«Cangi», orgullós dels seus inicis obrers

Nen de classe mitjana nascut al centre de Girona, quan anava a passar el dissabte a casa dels amics que tenia a Can Gibert (aleshores anomenàvem Santa Eugènia a tota aquella zona) se m’obria al davant un món completament diferent, on els nens de la meva edat es passaven el dia al carrer, ja fos anant en bicicleta o organitzant partits de futbol en qualsevol descampat. Quan hi havia sort, amb herba i tot. «Avui fem un partit al césped (sic)», deien, tot i que anomenar gespa a aquells matolls era una mica agosarat. I allà anàvem, jo com a convidat especial, fins que es feia fosc.

Carrers sense asfaltar, fàbriques abandonades, dreceres camp a través que servien per anar cap al centre de Girona sense fer gaire volta, tot això era el barri de Can Gibert, encara que no en coneguéssim el nom. El barri de Can Gibert -Cangi per als més joves dels seus veïns- va néixer als anys seixanta com un conjunt de pisos per a pal·liar el barraquisme de la ciutat, igual que altres barris que es van construir en aquella mateixa època. Des de llavors els seus veïns no han deixat de conquerir espais i reclamar millores, i a fe que les han aconseguit, només cal veure’l ara i comparar-lo amb com era abans.

Precisament aquesta comparació és ara fàcil de dur a terme, gràcies a una exposició fotogràfica impulsada per la Comunalitat del Güell i l’Associació de Veïns de Can Gibert del Pla, que es pot visitar des del passat 2 de juny a l’Espai Cívic del barri. Està previst que, més endavant, la mostra arribi a altres espais municipals de la ciutat.

Can Gibert era un barri en blanc i negre, i en blanc i negre són les fotos que recorren el seu passat. Ara és un barri en color amb els serveis que se li suposen a qualsevol barri d’una ciutat desenvolupada -col·legis, institut, camp de futbol, centre cívic, llar d’infants, parcs infantils, pavelló d’esports, parròquia...-, serveis que no han caigut del cel, sinó -com passa també a totes les ciutats, per desenvolupades que siguin-, sovint han hagut de ser batallades pels veïns. L’exposició celebra, precisament, el 50è aniversari de l’AAVV de Can Gibert, presidida avui per Cristóbal Tarifa -55 anys vivint al barri- i amb Llorenç Gironès -antic propietari d’un dels primers comerços de Can Gibert: una botiga de fotografia- com a tresorer i Josep Maria Dalmau com a secretari. Dalmau va ser, precisament, qui va tenir la idea de recollir la història de Can Gibert a base de fotografies.

Part històrica i part actual

La mostra inclou una part històrica, on es recullen imatges del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) de l’Ajuntament de Girona, i una part actual, a càrrec del fotògraf Carles Palacio, antic guanyador del premi Carles Rahola i veí del barri de Sant Narcís, l’obra del qual va ingressar a l’Arxiu Nacional de Catalunya l’any 2023. En l’exposició es poden observar des de les conquestes urbanístiques dels anys setanta i vuitanta, fins als nous reptes de la zona, com la manca d’habitatge, els discursos reaccionaris o el conflicte sobre el parc Jordi Vilamitjana. En definitiva, l’exposició fa un recorregut per la memòria d’un barri que encara avui reclama el seu lloc a Girona.

Pérez Andújar recorda que, si els veïns no lluiten, les millores els seran arrabassades

«Durant la feina d’arxiu he pogut observar que moltes de les imatges que s’han conservat del barri al CRDI s’han realitzat de rebot; costa trobar fotografies antigues que retratin el dia a dia d’aquest barri en específic», afirma Palacio, que també ha coordinat la part històrica de l’exposició. La voluntat dels organitzadors és que l’exposició vagi itinerant per diferents espais del barri, quedant a l’abast de veïns de totes les edats, escurçant distàncies entre els habitants històrics de Can Gibert i les noves veus del barri.

La raó per la qual és difícil trobar fotografies antigues del barri és senzilla: molts dels antics veïns han marxat, i la majoria dels que hi queden des dels inicis no han guardat fotos. A qui podria interessar, de cara al futur, la foto d’una foguera de Sant Joan o la d’uns camions fent obres en un carrer? S’ha hagut de recórrer al fons de l’Ajuntament de Girona, en el qual, sí, hi ha nens de Can Gibert preparant la foguera en una vigília plujosa de Sant Joan, i algun Pegaso de l’època ajudant a millorar el barri. I moltes altres imatges. Com la de la construcció del primer camp de futbol que va tenir Can Gibert.

- «El vam fer nosaltres mateixos, els veïns», rememora Tarifa, mentre assenyala una imatge de la mostra en la qual queda constància del que diu.

Qui havia de dir a aquells esforçats veïns que només volien un camp de futbol on els seus fills poguessin practicar esport, què els oferiria el futur. Avui, Can Gibert té un equip de futbol a Primera Catalana, l’equip de categoria més alta de la ciutat després del Girona FC, i això que els seus jugadors són completament amateurs: no cobren absolutament res. No cap homenatge més magnífic als orígens d’uns veïns que van construir el camp de futbol amb les seves pròpies mans. El camp de futbol ja no és el mateix que van aplanar aquells veïns amb un camió que arrossegava una biga, però l’esperit hi continua present.

No va ser només el camp de futbol, el que es va aixecar amb les mans dels veïns. Rient, Gironès i Tarifa rememoren que anaven a aconseguir quitrà «d’allà on podíem» -millor no preguntar ni d’on ni com- «per asfaltar carrers». Fins que Can Gibert va ser un barri perfectament urbanitzat, on hi havia molts carrers que, quan plovia, es convertien en mars de fang.

Els primitius sis blocs

Llorenç Gironès recorda que «al començament, Can Gibert eren només sis blocs d’edificis amb pati, els mateixos sis blocs amb pati que encara existeixen aquí al costat». El barri estava format -com tants altres de la mateixa època a Girona, des de Germans Sàbat fins a Vila-Roja- per immigrants vinguts majoritàriament d’Andalusia i Extremadura, a la recerca d’oportunitats laborals que se’ls negaven a les seves terres. Això darrer, el fet de buscar aquí oportunitats que es neguen al lloc de naixement, no ha canviat gaire, però sí que ho ha fet l’origen dels que venen. Segons els responsables de l’AAVV, «a Can Gibert hi ha actualment veïns de 79 nacionalitats diferents». Fins i tot es diu que a Can Gibert «hi ha un japonès», possibilitat que es comenta amb l’orgull de qui ha aconseguit finament per al seu barri el certificat de cosmopolita.

Això pot donar una idea aproximada de com ha canviat el barri, i de la il·lusió amb què es celebra, cada 13 de juliol, la Festa de les Cultures. Malgrat això, asseguren, «aquí ens coneixem tots, continuem essent un barri de gent treballadora».

Gent treballadora que té ben present el que Javier Pérez Andújar remarca a Paseos con mi madre -tot un elogi dels barris i dels qui es van aixecar-, quan escriu que són els veïns els qui van aconseguir millores a força d’anar-les reclamant, i són els veïns els qui han de lluitar perquè no els siguin arrabassades i per aconseguir-ne d’altres, ja que res no cau del cel. Per això, des de fa uns anys Can Gibert té el Monar’T, un festival anual de Murals i d’Art Urbà que acull juntament amb el barri veí -tan veí que força gironins no tenen clar o comença l’un i on acaba l’altre, hi ha qui diu que la frontera és la carretera de Santa Eugènia- de Santa Eugènia de Ter, de caràcter social i multicultural. El Monar’T ha aconseguit en pocs anys la implicació d’entitats veïnals, socials i culturals, de serveis i d’administracions, així com la d’artistes i veïns.

Els nens encara juguen pel carrer, a Can Gibert, si bé avui són nens d’uns colors que mai no s’havien vist per aquí quan el barri va néixer. Ja no hi ha descampats -i si n’hi ha, l’autoritat competent hi ha prohibit l’accés- però a canvi hi ha pistes esportives amb porteries i amb cistelles, luxes impensables als anys setanta. Hi ha també autobusos que connecten amb el centre de Girona. I gronxadors i tobogans. I passeres sobre el Güell. I una fira de Primavera. I mesquites. I aquell nen que hi visitava amics, ara és un veí més de Cangi.

Subscriu-te per seguir llegint