Frederic Pujulà i Vallès: El palamosí pioner de la ciència ficció condemnat a mort

Condemnat a mort. Autor de la primera novel·la de ciència-ficció en català. Supervivent i narrador de la Primera Guerra Mundial. Un dels principals difusors de l’esperanto a Catalunya. Apartat de la vida pública per «maçó». Modernista retratat per Picasso. De totes aquestes maneres seria possible encapsular la increïble vida de l’escriptor palamosí Frederic Pujulà i Vallès, que va viure entre el 1877 i el 1963. Un personatge més aviat oblidat que la seva vila natal recorda amb una placa al parc dels Països Catalans i de qui la família encara conserva un espectacular arxiu ple d’obra inèdita que mai s’ha publicat.

Costa anar a pams amb una figura d’abast tan ampli. Pujulà va néixer a la Plaça de la Vila de Palamós, en un edifici recentment enderrocat on va haver-hi la botiga de Teixits Puiggròs. La família no triga a marxar a Cuba, on passa la infantesa fins als deu anys, quan torna a Barcelona. Allà estudia Dret i comença a col·laborar en publicacions periòdiques, sent la primera La Senyera de Palamós, però fent articles també a Llibertat de Palafrugell o la gironina El autonomista. És a Joventut, però, on duu a terme bona part de la seva activitat literària la primera dècada del segle XX i on publica bona part dels seus llibres, destacant Francisco Pi i Maragall o Titelles febles el 1902.

Modernisme, exili i esperanto

De seguida esdevé una de les cares conegudes del modernisme i un dels personatges habituals a Els Quatre Gats amb Eugeni d’Ors, Santiago Rusiñol o Pablo Picasso. Aquest últim, de fet, va dibuixar-lo en diversos croquis i el MET Museum de Nova York en conserva un retrat de principis de segle. Era un moment d’efervescència política i Pujulà en va ser part amb articles i com a membre de la Junta Permanent d’Unió Catalanista. Des de Joventut deixava clars uns ideals catalanistes, federalistes i internacionalistes que van derivar en interès per l’esperanto, el projecte de llengua internacional que havia de servir per a unificar els pobles i superar els conflictes nacionalistes. També exposava el seu pensament a través de breus relats com El codi de la no-llei (1904), germen de la primera novel·la de ciència-ficció en català, obra seva el 1912.

Abans d’escriure-la, però, Pujulà havia de viure un exili que va convertir-lo en el principal introductor i difusor de l’esperanto a Catalunya. Arran dels Fets del Cu-cut!, quan militars espanyols van assaltar la redacció del setmanari i La Veu de Catalunya, una revista esperantista de Budapest li demanà un article sobre el catalanisme. El text va aparèixer, sense firma, al Daily News de Londres i probablement d’aquí va anar a parar a una publicació de Madrid. Aquí sí que, presumiblement sense saber-ho Pujulà, apareixia el seu nom. Això propicià una denúncia per la qual s’exilià a Perpinyà i, de seguida, a París.

Allà augmenta la relació amb la llengua internacional, que divulga amb conferències, traduccions o escrivint-ne gramàtiques i vocabularis. Durant l’exili es casa amb la també esperantista Germaine Rebours, principal motiu (tenia ascendència bretona) pel qual aconsegueix la nacionalitat francesa. Això li permetrà trepitjar de nou Catalunya sense por de ser detingut. Ho farà per primer cop el 1908, amb motiu d’unes conferències, i el 1909 com a president del V Congrés Universal d’Esperanto, celebrat a Barcelona, on tractà de valent amb el Dr. Zamenhof, creador de la llengua internacional. Vinyetes de l’època satiritzen el matrimoni Pujulà i Rebours duent un petit Zamenhof.

Vitel·lina fresca, mel de Xipre i sals

Frederic Pujulà també ha passat a la història com un dels pioners de la ciència-ficció en català. Tot i que existeixen breus relats prou anteriors, ell va escriure la primera novel·la del gènere en la nostra llengua l’any 1912. Homes Artificials és l’intent del doctor Pericard d’arribar «a la perfecció, no pas pel millorament, sinó per la creació». El protagonista, un científic estrambòtic i idealista, es proposa crear l’home perfecte, i a partir de l’envelliment accelerat d’esperma de foca i un òvul creat amb «vitel·lina fresca, lecitina pura, àcid nucleic concentrat, mel de Xipre i sals d’estalagmita» genera dotze «homoides» (sic) que imiten tots sols els vicis de la societat. Quan el doctor tracti de corregir-los, adoptaran la tendència contrària.

«Certament, més que interès per la ciència-ficció, que llegint el llibre és innegable, potser la intenció era més aviat política, un reflex del fracàs de l’ideal modernista de Joventut», explica Antoni Munné-Jordà, escriptor i expresident de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (SCCFF). Ho diu recordant l’article de Serra d’Or on Joan Fuster escrivia el 1969 que «si no per la intenció, sí -almenys- per la tècnica, Homes artificials és, ja, un conat de ciència-ficció». Fuster indica l’abast «al·legòric» de la novel·la: Tot i un inici més enfocat a l’experiment, l’obra se centra, en un to més aviat còmic, en el grotesc caràcter dels homoides i el desencant del doctor en provar d’educar-los.

La influència de la ciència-ficció, però, és ben evident. La idea d’un doctor creador, tot i que amb diferents motius, apareix al Frankenstein de Mary Shelley gairebé un segle abans. Munné-Jordà, de fet, destaca que el terme «homes artificials» ja existia en una paròdia del Prometeu modern feta pel crític Joan Sardà, tot i que veu complicat saber si Pujulà n’estaria al cas. L’expresident de la SCCFF sí que destaca l’influx d’H.G. Wells, que el 1908 era traduït a Joventut.

Els habitants de Girona, despullats

Pujulà ja s’havia aventurat al gènere amb El codi de la no-llei el 1904. En aquest relat el lema del doctor és «vers la perfecció pel camí de la reforma», i la manera de millorar la humanitat és una substància que elimina «tot teixit i cuiro en l’espai d’un quilòmetre quadrat. Trobar-la i quedar despullat fou tot u». Això passa a Girona, i nua, la gent no reconeix cap autoritat ni llei, i així troba «harmonia». El conte, on la gent acaba vestint-se de nou quan el doctor deixa d’aplicar «la càmfora», apareix gairebé sense canvis a Homes Artificials. Aquí, però, Pericard diu que «interessa a mi de fer constar que no era pas a Girona, que així m’ho feu dir un periodista barroer».

Homes Artificials és un dels motius pels quals més es recorda l’autor. A Figueres existeixen uns premis de literatura fantàstica amb el seu nom, però el reconeixement podria creuar l’oceà si es materialitza el projecte de traducció a l’anglès de l’obra que té Francesc Morales, professor a The Citadel, universitat militar de Carolina del Sud, als Estats Units. Seria la primera traducció del llibre.

Un escriptor-soldat «excepcional»

L’any 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, Pujulà és cridat a files com a ciutadà francès. Justament es trobava a París preparant amb Adrià Gual l’obra teatral que ja havia aplaudit el Congrés d’esperanto a Barcelona. «Podria haver intentat fugir, tornar a Catalunya, però tenia uns valors i convicció contra el militarisme alemany, a més, si hagués marxat l’haurien declarat desertor», assegura el professor de la Universitat de Girona Francesc Montero, autor de diversos estudis sobre l’escriptor en l’etapa de soldat, «un testimoni singular de la guerra a tot Europa».

Pujulà recull l’experiència a la Gran Guerra principalment a través de dos llibres, En el repòs de la trinxera, un recull de cartes amb aspecte d’articles, i De la trinxera estant, on narra petits episodis, com un partit de futbol amb llaunes i cartutxos; un joc de tenis a la rereguarda que atura, primer, un combat aeri i, després, una noia que passa; o un dia que sentia la imperiosa necessitat del tabac encara que el paper de fumar fos xop de sang. «El meu avi era un fumador compulsiu! Deien que tenia els dits cremats», explica la seva neta Montse Pujulà. Al retrat de Picasso, de fet, surt amb pipa, tal com es veu en la placa que Palamós, la seva vila natal, va dedicar-li.

Montero estudià Pujulà perquè «parla de la guerra sense grandiloqüència… parla d’humans al mig del fang, de fam, i ho fa de manera molt senzilla». El professor apunta comparacions entre ràfegues de metralladora i abelles, obusos i calaixeres o focs d’artifici que «un soldat d’un país en guerra no hauria pogut publicar». Ell ho feia a Catalunya, però «en cas d’haver-ho fet a França, l’haurien processat per parlar de les misèries de la guerra», assegura l’acadèmic, que apunta la singularitat de ser «un soldat-escriptor» i de publicar a un país neutral, dues circumstàncies que el fan «excepcional».

Aquí va rebre la medalla del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans tot i no ser-ho. A mitja guerra, durant una breu tornada, fou rebut com un heroi i dictà una conferència sobre les representacions teatrals al front. Els anys a les trinxeres, però, van fer trontollar els ideals del palamosí. «Durant la guerra mai va perdre’ls de vista», afirma Montero, però també admet que la lluita «va dinamitar» aquests valors.

Maçoneria i censura

Ja a Catalunya, la guerra esdevé «un record abandonat», explica Montero. La tornada és breu, perquè amb la dictadura de Primo de Rivera l’adverteixen d’una possible detenció. De nou a l’exili, serà corresponsal d’El diluvio a París, on arriba a ser secretari de l’Associació de Periodistes Estrangers a França fins que, el 1933, pot tornar. Ja no és la figura eminent de principis de segle i, amb l’ocupació franquista de Barcelona, fou detingut i condemnat a mort en consell de guerra sumaríssim.

La pena, finalment, és commutada amb motiu de la seva edat (superava la seixantena) per vint anys i un dia de presó, dels quals en compleix dos. De nou lliure, però, segueix perseguit, i el 1947 el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo li demana dotze anys més de presó. Aquesta pena acaba censurant-li la firma i prohibint-li els oficis de periodista i advocat. Apartat de la vida pública, exerceix de traductor i, si publica, ho fa sota pseudònim. Pogué posar nom, això sí, a una de ses darreres obres, el poemari Palamosines. Cants de la Costa Brava. Moriria el 1963 a Bargemon, a França, on havia anat a viure amb un dels fills del segon matrimoni, Frederic (Pujolà, per un error administratiu mai esmenat), pels problemes de salut que patia.

Justament aquest fill s’encarregà de recopilar un arxiu que es troba a la Biblioteca Nacional de Catalunya i, en menor mesura, repartit entre els familiars. Els professors que l’han estudiat coincideixen que Pujulà deixà un gruix important d’obra inèdita que encara avui no s’ha publicat.

Una història desconeguda

La vida i obra de Frederic Pujulà i Vallès fou desconeguda per la branca gironina de la família fins ara fa quinze anys. Enric Pujulà, cosí segon del Frederic fill, va investigar la genealogia i va trobar els hereus del primer matrimoni de l’autor. «Va ser una gran sorpresa, perquè mai ens n’havien parlat», assegura Montse Pujulà. El seu fill, Gerard Mus Pujulà, va preparar una ruta literària sobre l’autor com a treball final del màster en professorat, i afirma que «es pot parlar de tot amb la seva vida». «Se’n podria fer una sèrie o una pel·lícula»!, afegeix la mare tot repassant l’arxiu personal.

Totes dues branques descendents de Pujulà van reunir-se el 2012 a Palamós, quan l’Ajuntament va inaugurar la placa a l’autor pel centenari d’Homes Artificials.