Per què no es veu cap treballador en les fotos de les obres del mercat del Lleó de Girona?

A vegades, les fotos són més interessants pel que amaguen que pel que ensenyen. Aquest és el cas de la sèrie d’imatges conservades a l’Arxiu Municipal de Girona que recullen el procés de construcció del Mercat del Lleó. Les instantànies són el testimoni de l’evolució del naixement de l’edifici, que es va inaugurar el 3 de novembre de 1944 després de tres anys d’obres.

Ara bé, en cap de les fotos s’hi veuen els obrers que hem d’imaginar que el van fer possible, com si el futur mercat s’hagués aixecat per generació espontània sense la intervenció de ningú. Seria un detall menor si no sabéssim que el van construir presoners republicans condemnats a treballs forçats.

Quan el 1939 Franco va guanyar la guerra -amb la inestimable col·laboració de Hitler i Mussolini- va posar en marxa un aparell repressiu on no es tractava només d’imposar-se al camp de batalla sinó d’acabar amb la Segona República i tot el que representava, és a dir, el que la retòrica feixista havia definit com l’anti-Espanya. Calia fer foc nou.

Un dels problemes d’explicar la història és que sabem el desenllaç dels fets (com si en un novel·la de misteri coneguéssim la identitat de l’assassí) i això fa que perdem la perspectiva dels fets i que caiguem en la temptació d’edulcorar-los. Cosa que passa sovint amb el franquisme, perquè oblidem que el 1939 va intentar imposar un règim a imatge i semblança de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Aleshores la creu gamada s’escampava per tota Europa sense aturador i encara ningú sabia (ni es podia imaginar) que els Aliats derrotarien les forces de l’Eix.

Per tant, si es té compte el context del moment és molt fàcil entendre l’arquitectura repressiva que ja s’havia iniciat durant la contesa amb un sistema de camps de concentració per a presoners que va continuar funcionant després del 1939. Allà, els detinguts eren classificats en funció de la seva significació política i els avals que poguessin aconseguir de persones afins al règim per demostrar que no tenien cap lligam amb l’Anti-Espanya. O sigui, no es podia ser ni catalanista, ni comunista, ni anarquista, ni republicà, ni demòcrata...

Treballs forçats

Si el sistema judicial franquista -una farsa jurídica ordida per maquillar la repressió amb aparença de legalitat- els trobava culpables, el ventall de penes anava des de la sentència de mort (a Girona es van afusellar 510 persones) fins a la reclusió que, a més, podia anar acompanyada de l’obligació de realitzar treballs forçats. Era un tipus de càstig que ja s’havia començat a aplicar durant la guerra i que es va ampliar a partir del 1940 amb la creació dels Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores (BDST), on eren enviats els presoners classificats com a «desafectos» o «dudosos» al règim i que tenien edat militar. Les xifres ballen, però l’historiador Josep Clara al seu llibre Esclaus i peons de la Nueva España afirma que va afectar entre 25.000 i 28.000 persones a Catalunya. En total una hi va haver una vintena de batallons que van operar arreu del país.

La funció dels BDST era construir infraestructures i edificis pel règim. Oficialment els seus integrants rebien un sou de 2 pessetes diàries (ara serien 0,01€) però els en retenien 1,5 per pagar la manutenció. És a dir, que els quedava un sou de 50 cèntims de pesseta per dia, quan el salari mínim d’un manobre era de 10 pessetes (i allò ja era una misèria en aquell temps). Per tant, per dir-ho ras i curt, eren mà d’obra esclavitzada.

Entre les diverses obres que van portar terme a la ciutat, van encarregar-se per exemple de l’antic pont de l’alferes Huarte (que anys després acabaria engolit per una riuada), el pont de l’Aigua entre el Pont Major i Sarrià i el mercat municipal.

Val a dir que feia molt que a Girona hi havia veus que reclamaven disposar d’un edifici on vendre i comprar les viandes en un entorn més higiènic i controlat que els tradicionals mercats a l’aire lliure des de feia una pila d’anys. Segons els medievalistes, les primeres notícies es remunten cap a l’any mil. Sembla que aleshores el mercat s’organitzava als peus de la Catedral, a la part alta del carrer de la Força. I per cert, el dia escollit ja era els dissabtes. A mesura que la ciutat va créixer, les parades es van anar movent de lloc per escampar-se per la plaça del Vi i la plaça de les Cols, situada on ara hi ha la Rambla de la Llibertat. De fet, aquesta via tan emblemàtica va acollir-lo fins ben entrat el segle XX; mentre que el bestiar es venia i comprava a les ribes de l’Onyar, concretament a la zona del pont de l’Areny, on ara hi ha la plaça de Catalunya.

Des de finals del segle XIX, les autoritats ja van veure que a Girona, a més de mercat a l’aire lliure feia falta un espai estable, que seguís unes mínimes normes d’higiene. Així doncs, el 1892 ja es va projectar construir un edifici pel mercat a la plaça de la Independència, però al final la idea no va arribar a bon port i al seu lloc hi van col·locar el conjunt escultòric al·legòric als setges napoleònics que encara avui presideixen aquell espai. El 1929, en plena dictadura de Primo de Rivera, es va buscar una nova ubicació i es va tenir la pensada de construir una plataforma damunt del riu per instal·lar-hi un fastuós disseny de l’arquitecte municipal Maggioni. La cosa va acabar malament per acusacions de corrupció amb alguns regidors i es va aturar quan tot just s’havien posat els primers fonaments (que després servirien per la futura plaça de Catalunya). Al principi de la guerra, l’agost del 1936, es va valorar la possibilitat de situar-lo al carrer de Santa Clara però la situació bèl·lica ho va deixar només en una possibilitat. El lloc escollit és on ara hi ha un Centre d’Atenció Primària.

Finalment, com ja s’ha explicat, va ser la dictadura franquista la que va construir el mercat aprofitant-se de l’esforç de treballadors forçosos. I així ho recorda la placa que s’hi va col·locar durant la reforma del 1993. No n’hi ha prou. Comença a ser hora de mirar de saber qui eren i com es deien aquells homes a qui les fotos han volgut esborrar de la història.