La bisbalenca que va fer callar Catalunya

Creadora de programes emblemàtics de la televisió pública de Catalunya, entre els quals Silenci?, Bestiari Il·lustrat o Colors, i realitzadora i directora d’espais com el cèlebre Sputnik, Mai Balaguer (La Bisbal d’Empordà, 1964) va acabar al món de la televisió, segons confessa, «gairebé per casualitat». Distingida el 2023 amb el Premi Talento que concedeix l’Acadèmia de Televisió i de les Ciències i les Arts de l’Audiovisual, actualment continua treballant a 3Cat, tot i que ho fa com a responsable d’imatge del departament de Màrqueting de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA).

Malgrat cursar la llicenciatura Belles Arts a la Universitat de Barcelona (UB) amb la idea de dedicar-se a la pintura, la realització del videoclip de la cançó El mejor cocktail del grup de mod i rock’n roll barceloní Brighton 64 -liderat per Albert i Ricky Gil, germans de l’actriu Ariadna Gil, i que eren també companys de facultat- li va despertar la passió pel món audiovisual. «Els vaig demanar que em deixessin fer el videoclip d’un dels seus temes com a treball final de l’assignatura d’animació. El vam acabar fent amb les companyes de pis, i com que érem molt valentes i atrevides el vam presentar a un festival de videoclips de Vitòria. Curiosament, vam guanyar el primer premi i arran d’aquí vam començar a fer altres projectes» explica sobre un treball que encara és considerat el primer vídeo musical fet amb animació a Espanya.

Aquell reconeixement va fer que, al costat dels seus companys, Mai Balaguer fundés Maru Basamon, una petita productora especialitzada en la realització i producció de vídeos musicals. Amb el temps, i tot i que mai s’hi va dedicar exclusivament, Balaguer també va acabar firmant treballs per Los Rebeldes, Mishima, Joan Miquel Oliver o el també bisbalenc Mazoni, entre d’altres. «Fer videoclips em va conduir directament a conèixer el món de la realització. Vaig conèixer un nou llenguatge d’expressió» assevera. «De molt petita m’agradaven molt els còmics. Era una apassionada del món del còmic, perquè és un format que explica històries a través del dibuix» afegeix.

A finals dels vuitanta, Balaguer es va incorporar a TV3 fent una substitució, inicialment per tres mesos. Allà va conèixer Francesc Fàbregas, fotògraf musical i creador i director de diversos formats per a la cadena pública. «Aquells tres mesos es van convertir en 35 anys. En Francesc va ser el meu mestre i va coincidir que en aquella època, en què les emissions del canal 33 tot just acabaven d’arrencar, ell es va embarcar en aquest nou programa musical amb nom de satèl·lit rus, l’Sputnik, al qual jo em vaig sumar» recorda la realitzadora empordanesa, que considera que el mític espai musical va ser una autèntica «nau insígnia» per a molts creadors catalans de l’època. 

«En Francesc va convertir el programa en una autèntica escola. Ens donava total llibertat i confiança per poder expressar i investigar formats molt innovadors i diferents. Parlar de música amb un llenguatge audiovisual era una cosa que fins llavors no s’havia fet a Catalunya» apunta. «És curiós, perquè gairebé tots els qui vam passar en algun moment o altre per l’Sputnik s’ha acabat dedicant a la realització, ja sigui televisiva, en el món de la ficció o en altres àmbits. Va ser una gran escola», subratlla. 

Un videoclip per Els Pets

Ja treballant per al programa Sputnik, la realitzadora bisbalenca va continuar dedicant-se per lliure a l’univers dels vídeos musicals. Un dels seus treballs dels quals encara avui es mostra més orgullosa és el que va fer per a la cançó Pantalons curts i els genolls pelats, un dels temes inclosos dins el disc Brut Natural (1994) del grup Els Pets. 

«A l’Sputnik ja fèiem videoclips i jo al final tenia una bona experiència en aquest camp, ja que n’havia pogut fer uns quants. Amb tot, un dia em van trucar des del segell discogràfic d’Els Pets, per demanar-me si els podia realitzar un vídeo amb un pressupost bastant ajustat. Vaig agafar una càmera Súper-8 i vaig anar a Tarragona, al seu local d’assaig», explica.

«Un cop allà els vaig explicar a en Lluís Gavaldà i en Joan Reig la idea que tenia, tenint en compte que es tractava d’una cançó de tall més intimista, que defugia del concepte de festa major que fins llavors els havia caracteritzat. Les instruccions que els vaig començar a donar, mentre jo els enregistrava, en alguns moments tirada per terra, eren que fumessin, no riguessin, es traguessin l’abric... La càmera no m’acabava de funcionar, i s’espatllava tot sovint. Al final era un treball molt dark, en blanc i negre, més cru i sincer. Volia fer-los un retrat casolà al seu local d’assaig», recorda. Tanmateix, un cop acabat l’enregistrament, Balaguer va enviar la cinta a Londres perquè li revelessin.

El resultat final va ser un vídeo que incloïa algunes imperfeccions que eren a la vegada uns efectes inesperats, amb imatges que s’encallaven. «Quan ells el van veure, en Lluís em va deixar un missatge a la gravadora dient-me que li havia encantat. De fet, ara ell mateix reconeix que és un vídeo que encaixa amb la direcció que en aquella època buscava el grup, per demostrar que podien fer cançons més enllà de la festa. Que podien arribar a fer cançons amb bona música i despullant-se dels artificis» apunta l’empordanesa.

El treball de realitzadora

Lluny de l’etiqueta de «creadora de continguts», actualment molt usada especialment en el món dels streamers, Mai Balaguer es veu més com una realitzadora que va tenir «la sort» d’aterrar a un canal de televisió «molt jove», en el qual la direcció confiava i «apostava pels nous professionals», als quals se’ls deixava arriscar i se’ls donava absoluta llibertat a l’hora de crear. «Amb aquesta llibertat que ens van donar es van poder fer moltes coses. En alguns casos, arrisques i una cosa et surt bé, però una altra l’has de desar al calaix», comenta, al mateix temps que defineix aquells primers anys del segon canal de la televisió pública de Catalunya com «un laboratori». «Jo no em defineixo com una realitzadora tècnica, sinó més aviat com una creadora d’idees, que al final és la llavor de tot projecte. A més a més, també cal tenir un bon equip, perquè sense aquest factor, no fas res», explica.  

Sobre els seus primers treballs a la televisió pública, Balaguer recorda un programa de cuina amb el músic i cantant Miqui Puig, en el qual amb un to distès i divertit, es parlava de com solucionar un àpat amb allò que es tingués a la nevera. També recorda que amb l’actriu i presentadora Txe Arana van treballar en molt petits formats, com un espai d’entrevistes a domicili, en el qual l’entrevistat acabava baixant la brossa al contenidor, o Cliptoman, format en el qual un personatge que presentava videoclips i que va formar part de l’univers de l’Sputnik.  

A la pregunta d’amb quin de tots els programes que ha creat al llarg de la seva trajectòria professional es quedaria, Mai Balaguer no dubta a respondre que Colors en sèrie, un format emès el 2007 al canal 33 i que va ser creat en col·laboració amb Joan Simó. «Per a mi és un programa que manté tota la seva vigència avui dia. Sovint, quan vaig a escoles i a universitats, me’l demanen, perquè és molt transversal. Els colors els expliques a un nen i els expliques a un adult i tal, i al final el que et transmeten era tan vigent quan el vam fer com avui dia», assevera.

De fet, la seva creadora confessa que té el somni de fer-ne una nova versió aprofitant els últims avenços en tecnologia: «Era un fals SD, era un fals HD en franges, que es va gravar en una època en la qual encara no existia l’alta definició. Per això, m’agradaria fer-lo de nou algun dia, perquè els guions els vam treballar molt, vam investigar moltíssim, amb la col·laboració d’experts en el món de la semiòtica».  

Al voltant del món audiovisual actual, Balaguer considera que, tenint en compte que la manera de consumir cultura i de comunicar-se ha canviat molt i que hi ha més oferta que mai, «s’estan fent programes molt interessants». «És important arribar al públic més jove també, i crec que els nous formats van en la bona direcció, perquè estan parlant el seu llenguatge. Una de les claus, continua sent l’atreviment i la llibertat per als creadors» puntualitza.

«Silenci?», la narrativa audiovisual i Bibiana Ballbè

Ben entrada la dècada dels 2000, Mai Balaguer va rebre l’encàrrec de crear un format de tendència per al Canal 33. «En Francesc Fàbregas em va demanar que pensés en un format de tendències, que anés més enllà de la música. Vaig pensar que en aquest nou projecte hi podríem barrejar música, literatura, art i altres disciplines», comenta la bisbalenca, que recorda que quan es va presentar al despatx de la direcció de la cadena portava una imatge que havia trobat en un exemplar de The Face, una revista anglesa, en la qual apareixia una dona fent el gest de fer callar. «Amb això, vaig pensar que volia fer un programa partint d’aquest projecte. No sé si em van entendre, però em van donar 30 dies per presentar un pilot. La meva idea era crear una narrativa audiovisual per poder parlar de tendències».

Silenci? es va estrenar finalment el gener de 2002 i es va mantenir en antena al llarg de set anys. «Una de les claus era un concepte que en Francesc ens va inculcar molt i que es basava en el fet de no només parlem de cultura del nostre país, sinó que ensenyem al món el context, posant al mateix nivell els artistes locals amb noms internacionals. Al final, obrir-se al món és al mateix temps, obrir-se al país» apunta sobre el primer format en el qual va poder formar un equip. 

«A l’Sputnik es volia que hi hagués moltes cares joves i diverses, seguint una mica el model de la MTV. A la Bibiana Ballbè li vam fer un càsting, quan potser tenia 19 anys. Va demostrar tenir molt de caràcter i, tot i que no la van agafar, a mi em va agradar molt. Uns anys més tard, tot i tenir damunt la taula unes quantes propostes de presentadores, vaig pensar en la Bibiana», rememora. Per això va decidir contactar amb ella, qui li va respondre que no podia assistir a un càsting, però li va enviar una cinta en Mini DV: «Vaig pensar ‘aquesta persona, no sé, és que té alguna cosa, està viva, és que té molta energia’. Així que vaig tenir clar que ella havia de ser la presentadora d’aquest nou programa».

Tanmateix, quan li va trucar, Ballbè li va dir que estava treballant a la televisió cultural i musical alemanya VIVA, on en aquells temps també presentava un programa de tendència, i que no el podia deixar. Tot i això, es va mostrar disposada a ser a Barcelona quan fes falta per enregistrar els capítols. D’aquesta manera, la de Matadepera va acabar sent el rostre visible d’aquest icònic programa, malgrat que durant els primers temps va haver de viure a cavall entre Barcelona i Alemanya. 

Mai Balaguer es mostra orgullosa d’un programa pel qual tot l’equip va «haver de picar molta pedra» en els primers temps. «Vam fer un equip amb molt de talent. De fet, moltes de les persones que llavors van treballar en aquest equip, han pogut tingut una carrera i alguns d’ells ara mateix són directius» rememora la realitzadora i creadora. 

A finals de 2008, Silenci? s’acomiadava definitivament de l’audiència amb una festa a la Sala Apolo de Barcelona, després de gairebé set anys en antena i desenes de convidats, entre els quals Pedro Almodóvar, Custo Dalmau, Txell Miras, Woody Allen, Jordi Labanda, The Strokes, REM, Coldplay, Björk, Wilco, Rufus Wainwright, Leonor Watling o els músics bisbalencs Sanjosex i Mazoni, entre molts d'altres.

Subscriu-te per seguir llegint