"No és el mateix el culte a Montserrat que al Rocío"

Dissabte que ve, dia 11 d’octubre, l’Ajuntament d’Olot celebrarà un acte solemne amb la concessió de la Medalla de la Ciutat a mossèn Salvador Batalla, que havia estat rector de Sant Cristòfol les Fonts. D’allí projectà la seva pastoral a Olot -on dirigí el setmanari Olot-Misión (1969-1979)- i palesà unes maneres de fer obertes i acollidores d’acord amb els principis del concili Vaticà II. Quan el bisbe Camprodon el nomenà Delegat diocesà i interdiocesà de Pastoral de Turisme, amb altres companys sacerdots van muntar a diversos llocs de la Costa Brava centres d’acolliment turístic i de culte amb diferents llengües, un fet que revolucionà les eucaristies dels cap de setmana. Això el portà a dirigir a nivell estatal del Departament de Pastoral del Turisme, Santuaris i Pelegrinatges (1996-2005). Aquestes tasques li obriren els ulls a un problema que vaticinà que es faria gros: el de les migracions. De 1985 al 2016 va ser Secretari i Tresorer estatal de l’Associació de la Comissió Catòlica de Migracions.

Vostè neix a Camprodon el 1936...

El 27 de març. Vaig ser el tercer de cinc germans, fills de Josep M. Batalla Maduell, de Tarragona, i Núria Gardella Torallas, de Camprodon. Actualment tinc onze nebots...

Va entrar jovenet al Seminari de Girona.

Sí, als 12 anys. El 1948. El 23 de maig de 1959, als 23 anys, em va ordenar sacerdot a la catedral el bisbe Josep Cartañá Inglés, un home ben conegut.

I el va portar de vicari a Breda fins al 1961 i a Calella de la Costa fins al 1964. Quina mena de rectors es va trobar i quina era la seva tasca pastoral?

A Breda hi vaig trobar mossèn Joan Prats, que era un home excel·lent, però va estar sis mesos malalt i ingressat, de manera que em va tocar substituir-lo en moltes tasques. Sovint me les feia amb mossèn Pere Ribot, rector de Riells, on l’acompanyava amb moto. A Calella tindria mossèn Esteve Jou. La tasca pastoral, enllà del culte, era la catequesi, la de l’acollida de parelles per casar-se, la cura dels homes dels Cursets de Cristiandat... A Banyoles hi vaig trobar mossèn Joan Serra.

Allí anava. El 7 de febrer de 1964 Narcís Jubany arriba a la seu episcopal de Girona. Venia de ser bisbe auxiliar de Barcelona i d’haver assistit a les sessions del Vaticà II. Aquell mateix 1964 el fa vicari de Banyoles. Es deia que vostè tenia fil directe amb ell.

Vam congeniar de seguida, cert. Em va fer membre del Consell Pastoral de bisbat, Consiliari del món rural i Delegat de Turisme... I el 1967 em va fer anar a estudiar Pastoral i Sociologia a França, a la Universitat de Lille.

Li devia suposar captar el món amb uns altres ulls.

Sí. Allà vaig tenir contacte amb d’altres ciutats com Roubaix, amb tipus de pastoral més progressistes, i a cercar diàleg i acolliment amb tothom. I vaig relacionar-me amb l’esquerra política francesa. També hi vaig viure tot el que va suposar de ruptura i temps nous de la protesta estudiantil del maig francès de 1968. Lille era a una hora i mitja de Brussel·les. En morir el meu pare uns amics em van dur en cotxe des de la capital de Bèlgica a Barcelona.

I a la tardor del 1968 Jubany el fa rector de Sant Cristòfol les Fonts i Batet, a tocar d’Olot.

Els dos primers anys tenia dos llocs de culte, la parròquia i la Salut. Quan van arribar dos vicaris, Josep M. Melció (mossèn Mel) i Xavier Carbó, la parròquia de les Fonts tenia tres llocs de culte, Sant Cristòfor, la capella de Bona Vista i la capella del barri del Pont de cal Rosset.

Corria la brama que les celebracions, allà, eren molt més vives i participatives que en altres llocs...

Olot era una ciutat una mica levítica. Els rectors de les altres parròquies no havien estudiat pastoral... Per la meva banda vaig fer les coses tan bé com vaig saber. Altrament, del 1969 al 1973 vaig ser Director de la Secretaria de Pastoral del bisbat. Havia de donar exemple.

Llevat de mossèn Josep Girgas i Oliveras, que regia el santuari del Tura, i el carmelita pare Llagostera, que anava pel seu compte, els altres rectors eren mossèn Antoni Butiñà, a Sant Esteve, Lluís Planella i Roura, a Sant Pere Màrtir, i Alfons Nogareda i Gifre, a Sant Roc. S’hi va entendre bé?

Érem generacions diferents. A mi m’arribava que criticaven maneres meves de fer. Diguem que em vaig entendre millor amb els caputxins.

I com va anar que vostè disposés de l’església i locals dels Caputxins?

Al cap de dos o tres anys de ser a Sant Cristòfol, un dia em va venir a veure el pare Massana, Guardià provincial dels caputxins, i em demanà si em podia responsabilitzar del culte de la seva església. Allò suposava tenir a disposició totes les dependències no ocupades per l’escola Petit Plançó. Vam separar-nos fins i tot canònicament de Sant Esteve.

Abans de la legalització dels partits polítics, s’hi va reunir molta gent.

En aquells anys de clandestinitat, vaig obrir els locals dels caputxins perquè hi fessin reunions a tots els partits polítics, de Convergència al PSUC passant pels socialistes, a tots els sindicats, a membres de l’Assemblea de Catalunya.... A més hi fèiem misses de joventut molt participades i misses preparades per a infants, sobretot arran de les primeres comunions, reunions amb l’escoltisme, el Mijac (Moviment Infantil i Juvenil d’Acció Catòlica)...

Quan vostè va arribar a la Garrotxa, els ciutadans d’Olot havien patit una mena de commoció. Enfront del setmanari del règim, que era ¡Arriba España! -esdevingut La Garrotxa el 1969-, hi competia el setmanari Olot-Misión, emparat pel bisbat. Però la vella redacció havia deixat als més joves la confecció de l’extra de Festes del Tura (el número 714). En comptes de fer un número autocomplaent i xovinista, van elaborar un exemplar crític amb les mancances de la ciutat...

Sí, ja. I els ciutadans es van dividir, uns a favor i d’altres en contra. Fins i tot l’Ajuntament va fer una nota qualificant de "torpe contenido" aquells materials. L’error de la vella redacció va ser no deixar explicar els joves què havien pretès fer. Els van censurar. Aleshores el setmanari Presència de Girona va prendre partit a favor dels joves al número 223 i Narcís-Jordi Aragó va fer un article titulat "Olot: un escàndol periodístic". La vella redacció havia begut oli.

I els joves el van venir a buscar perquè dirigís vostè el setmanari

Vaig posar de condició que, abans d’acceptar, faríem una votació secreta. Potser altres persones se’n volien responsabilitzar... El resultat de la votació va ser unànime.

El gener de 1970 començava la nova etapa. I a fe que es va notar que el dirigia un sociòleg. Sortien enquestes, es parlava de la ideologia dominant a Olot, del concepte de cultura, d’intolerància... Va demostrar molt coratge. Sis dies abans de la mort del dictador va publicar una entrevista a Xirinacs, que havia rebutjat Serra d’Or.

Feta quan acabava de sortir de Carabanchel. L’autor estudiava a Barcelona. Va venir a trobar-me la Guàrdia Civil per demanar-me on localitzar-lo i el dia 18 van posar una parella avant del domicili dels seus pares. (Ells i jo havíem dit que se la campava pels entorns de Barcelona, però no sabíem on i que sols venia a Olot de tant en tant.) L’endemà li vaig aconsellar que no dormís al seu domicili barceloní. El 20, quan la mort de Franco, li vaig fer dir que ja podia tornar al seu domicili. A l’hora de desplegar la "Operación Lucero", el règim necessitaria tots els agents de la FCSE. Teníem coratge, però, com pot imaginar, ens van expedientar diverses vegades el setmanari amb multes de més de 25.000 pessetes que, llavors, per a nosaltres, eren molts diners. Estrangulant-nos l’economia era una manera de tancar-nos. No ho van assolir. Sortosament algunes multes es van pagar per subscripció popular. I així fins el 1979, i ara li diré una cosa que no he divulgat mai.

Quina?

Quan el desembre de 1971 es va nomenar Jubany arquebisbe de Barcelona, se’m volia endur cap al Cap i Casal de Catalunya. No va ser gens fàcil negar-m’hi.

Quan Jaume Camprodon accedeix al bisbat de Girona el 1973, li respecta els càrrecs de Director de la Secretaria Pastoral del bisbat i de Delegat diocesà i interdiocesà de migracions, i el fa rector de Palamós el 1979. Des del 1977 a 1997 formarà part del Patronat de la Santa Creu de la Selva. De què es tracta?

És una fundació privada sense ànim de lucre, inaugurada pel bisbe Cartañá pensant en l’escassetat de vivenda per als immigrats, que es dedica a crear habitatges de protecció oficial i a gestionar-los en règim de lloguer assequible.

Expliqui’m com surt aquella celebrada nova pastoral de culte a la Costa Brava;l’any 2016, la Universitat de Barcelona, a través de la Fundació Gaspar Espuña del Centre d’Estudis Turístics, li atorgà el Premi a l’Emprenedor Pioner de la Pastoral del Turisme. Servidor recorda eucaristies molt participades a Platja d’Aro...

Tot i la dificultat dels desplaçaments amb motos i vehicles de tercera mà per arribar a tots els llocs, amb d’altres companys sacerdots vam posar al dia les eucaristies vespertines de dissabtes i diumenges, en llengües diferents, anglès, francès, alemany, en molts llocs de la Costa Brava, a més a més de l’acolliment turístic personal que procuràvem fer.

El bisbe Camprodon, el 1980, el nomena nomena Delegat diocesà i interdiocesà de Pastoral de Turisme, Santuaris i Pelegrinatge de Catalunya i Balears, càrrec que mantindria fins al 2012. Des de Palamós?

Sí. Vaig ser a Palamós fins al 1987. Des del 1985 fins al 2016, davant del problema migratori, vaig ser Secretari i Tresorer a nivell estatal de l’Accem (Associació de la Comissió Catòlica de Migracions), una ONG laica, sense ànim de lucre i apartidista, que treballa per millorar les condicions de vida de les persones en situació de vulnerabilitat i enfortir la igualtat d’oportunitats, la justícia i l’equitat. Vaig demanar al bisbe Camprodon una parròquia més petita per poder desenvolupar millor les meves feines i el 1987 vaig ser nomenat rector de Sant Pol de Mar, on vaig ser fins el 2005. Tanmateix, el 1996, em va demanar que m’encarregués a nivell estatal de la Direcció del Departament de Pastoral del Turisme, Santuaris i Pelegrinatges, que depenia de la Conferència Episcopal Espanyola. En arribar a Girona el bisbe Carles Soler Perdigó em va deixar a Sant Pol per poder complir les tasques encomanades.

Exercia el càrrec per a tot Espanya des de Sant Pol?

Passava una setmana a Sant Pol i una altra a Madrid, a Saragossa o allà on convingués a fi de poder reunir-me amb rectors de pobles turístics i responsables de santuaris. No va ser fàcil. Demanava que s’utilitzessin els béns culturals per part de l’Església per promoure un autèntic humanisme entre els creients segons la imatge de "l’home nou" propugnat per la Gaudium et spes del Vaticà II. Vaig seguir la mateixa política que a Catalunya i Balears. Reunir-me periòdicament amb els responsables.

Va ser quan va publicar Santuarios. Guía de turismo y peregrinación?

Sí, el 2002. Em preocupava moltíssim que el culte a la Verge no fos ni folklòric ni supersticiós ni sentimental ni se l’adorés com una deessa. No és el mateix el culte a Montserrat que al Rocío, sap? Volia que nasqués d’una fe genuïna, purificada i no alienadora sinó compromesa amb els més pobres. Demanava que la pietat vers la Verge Maria seguís l’Evangeli, que de la pobresa rural en sortís curulla de béns i enaltida des de la humilitat segons l’Evangeli de Lluc. Volia que el culte a la Verge tingués sempre present Jesucrist, és a dir, fos del tot cristocèntric i eclesial. Això és el que va fer el Vaticà II, que havia començat amb un esborrany dedicat a la Verge, que va anar a la paperera, i va acabar incloent la Verge en un capítol de la Constitució Lumen Gentium com una filla més de l’Església.

Acabà la seva tasca el 2005. I després?

Vaig passar a Sant Feliu de Guíxols el 2006. I del 2006 al 2014 vaig ser rector a Santa Susanna. El bisbe Francesc Pardo es preocupà menys dels problemes pastorals en zones de vacances... Per la meva banda, aprofitant que era delegat pastoral, celebrava l’Eucaristia en hotels de Santa Susanna... El 2011 vaig complir 75 anys. Em vaig jubilar l’any 2014 i vaig fer un temps de redós a Camprodon, del 2014 al 2020. Durant aquests temps he pugnat amb dos càncers i des del 2020 passo la vellesa a Olot, ajudant com puc. A penes puc caminar, però encara em desplaço amb el cotxe a l’Hospital a dir Missa o allà on convingui.