Atena Pou, la dissenyadora gironina que ha vestit Marvel i "The Matrix"

Nascuda a Girona el 1992, Atena Pou tenia vocació pel tèxtil i les arts escèniques i audiovisuals des de ben petita, però no s’hauria imaginat mai que aquests dos mons s’acabarien unint en el seu modus vivendi com a dissenyadora de vestuari i especialista en estampació, tècniques que l’han portat a treballar per a grans superproduccions internacionals com The Marvels i The Matrix Resurrections o sèries com The Crown.

La seva família hi té molt a veure. «La meva àvia em va ensenyar a cosir i m’agradava molt», recorda Pou, qui també afirma que els seus pares estaven molt vinculats a l’associacionisme gironí i la cultura popular, ja que sense anar més lluny formaven part dels Diables de l’Onyar i pràcticament en van ser fundadors. És per això que es va vincular al món de la faràndula, a més de fer teatre al Galliner.

Un cop acabat el batxillerat a l’Institut Montilivi de Girona tenia clar que volia estudiar alguna cosa creativa, relacionada amb el disseny. «Sí que em va passar pel cap fer disseny de vestuari, però no existia la carrera en aquell moment, i per això vaig acabar estudiant disseny de moda». Es va formar al Centre Universitari d’Arts i Disseny de Barcelona (BAU), una experiència que la va entusiasmar. «Em va encantar. Quan vaig acabar, pensava realment que em dedicaria a la moda», afirma. Però les primeres ofertes laborals que va rebre venien principalment d’empreses com Inditex, un tipus de disseny massa comercial, i tenia clar que no volia seguir per aquest camí.

En paral·lel, va començar a col·laborar amb alumnes de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (Escac) a través de curtmetratges, on en dissenyava el vestuari. «La meva millor amiga, que ara és productora de cinema, em va dir que necessitaven algú per al vestuari i així vaig començar; se’m va obrir tot un món». «El que realment diferencia la moda del vestuari audiovisual és que en la moda es construeix una marca i estètica per a un client, mentre que el vestuari audiovisual construeix un personatge que ha de sentir-se representat per la roba que porta; el vestuari busca realisme i autenticitat, no sempre el millor vestit, sinó el que és més creïble”, matisa.

Salt al Regne Unit

A partir d’aquell moment, es va anar consolidant en aquest àmbit. Però per acabar de fer el salt de la moda al vestuari va decidir estudiar un màster de disseny de vestuari al Regne Unit, ja que a Catalunya hi mancava oferta formativa. «Ara hi ha alguns màsters, sé que a l’Institut del Teatre fan una formació doble amb escenografia, però no hi ha un grau o una carrera específica com als països del nord o al Regne Unit».

Un cop a Cardiff, Gal·les, la formació es va desenvolupar «directament dins dels teatres». Allà va descobrir una manera de fer totalment diferent, on el disseny d’escenografia i de vestuari tenien un pes molt més gran, tant de reconeixement com de recursos. «Et trobes amb un nivell de professionalització altíssim. I no només això: t’obre portes, et connecta amb el mercat laboral d’allà, aprens la llengua, coneixes com treballen i vas teixint una xarxa professional.»

Després de cursar el màster a Cardiff, va fer les maletes i es va instal·lar a Londres. El primer any va treballar exclusivament dins del seu àmbit, però des de la base. «Vaig començar planxant; treballava en un teatre sense tenir contacte directe amb els actors ni l’equip». Seguidament, va passar per cases de lloguer i confecció de vestuari, que són molt típiques a Londres. «Ordenava, rebia i enviava comandes... Durant aquesta etapa vaig haver de picar molta pedra però vaig aprendre molt». També reconeix que tenia dificultats per avançar i entrar en el món del disseny. «Ser estrangera significa dues coses: la primera, que no coneixes ningú. I en aquesta feina, tot va de boca-orella. La segona, que la poca experiència que tens no se la miren amb gaire valor. Veuen un títol formatiu en català o en castellà i sovint no saben ni com valorar-lo». Tot i això, a força d’insistir va acabar aconseguint una oportunitat com a aprenenta en una producció de la BBC.

Primera experiència a la BBC

La producció era un especial de Nadal de tres capítols, basat en una obra d’Agatha Christie. «Per a ells era una producció petita, però per a mi ja era una cosa amb cara i ulls. Tenia molt bons actors.»

Va ser l’inici d’una nova etapa, en què començaria a fer-se un lloc dins la indústria audiovisual britànica, sobretot després de creuar-se amb la dissenyadora de vestuari Lindsay Pugh, que acabaria sent una referent per a ella. Pou va començar com a aprenenta, però la seva manera de treballar no va passar desapercebuda. «De seguida em vaig entendre molt amb la Lindsay. Em preguntava d’on venia, i li sorprenia molt com treballava. Recordo que em va dir: ‘No sé què fas aquí’, com dient que podia arribar més lluny; és la primera persona que va apostar per mi de debò».

Aquesta connexió va obrir-li les portes a projectes cada cop més grans, i va marcar l’inici d’una relació professional molt productiva. «Amb ella vaig començar a fer produccions importants. La primera va ser una sèrie de la Warner, que tenia un pressupost molt elevat i allà se’m va obrir un món». Fins aleshores, havia pensat que el disseny de vestuari consistia bàsicament a dissenyar i vestir personatges. Però entrar en una superproducció va fer-li veure la magnitud d’aquest món. «Hi havia el taller de confecció, el d’ambientació, el d’estampats...i també gent especialitzada només en pell, en fer motlles o impressió 3D».

Grans produccions

El seu recorregut es va consolidar ràpidament. Després de la producció de Warner, va treballar per a la pel·lícula The Matrix Resurrections, a Berlín, i posteriorment a The Marvels, ja de tornada a Londres. També va participar a Megalodon. «Tot això són projectes llarguíssims, d’un any de durada. Vaig estar cinc anys treballant a aquest nivell. Quan passes tants mesos treballant dotze hores al dia aprens moltes coses, cada producció et fa créixer molt.» «A The Marvels, només per a vestuari teníem 10 milions de pressupost i 150 persones al rodatge», matisa.

En aquestes superproduccions, Pou treballava d’artista tèxtil, és a dir, dissenyava i creava els estampats, tinys i teixits entre altres aspectes. Amb el temps, va anar trobant el seu propi camí dins el disseny de vestuari, especialitzant-se en una branca molt concreta. «Jo en dic efectes especials de vestuari. Són efectes físics, no d’ordinador. Per exemple, l’ambientació amb sang, fang, neu, crematges... o tota la part tèxtil com és la creació de teixits, estampació, manipulació de materials. És tot allò que dona realisme a la roba».

I és que tot i treballar en produccions multimilionàries carregades d’efectes digitals, ella té clar on se sent més còmoda: al taller. Una de les grans sorpreses que es va endur en començar a participar en superproduccions va ser comprovar fins a quin punt el treball manual continua essent fonamental. «Una producció de Marvel potser té un 60% de contingut fet per ordinador, però l’altre 40% és feina de taller, d’oficis antics que semblaven desapareguts. Encara hi ha sabaters, especialistes en pells, una artesana que es passa deu mesos a l’estudi fent mitja… I això em va fascinar.»

Aquest contrast entre el món digital i els oficis tradicionals és, per a ella, una de les claus perquè l’espectador connecti amb la història. «Encara que estiguem parlant de ciència-ficció o de superherois, tot ha de ser real dins del seu univers. Si no, no t’ho creus i et sembla que estàs veient un videojoc». Per això, defensa que encara cal un gran component manual, fins i tot quan es treballa amb tecnologia com la impressió 3D».

De forma paral·lela, també li agrada molt estar als rodatges amb els actors. «Estar al rodatge pendent que el vestuari quedi perfecte davant la càmera. És una feina més mecànica, més social, d’estar molt atent als detalls. I també m’agrada… però em quedo amb la part creativa, artesanal, manual.” En la posada escena ha treballat en sèries mediàtiques com The Crown.

Insults en català a Matrix

Quan treballava en el vestuari de The Matrix Resurrections, va incorporar un detall molt especial que pocs coneixen: insults en català. No es veuen ni es llegeixen en pantalla, però estan presents en els vestuaris d’uns personatges secundaris. «Recordo perfectament aquell moment. Era al taller, amb hores i hores de feina al darrere, i la dissenyadora em va demanar que pintés uns grafitis, amb moltes paraules que no es puguessin identificar. Així que vaig decidir escriure paraules en català. Vaig posar insults i frases que em passaven pel cap. També vaig incloure noms d’alguns amics i comentaris com “quina calor que carda” perquè aquell dia a Berlín feia una calor insofrible».

Pou admet que en els equips d’art sovint es posen petits detalls així, com anotar el nom o fotos personals en parts de l’escenografia o el vestuari. «És una manera de deixar petjada, una empremta invisible, però molt significativa per a qui ho fa».

Especialització en estampació

Va ser durant el rodatge de The Marvels quan va sentir que arribava a un punt d’inflexió en la seva carrera. En aquell projecte, es va especialitzar en una tècnica altament específica i poc coneguda. «Va ser com el punt àlgid. Allà em vaig especialitzar en una tècnica que aleshores es feia servir molt poc». Es tracta de l’estampació en plastisol 3D, un procés complex que, segons detalla Pou, dona relleu i textura a les peces, creant superfícies amb volum i acabats espectaculars. És una feina que combina tècnica, química i precisió extrema, i que demostra fins a quin punt el món del vestuari pot arribar a ser gairebé científic. «Es fa amb serigrafia manual, com s’ha fet sempre, però s’utilitza una tinta plàstica. Aquesta tinta es va segellant capa a capa, mil·limètrica, fins a aconseguir relleus i textures que donen vida als teixits», apunta.

Afegeix que aquest procés és el que crea, per exemple, els efectes tan característics de les malles dels vestits de superherois, com el de Superman. «Quan veus el vestit, sembla que té com una teranyina a sobre, un relleu que es fa sobre un teixit base. Ara es fan així gairebé tots els vestits de superherois per donar-los aquesta textura».

El resultat és un acabat que sembla un teixit però que en realitat és una estampació en relleu. Tot i la seva complexitat, aquesta tècnica és poc habitual perquè la tinta és força tòxica i cal prendre mesures de seguretat, cosa que fa que molts professionals s’ho pensin dues vegades abans d’usar-la.

Retorn a Catalunya

Després d’una experiència difícil amb una companya de feina que va acabar sent un cas d’abús laboral, va decidir tornar a Catalunya. «Aquesta indústria es caracteritza per una gran jerarquia i competitivitat, on sovint s’amaguen situacions d’abús de poder i sexisme. Els rols estan molt marcats i el treball sota estrès durant llargues jornades fa que, en ocasions, es perdin els valors personals».

A més, malgrat els reptes, després de tres anys fora trobava a faltar no només el seu entorn laboral, sinó també les dinàmiques socials i la manera de fer de Catalunya, motiu pel qual va decidir tornar.

Reconeix que reintegrar-se no va ser fàcil. «Et penses que com que vens amb un currículum a l’estranger durant set anys se t’obriran totes les portes, i no, no és així», comenta. La indústria en què treballa funciona molt amb xarxes de confiança.

Tot i així, va començar aparticipar en rodatges de produccions estrangeres que es fan a Espanya, gestionant des del vestuari fins a l’atenció dels actors i figurants, tasca que encara continua fent. A més, fa aproximadament un any que va obrir el seu propi taller, l’Studio CAL’Atena a Salt, amb la intenció de portar a Catalunya la manera de treballar que ha vist a Anglaterra: «Vull començar a donar valor als vestuaris fets des de zero». Defuig la idea de comprar roba ja feta perquè creu que cada projecte mereix una confecció personalitzada.

A més, s’ha especialitzat en vestuaris complexos que combinen tècniques diverses com la manipulació de pèl, treball 3D i creació d’accessoris especialitzats. Posa per exemple el videoclip de la cançó Plora aquí de Ferran Palau, on va col·laborar en el disseny d’uns personatges concrets.

Doctorat a Barcelona

De forma paral·lela, està acabant un doctorat a BAU en disseny de vestuari i estampació, ja que creu que «és essencial arribar a una professionalització màxima en aquest àmbit». També ha començat a fer docència en diferents centres, com BAU i l’escola universitària ERAM de Salt, on imparteix assignatures concretes relacionades amb els teixits. A nivell professional, també s’està introduint en el món del teatre i continua treballant en projectes diversos, incloent cinema, publicitat i espectacles, tot i que la seva especialitat principal segueix sent l’audiovisual.

Finalment, defineix el seu estil com a «molt artesà, amb molta tècnica que doni valor als materials». Aquesta manera de treballar és la seva gran passió i el que més li agrada aportar en els projectes

Subscriu-te per seguir llegint