota la primavera la passa a Noruega treballant en un veler per l’Àrtic explorant fiords com a guia per esquiar en indrets recòndits o poc freqüentats. Però la zona ja comença a conèixer-se i està mirant cap a Groenlàndia, on hi ha zones encara més verges.

Subscriu-te per seguir llegint