Joan Boadas, tota una vida entre documents

Arxiver. Segons el DIEC és, simplement, una persona «que té al seu càrrec un arxiu o un fons d’un arxiu». Sí, realment la definició no diu cap mentida, però es pot profunditzar encara més en el concepte. Ho diu l’arxiver i advocat Josep Matas en el pròleg de llibre Històries d’un arxiver: «El treball dels arxivers ja no es planteja únicament en la documentació preservada pel seu valor cultural, sinó que s’orienta també a la informació que encara no s’ha generat», escriu. El que també és cert és «el contrast entre la situació actual i la de fa quaranta anys», que és «més que notable». I una de les persones que han contribuït en aquest contrast notable al llarg de les últimes quatre dècades és l’exarxiver municipal de Caldes de Malavella, Salt i Girona, i que actualment és el cronista oficial de la capital gironina, Joan Boadas, autor del llibre Històries d’un arxiver (Editorial Gavarres).

No només per la seva trajectòria, amb més de trenta anys a l’Arxiu Municipal de Girona, també pels reconeixements rebuts, que situen Boadas com un referent en l’àmbit de l’arxivística. Sense anar més lluny, el 2022, poc abans de jubilar-se, va rebre els dos reconeixements més grans que entrega la comunitat arxivística internacional: l’Emmett Leahy Award, conegut com el «Nobel de l’arxivística» i el Fellow of the ICA. En el llibre, destaca que va quedar «absolutament atònit» quan li van comunicar que se’l reconeixeria amb l’Emmett Leahy Award. Tot això, a part d’ocupar altres càrrecs importants.

És clar, tota una vida entre documents donen per escriure sobre una bona pila d’anècdotes, experiències o persones que l’han acompanyat. De fet, no és el primer cop que publica un llibre, però Històries d’arxiver té un caire més personal i «poc corrent» com diu Matas en el pròleg. És «el punt de vista subjectiu, les opinions i els comentaris d’un professional» sobre diferents aspectes de la tasca de Boadas com a arxiver.

Tot plegat, perquè, per exemple, en l’àmbit professional «el dia que recordo amb més intensitat i emoció és quan vaig superar les oposicions a la plaça d’arxiver municipal de Girona». També converses amb els diferents alcaldes que han passat per l’Ajuntament de Girona, com la que va tenir amb Carles Puigdemont en la inauguració, l’any 2013, de l’exposició El Sindicat Remença de 1448. Memòria del món. «Hi trobo faltar glamur», li va dir el llavors alcalde. «Hi estic totalment d’acord, vaig respondre. I entre mi vaig pensar: I pressupost», continua el llibre, on dedica un capítol a cada alcalde amb qui ha compartit tasques: Joaquim Nadal, Anna Pagans, el mateix Puigdemont, i Marta Madrenas. Com a arxiver no va coincidir amb Lluc Salellas, però sí que li retreu unes paraules quan el van fer cronista i l’ara alcalde estava a l’oposició: «Tot i votar sense cap retret a favor del meu nomenament, va declarar que haurien preferit que fos una dona: és innegable que ningú no és perfecte», escriu en el llibre Boadas.

Una mirada a un passat divers

A mitjan 2022, quan Joan Boadas ja pensava a jubilar-se (ho va fer a finals d’aquell mateix any), va començar a pensar què faria un cop plegués de ser arxiver municipal. «Estaràs a casa, hauries de procurar fer algun tipus d’activitat», pensava en aquell moment, després d’una activitat «molt intensa» al llarg de molts anys. Va ser en aquest moment que va proposar a l’editor de l’Editorial Gavarres, Àngel Madrià, la possibilitat de fer Històries d’arxiver. Editorial Gavarres té una col·lecció anomenada El caliu de la memòria que repassa diferents personalitats o indrets i Boadas va pensar que era un «bon lloc per acollir, no un balanç, sinó una mirada al meu passat professional que ha estat molt divers».

Aquell mateix 2022 va fer el guió del llibre i va establir un seguit de temes, «alguns dels quals s’han conservat i d’altres no», diu l’autor. També va redactar tres capítols per ensenyar-los a l’editor. Un és el que ha acabat sent el primer del llibre, titulat «L’escola de Riudellots de la Selva», on parla dels seus inicis. Un altre és el titulat «El despatx de Carles Rahola», que va visitar el 2016 i on «l’esposa del net de Rahola em confongué per l’antiquari que havia de valorar el mobiliari que encara restava al pis», narra en el llibre Boadas. També va escriure el dedicat a l’actiu Cristina Cervià, perquè l’obra té un apartat que es diu «Senyores i senyores que ens han deixat». Més endavant va introduir en aquest apartat altres noms com l’arxivera Montserrat Hosta o l’últim cronista de la ciutat abans d’ell, Enric Mirambell.

No va ser fins al 2024 que es va posar seriosament a escriure tot el llibre, una tasca que es va allargar fins al primer trimestre de 2025. Li han acabat sortint onze apartats, cadascun dels quals conté diferents capítols. Com el que parla de Vicente López, que és una ciutat argentina i no una persona. Fent una visita per a una conferència va descobrir que «tenia una gran vinculació amb Girona». També hi ha un apartat on parla de museus, com «l’experiència apassionant» de crear el Museu del Cinema, i col·leccions com la de Tomàs Mallol. O un altre apartat dedicat als arxius per a la ciutat.

Això, sense oblidar el capítol on parla de la seva aparició a un capítol de Les Tres Bessones, «sense saber-ho», gràcies a la bona relació amb la productora a l’hora de fer el capítol Les tres bessones i el món del cinema, que transcorre a Girona i al Museu del Cinema. Va ser en el capítol Les Tres Bessones i Gutenberg, on el personatge principal és el professor Boadas, inspirat en ell. «El prestigi adquirit davant dels meus fills, especialment entre el seu grup d’amigues i amics, va ser enorme», explica en el llibre.

Tampoc podia faltar un capítol dedicat a l’equip, el que ha destacat sempre Boadas en la seva feina, perquè «u no és ningú», de la mateixa manera que escriu en el llibre que «si tens un equip molt bo, tu també ets millor». Totes aquestes vivències, estan acompanyades d’una vuitantena de fotografies escollides per ell ateix. La de la portada, per exemple, és una que li va fer Josep Maria Oliveras al costat de l’àngel de la Catedral. En moltes, el protagonista és ell, però també ha volgut destacar altres personatges que es mencionen al llarg de les gairebé 300 pàgines.

No desvincular-se del món dels arxius

El procés de creació d’Històries d’arxiver ha servit a Joan Boadas per no desvincular-se del món dels arxius. La seva obsessió per contrastar dades i dates l’obligava a mirar tots els documents possibles, fos a l’Arxiu Municipal, a l’Arxiu Històric o al Museu del Cinema, perquè «ningú em pogués dir que aquella informació no era certa». Assegura que «m’ho he passat molt bé treballant i s’evidencia de forma clara en ell llibre, amb una feina que m’ha agradat sempre i no m’ha suposat cap esforç».

Boadas diu que «curiosament soc una persona que no té massa memòria, però parteixo d’una certesa absoluta: els documents tenen memòria i són la matèria de la memòria». És amb aquesta afirmació que assegura que per fer el llibre no ha utilitzat els seus records, sinó els documents i, en segons quins casos, notes que havia pres d’aquell moment, com és el cas de la visita que va fer a l’expresident Jordi Pujol l’agost de 2013 juntament amb Carles Puigdemont.

L’exarxiver tampoc s’ha deslligat mai d’aquest món per dues raons «fonamentals». En primer lloc, perquè ha estat vinculat en el Congrés Internacionals d’Arxius que es va fer a finals d’octubre a Barcelona i que es va anomenar «Coneixent passats, creant futurs», un títol que ell mateix va proposar, de la mateixa manera que en va marcar les línies estratègiques. Per altra banda, el fet de ser el cronista de la ciutat li permet estar amb contacte amb el dia a dia de la gestió del patrimoni cultural i, per tant, dels arxius. De fet, assegura que el llibre també és una «contribució des de l’àmbit de cronista per explicar a la ciutadania en què han invertit els seus recursos».