Joel Bou, el «Wolfgang» gironí

Quan els pares del jove colomenc Joel Bou van veure la pel·lícula "Wolfgang", ràpidament van adonar-se que el personatge que encarna l’actor Jordi Catalán era, ni més ni menys, que una fotocòpia del seu fill. «Va ser pura coincidència, però són calcats», assegura el seu pare, Àlex Sánchez. I és que ell està diagnosticat amb autisme, altes capacitats i trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) i, a més, també és un prodigi del piano.

Lluny de quedar-se amb l’anècdota, la pel·lícula els ha ajudat a acostar-se al seu fill: «Ens ha ajudat a entendre’l encara més perquè les fixacions i el comportament del personatge són molt verídics». Arran de la semblança, Joel Bou i Jordi Catalán s’han posat en contacte a través de les xarxes socials: «Aquest tu ets jo els ha fet molta gràcia, de tant en tant parlen i es donen ànims», explica Sánchez.

Amb només onze anys, Joel Bou és un virtuós del piano. I és que la seva professora de piano al Conservatori de Música Isaac Albeniz de Girona (fa un mes que s’ha jubilat), Anna Ferrer, assegura que «en 45 anys de professió no havia tingut mai cap alumne amb la capacitat d’en Joel, i això que he tingut molts alumnes i de molt bons».

El seu do per a la música, de fet, el van descobrir per casualitat. «Quan vaig fer vuit anys els meus pares em van regalar un teclat de 66 tecles i vaig aprendre a tocar "Per a Elisa" de Beethoven d’oïda», recorda Bou. Aquella, de fet, era la primera vegada que tocava un piano. «Li vam regalar un teclat com podíem haver-li regalat un cotxe teledirigit», apunta Sánchez. I allà van descobrir que el piano li havia despertat un instint que ja portava a dins. «De petit vam començar a posar-li música clàssica perquè sempre hem procurat que no fos un ignorant, però mai l’havíem vist tan feliç com quan tocava», reconeix el seu pare.

Va començar fent classes a l’escola municipal de música de Santa Coloma de Farners, on es va preparar per fer les proves d’accés al grau professional del Conservatori. «Les va preparar en tres mesos quan normalment són anys d’estudi», subratlla Sánchez. Ara, és el més petit del grau (els seus companys tenen fins a 24 anys).

Mentre el seu pare rememora els seus inicis amb el piano, Joel Bou treu de la cartera un llibre que recull l’òpera "Si j’étais roi" (segle XIX) del compositor francès Adolphe Adam i fa lliscar els dits amunt i avall de la taula. «Veus, aquí hi ha un oboè, aquí un clarinet, i això són trompes, trombons, un corn francès, un violí, una viola, un violoncel, un contrabaix i una arpa», assegura, mentre subratlla els pentagrames amb el tou del dit índex i aclareix que «hi ha tres actes, amb onze peces cadascun». Senzillament, ho sap perquè ho intueix. «Té un ordinador al cap», assegura el seu pare.

La gestió de la seva intel·ligència, però, no sempre és fàcil. «A moltes persones els xoca i el titllen de pedant però és important explicar que aquests nens no ho fan expressament, són així, tenen una gran memòria fotogràfica i no tenen filtre, són molt literals», aclareix el seu pare. «No tothom ho tolera i no tothom està preparat per tenir un alumne com en Joel a l’aula, perquè soc conscient que tanta energia pot arribar a desgastar molt», assegura. «Ell ha tingut molta sort amb les tres professores de piano que ha tingut al llarg d’aquests tres anys [Bea Arrom, Anna García i Anna Ferrer], perquè no es tractava només que aprengués a tocar el piano, sinó que havien de saber fer sortir el seu potencial». Gràcies a la seva «entrega -celebra- en Joel ha brillat». 

Anna Ferrer, la seva professora de piano del Conservatori fins fa un mes, assegura que «tinc dos filles amb altes capacitats i el seu cas em va motivar molt perquè creia que podia aportar la meva experiència per treure tot el seu potencial, així que em vaig oferir a ser la seva tutora», recorda. «Quan el vaig sentir tocar per primera vegada a la prova d’accés em va sorprendre la seva actitud perquè hi ha moltes maneres d’interpretar una peça i ell tenia un nivell de comprensió i una sensibilitat molt més elevada del que li pertocava per la seva edat, com un foc interior», assegura.

Tot i això, també ha hagut de practicar molt: «Que hi hagi capacitat no vol dir que no s’hagi de treballar molt i amb aquest tipus d’alumnes és tot un repte perquè el mètode que funciona de manera generalitzada amb ells no té resultat, la seva enorme curiositat va per davant i sempre volen interpretar nou repertori, per la qual cosa has de trobar l’equilibri entre motivar-los amb noves obres i perfeccionar les que ja estan tocant, tenint en compte que aquest perfil d’alumnes odien la repetició».

Ara, interpreta les mateixes peces que alumnes que fa deu anys que estudien piano. «Amb només un any, és com si n’hagués fet quatre a la vegada», confessa Ferrer. Tot i això, alerta que «de la mateixa manera que es disparen també poden fracassar molt fàcilment, i ells no accepten un fracàs». Per això, el seu acompanyament ha estat musical però també psicològic perquè «els has de convèncer que la manera d’estudiar no és a un ritme frenètic, sinó de forma lenta i progressiva».

Tots dos han connectat d’una manera «extraordinària»: «Si els entens i els estimes s’obren molt i la recompensa és extraordinària, ara em truca i plora perquè ja no soc la seva professora», assegura. Anna Ferrer també creu que hi ha molts paral·lelismes entre ell i la pel·lícula: «Tota la qüestió afectiva i compulsiva és igual, amb aquesta hiperconcentració en els seus interessos», sosté.

I el piano és, precisament, «l’hiperfocus» de Joel Bou. «Costa molt treure’l de davant del piano, a les sis del matí ens desperta, comença a practicar amb els auriculars per no molestar als veïns i a les deu de la nit l’hem de fer parar perquè sinó seguiria tota la nit», assegura el seu pare. En total, practica unes cinc hores al dia. Gairebé totes les converses que té amb els seus pares són sobre música. «Però hem entès que la seva manera de comunicar-se és a través de la seva música», sosté Sánchez. I és que Bou reconeix que «quan més feliç soc és quan toco el piano».

«Els neurodivergents poden brillar»

Joel Bou assegura que «el món seria molt millor si tots fóssim autistes». Per a ell, ser autista és «una altra manera de viure». El seu pare, però, reclama que «nosaltres no ens podem limitar només a fer de pares, sinó que hem d’estar constantment defensant els seus drets, aguantant mirades inquisidores i fent-los brillar, perquè sinó a la societat li faran nosa». Amb tot, vol fer pedagogia i explicar al món que «tots els neurodivergents poden brillar i poden tenir alguna cosa especial, però falta coneixement i empatia per fer que surti el seu potencial». A més, Sánchez té clar que «si els nens com en Joel brillen, es posaran menys amb ells». Ell estudia 6è de Primària des de casa i prefereix no parlar de l’escola.

Joel Bou ja ha tocat dues vegades al Palau de la Música Catalana en el marc del concurs «Tu hi toques?», organitzat per l’Associació del Concurs Internacional de Música Maria Canals de Barcelona, i l’ha guanyat en totes dues ocasions. De gran, té clar que vol ser «el millor pianista del món». De moment, ja ha començat a compondre les seves pròpies peces a través d’una aplicació que ha instal·lat al mòbil del seu pare.

Mentre espera a fer-se gran, té el mateix somni que el protagonista de "Wolfgang": «Vull fer les proves d’accés per entrar en aquell conservatori de París». I sap que, vagi on vagi i tingui el seu somni que tingui, els seus pares li donaran les ales per fer-lo volar. Perquè, com diu el seu pare: «No els pots fer canviar, senzillament els has d’entendre».

Subscriu-te per seguir llegint