Quan l’havanera era un ball sensual que escandalitzava

Quan l’havanera va arribar a Catalunya, a mitjans del segle XIX, no la cantaven senyors vestits amb samarretes de ratlles acompanyats amb guitarres, ni la interpretaven els pescadors a les tavernes després d’una jornada de dura feina al mar, ni molt menys aplegava milers de persones com les que es reuniran dissabte que ve, 5 de juliol, a Calella de Palafrugell, en una nova edició d’una cantada d’havaneres amb gairebé seixanta anys d’història que s’ha convertit en una referència d’aquest gènere musical i també en la cerimònia d’inauguració oficiosa de l’estiu a la Costa Brava. No, a mitjans del segle XIX, l’havanera era un ball sensual, gairebé pecaminós (una mena de lambada avant la lettre, vaja), que s’havia fet popular a Madrid procedent de Sevilla i Cadis, els ports per on havien arribat a la península aquells ritmes originaris de Cuba i el Carib que suposarien una revolució musical a Europa.

Aquesta història poc coneguda de l’havanera l’expliquen els musicòlegs gironins Anna Costal, Joaquim Rabaseda i Joan Gay en el llibre Les primeres havaneres a Catalunya, editat l’any 2023 per Rafael Dalmau, Editor, i que porta com a subtítol «Imperialisme i sensualitat abans de Carmen». El treball és fruit d’una llarga recerca arran d’un encàrrec de la Fundació Ernest Morató, amb seu a Palafrugell i dedicada a la conservació, promoció i difusió de l’havanera. «És una investigació musicològica sobre l’havanera que no s’havia fet», explica Joan Gay, un dels autors. «Hi havia reculls i estudis sobre les havaneres, com els de Xavier Febrés, per exemple, però cap recerca sistemàtica i documentada dels orígens de l’havanera i de la seva recepció a a Catalunya», afegeix. I això és precisament el que es van proposar Costal, Rabaseda i Gay: «Fa quinze anys que investiguem i publiquem treballs plegats i sempre procurem que siguin estudis documentats de manera sòlida i rigorosa però que al mateix temps resultin molt divulgatius, que puguin arribar a interessar molta gent».  

Partint d’aquesta premissa, «el fil que recorre tot el llibre és l’explicació que la imatge estètica i acústica que tenim avui dia de l’havanera, amb els cantants, les guitarres i si es vol les samarretes de ratlles, no es correspon amb el que era l’havanera quan va arribar aquí, al segle XIX». Gay afegeix de seguida que «anem amb molta cura a l’hora de deixar clar que no volem qüestionar res sinó simplement explicar que el que tenim avui, el que es veurà dissabte a Calella de Palafrugell, és l’última versió de l’havanera, fruit d’unes fonts concretes que Xavier Montsalvatge fixa a la dècada de 1940, i de les quals han begut els grups actuals i els seus predecessors. I això està molt bé, però si tires 100 o 150 anys enrere veus que la realitat de l’havanera era una altra molt diferent, i també el seu entorn i la seva difusió». Explicar aquest realitat, aquest entorn i aquesta difusió de l’havanera a partir de mitjans del segle XIX ha estat l’objectiu de la recerca de Costal, Rabaseda i Gay, que al parer d’aquest darrer «el que fa és enriquir el coneixement sobre l’havanera amb aquesta perspectiva de 150 anys d’història».

D’entrada, l’origen de l’havanera no té res a veure amb la guerra i el desastre de Cuba, ni amb la nostàlgia de la colònia perduda: «La guerra de Cuba és del 1898 i cinquanta anys ja es ballaven i cantaven havaneres». I aquí hi ha un primer element molt significatiu: «Inicialment l’havanera es ballava, i es ballava en parella. Era un ritme lent procedent de Cuba i del Carib que arriba la península pels ports de Cadis i Sevilla i que aviat té èxit a Madrid, perquè el que triomfava fins llavors com a ball de parella era el vals, que havia trencat amb els anomenats ball de figura i donava molta llibertat als balladors». L’havanera (també coneguda en els seus primers temps com a americana) afegeix a aquesta llibertat de moviments la calidesa i el ritme de la música caribenya. Això agrada molt als balladors, però no tant a segons quins sectors de la societat: «Que les mulates fossin sensuals i insinuants estava molt bé, però que ho fossin les noies de l’Empordà, no, i per això hi ha molts escrits i fulletons crítics amb l’havanera, que era considerat un ball gairebé pecaminós». A la contraportada del llibre s’hi pot llegir que «el seu ritme cadenciós intensificava la intimitat de les parelles que s’agafaven per ballar en teatres, llotges, sales de ball, envelats, places i carrers. Per això es va associar al pecat, a la transgressió social, a les actituds rebels».

Des del 1860

Costal, Rabasesda i Gay han documentat la presència de l’havanera a Madrid, amb notícies i partitures, a partir del 1860: «No vol dir que no n’hi hagués abans, sobretot a Madrid, però aquesta dada trenca la imatge de l’origen de l’havanera com a cant de pescadors i el situa com a ball de moda a Madrid, on s’introdueix perquè era la capital de la metròpoli a la qual hi arribaven tots els productes colonials, i l’havanera no deixa de ser un producte colonial més». De fet, si arrela tant a Madrid i a la resta d’Espanya és precisament per aquesta procedència: «El vals va estar de moda, però venia d’Europa, en canvi l’havanera era espanyola, perquè Cuba no deixava de ser una província d’Espanya. I a més era un ball modern i càlid i tenia ritme i tonades atractives. Tot el que calia perquè fos un gran èxit».

L’esclat de l’havanera fa que en proliferin les ballades i que també es comencin a cantar (amb lletres que evoquen el Carib, sensuals i seductores com la mateixa música) i s’incorporin a les representacions teatrals, fent-se molt presents sobretot a la sarsuela: «Qualsevol sarsuela n’havia de tenir, és el que la gent esperava». L’havanera es difon també a través de partitures que compren les famílies benestants que tenien instruments (piano, sobretot) a casa, i de fulletons amb les lletres impreses que s’utilitzaven per cantar-ne a les tavernes. El sostre d’aquesta popularitat arribarà quan l’òpera Carmen inclou una havanera, precisament per reforçar el caràcter «espanyol» d’una acció ambientada a Andalusia.

Joan Gay apunta que l’havanera s’escampa de manera «multipista», perquè també arribarà un moment que «després de la guerra de Cuba, els que en tornaven i havien après les havaneres allà, les cantaven amb nostàlgia». L’havanera es canta a les tavernes, es toca a les cases de la burgesia, es publica en «fulls que costaven un ral i que venien els cecs pels carrers de Barcelona», es canta als escenaris dels teatres «i l’endemà mateix se’n publica la partitura...».

Arriba el declivi

Una de les intencions del treball de Costal, Rabaseda i Gay és «posar de relleu que l’havanera no és una peça de museu, no està en una vitrina aïllada del que passa al seu voltant». I precisament perquè l’havanera està estretament relacionada amb tot allò que l’envolta, també li arriba el moment del declivi: «Apareixen altres ritmes i altres modes, i com que l’havanera era una música de moda, també passa de moda, i en queda el record que en conserven els pescadors, els tapers, els obrers de les fàbriques que les cantaven en la seva joventut».

A les comarques gironines, l’havanera serà substituïda en l’interès popular per una música procedent d’Amèrica: «A principis del segle XX comencen a arribar els primers ritmes del jazz i de la música negra d’Amèrica del Nord, i a tots els pobles, fins i tot als més petits, neixen orquestrines de jazz, i l’havanera queda enrere...». Només es manté en aquells reductes abans esmentats que en mantenen la tradició oral: pescadors, cants de taverna... Fins que «en els primers anys del franquisme, Xavier Montsalvatge en fa el primer recull en l’Álbum de habaneras (1948), que parteix de la memòria de la gent de la zona, que el que recorda és aquesta havanera cantada que coneixem avui, amb aquelles lletres evocadores, nostàlgiques, romàntiques, que parlen de la guerra que s’ha acabat i dels comiats....». Aquell Álbum, segons Joan Gay, es converteix en la font de la qual beuen la majoria de grups d’havaneres que sorgeixen a partir de llavors i dels que han anat apareixent fins avui, i per tant és també la font que nodreix la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell, el gran aparador actual d’aquest gènere amb més de 150 anys d’història.

Subscriu-te per seguir llegint