El dol per Franco de la Girona oficial, fa cinquanta anys

El llibre que l’Ajuntament de Girona acostuma a editar cada any per commemorar les Fires de Sant Narcís es presenta aquest any tres setmanes després de les festes dedicades al patró de la ciutat: serà dijous que ve, a dos quarts de vuit del vespre, al Saló de Descans del Teatre Municipal. I és que dijous que ve és 20 de novembre, el dia que es compleixen cinquanta anys justos de la mort de qui fou cap de l’Estat espanyol, el dictador Francisco Franco, i el llibre de fires de Girona d’aquest any es dedica a repassar com es van viure a la ciutat els gairebé quaranta anys que va durar el franquisme. Un franquisme que encara té vestigis a la ciutat (com en altres poblacions de la província), per exemple en el centenar de plaques amb el jou i les fletxes que recorden que els edificis on es troben van ser construïts pel Ministerio de la Vivienda del general Franco.

El volum que ha coordinat Lluís Serrano Jiménez i en el qual han participat Josep Clara, Maxi Fuentes Codera, Pere Guanter Subirà, Joan Vicente Rufí, Narcís Selles Rigat i Xavier Carmaniu Mainadé analitza «diferents aspectes de la Girona franquista, des de la repressió política i la construcció ideològica de l’Estat fins a l’urbanisme, l’art i l’educació», segons un comunicat de l’Ajuntament, en el qual es detalla que «Girona, com a capital provincial, va ser un centre neuràlgic del poder del nou règim sorgit de la Guerra Civil, on es concentrava el poder civil, militar i eclesiàstic. La dictadura s’hi va imposar amb una combinació de repressió, control social, lleialtats simbòliques i clientelisme polític, mentre les classes dominants i determinats sectors de la societat catalana van participar-hi, en molts casos amb normalitat, per garantir la continuïtat de l’ordre social».

Segurament per aquests motius que apunta l’Ajuntament en el comunicat sobre la presentació del llibre de Fires, la Catedral de Girona era plena a vessar el divendres 21 de novembre del 1975 quan, a les cinc de la tarda, hi va començar el funeral en memòria de Francisco Franco. Autoritats civils -encapçalades pel llavors governador civil i Jefe Provincial del Movimiento, Daniel Regalado Aznar, i l’alcalde de la ciutat, Ignasi de Ribot- i militars, i també molts ciutadans van voler retre un darrer homenatge al cap de l’Estat, mort a Madrid a tres quarts de cinc de la matinada del dijous 20 de novembre. Un home que, «des de la seva responsabilitat, ha prestat un alt servei a la Pàtria», segons va dir el bisbe de Girona, Jaume Camprodon, en l’homilia de la cerimònia.

De fet, arreu de les comarques gironines es van repetir imatges similars. Les esglésies s’omplien en els funerals i els ajuntaments convocaven plens extraordinaris en els quals expressaven el seu més sentit condol per la mort del dictador. Els ciutadans estaven dividits: n’hi havia que sentien sincerament la mort de Franco i participaven activament en els actes d’homenatge; d’altres es mostraven indiferents; i un altre grup important se n’alegrava, tot i que molts no s’atrevissin encara a exterioritzar-ho. L’interès d’uns i altres per la malaltia de Franco havia disparat a Girona la venda de piles per a transistor, segons recollia la premsa.

Cap al Valle de los Caídos

Com a exemple de les persones que van lamentar molt la mort del dictador, el dissabte 22 de novembre uns 500 gironins -a bord d’autocars que portaven enganxats cartells on es podia llegir «Caudillo Franco ¡¡¡Presente!!!», «¡¡Viva España!!», «¡¡Arriba España!!» i «¡¡Viva el Rey Juan Carlos!!»-, van marxar cap a Madrid per assistir als funerals i l’enterrament de Franco al Valle de los Caídos. Els seus testimonis, recollits per Los Sitios, eren contundents. «Hi vaig per retre a Franco, el nostre Capità, l’últim homenatge», assegurava F. López Cellini, de 55 anys; «Per demostrar a Europa que les noves generacions d’espanyols continuen essent fidels al que representa e l 18 de juliol i les Lleis Constitucionals del nostre país», deia Jaime Serrano, de 28 anys; «Perquè se m’ha mort el millor amic que he tingut en la vida», explicava Martín Vallejo, de 83 anys.

D’altres seguidors de Franco que no van poder anar a Madrid es van conformar a signar en el llibre que es va instal·lar al Govern Civil de Girona perquè els gironins expressessin el seu condol. Aquells dies, a més de les classes als centres educatius, moltes activitats socials i culturals van ser suspeses.

A l’altra banda, hi va haver qui va brindar amb xampany per la mort del dictador, però amb discreció. Ho va fer el periodista Narcís-Jordi Aragó (Girona, 1932-2016), llavors director de Presència, com recordava en un reportatge publicat al Diari de Girona l’any 2000 per rememorar els 25 anys de la mort de Franco: «Feia una certa angúnia [brindar amb xampany], hi havia un mort pel mig, encara que fos el mort aquell. Era una barreja de satisfacció i preocupació interior». Aragó comentava com s’havien viscut aquells moments: «A Girona: calma, quietud, tothom a casa, com és habitual en aquesta ciutat. No hem d’oblidar que Franco va morir al llit. Tot es vivia amb quietud, amb una certa por al que pogués passar, por que la ruptura no es produís».

També va celebrar la mort de Franco l’artista Domènec Fita (Girona, 1927-2020), que en aquell mateix reportatge assegurava que «recordo una gran alegria i una gran conya, era tot un panorama de tragicomèdia que calia celebrar». En canvi, l’historiador i bibliotecari Enric Mirambell (Girona, 1922-2020), que va ser molts anys Cronista Oficial de la ciutat, apuntava que «a Girona hi havia de tot, un sector molt il·lusionat, un altre preocupadíssim perquè vivien d’aquella situació i els anava la vida, i una massa de gent al centre que miraven amb esperança però també amb una certa por. Ara sembla que ningú podia veure Franco, però en aquells moments tenia molts adeptes. Hi va haver molta gent que va plorar de debò, gent que va sentir més aquella mort que la d’un familiar».

«Sempre als nostres cors»

L’hemeroteca avala aquelles paraules de Mirambell. «Sempre portarem als nostres cors la imatge d’aquest espanyol il·lustre, que a través de la Història ha aconseguit ser l’home, l’amic, el cap d’Estat, més estimat i admirat en totes les regions d’aquesta gran Espanya que ell va forjar», deia el ban publicat per l’Ajuntament de Vidreres arran de la mort de Franco i signat pel seu alcalde, Lluís Stoka. Missatges semblants van sortir d’ajuntaments i esglésies de tot Girona. A Figueres, mossèn Pere Xutglà, rector de la parròquia de Sant Pere, recordava en la seva homilia que «la ciutat deu gratitud al Caudillo per haver-nos donat un temple digne per retre culte al Senyor, un hospital per curar malalties del cos i un pantà que ens proporciona el primordial element que és l’aigua». «El Caudillo victoriós de la guerra i de la pau; el sentinella alerta que mai no es rellevava; vigilant constant i incansable del nostre quefer i del nostre viure diari, ens ha marxat», es llegia en el ban de l’alcalde de Castelló d’Empúries, Joan Casadevall.

El 21 de novembre, la Diputació acordava gravar l’últim missatge de Franco i col·locar-lo al saló de sessions «com a homenatge, admiració i eterna gratitud al Generalíssim, i com a missatge d’esperança i exemple per a les generacions que ens succeiran». I no s’aturaven els condols. Ramon Fina, alcalde de la Bisbal, declarava que «a qualsevol cantonada, a qualsevol poble, a qualsevol casa, hi ha l’obra de Franco». «Es va convertir com un familiar més, un ésser estimat i imprescindible», deia Pere Giró, alcalde de Figueres. L’alcalde de Santa Coloma de Farners, Jordi Ramilans, es preguntava si Franco havia tingut errors, i es responia que «si els va tenir, perquè era home, la magnitud de la seva obra els absorbeix i els converteix en èxits». I des de Lloret, el seu alcalde, Josep Maria Clua, sostenia que tot el que s’havia aconseguit en el sector turístic «es deu exclusivament a aquesta tranquil·litat, a aquest ordre, a aquesta pau que va saber guardar Franco». Per acabar aquests testimonis que recollia Los Sitios el 23 de novembre de 1975, el de l’alcalde de Banyoles, Guillem Turró: «El temps jutjarà la seva tasca i l’apreciarà més del que ho fan en l’actualitat els que des de fora han volgut boicotejar la seva política de realitats».

El dol per la mort de Franco també va arribar a l’esport gironí. Van quedar ajornades totes les activitats i competicions previstes per a abans de les tres de la tarda del diumenge dia 25. I les que es van disputar a partir d’aquella hora (com el Girona-Masnou, que es jugava a Montilivi a un quart de cinc), van començar amb un minut de silenci i un parenostre .

El dissabte 22 de novembre, desenes de gironins van seguir al carrer, a través dels aparadors de botigues d’electrodomèstics, la retransmissió televisiva de la proclamació de Joan Carles de Borbó com a rei d’Espanya. La imatge no es va repetir amb l’enterrament de Franco perquè es va fer l’endemà diumenge, i aquestes botigues eren tancades.

La malaltia i les fires

Ja les Fires de Sant Narcís d’aquell 1975 s’havien vist afectades per la llarga malaltia de Franco. L’Ajuntament de Girona va decidir suspendre diversos actes festius programats, i en la missa en honor de Sant Narcís el bisbe Jaume Camprodon va demanar una pregària per la salut del cap de l’Estat. Entre els actes de les Fires que no es van celebrar hi va haver la repicada general de campanes, l’homenatge al jubilat, el dinar commemoratiu del Dia de les comarques, i el 5 de novembre, últim dia de Fires, el castell de focs artificials i el sopar de cloenda del certamen agrícola i comercial.

El 29 d’octubre, dia de Sant Narcís, durant la missa en honor del patró de la ciutat, el bisbe demanava una pregària pel cap de l’Estat recordant el text de sant Pau segons el qual la comunitat cristiana ha de pregar pels que tenen la responsabilitat del poder. I va afegir que amb aquesta petició continuava amb una línia d’oració que havia mantingut aquells dies, «sense publicitat, però amb caritat». El bisbe també va demanar una pregària per Espanya, «perquè trobi l’autèntica pau per al present i en el futur, que permeti a la comunitat nacional aconseguir tots els drets a tots els que la conformen».

Franco, arreu

La malaltia de Franco condicionava bona part dels actes oficials que se celebraven a qualsevol punt de l’Estat espanyol. El 8 de novembre, per exemple, els presidents de les quatre diputacions catalanes es van reunir a Cap Roig, a Palafrugell, per estudiar diversos problemes d’infraestructures. Un cop acabada la reunió, però, van fer públic que havien fet arribar un telegrama a la Casa de Franco en el qual deien: «Reunits els presidents de les quatre diputacions catalanes, fent-nos ressò del sentiment del poble català, reiteren inquebrantable adhesió al Generalíssim, al temps que formulen fervents vots per favorable estat de salut».

També enviaven telegrames de suport al llavors príncep Joan Carles, al president del govern i al governador militar del Sàhara. El president de la Diputació de Girona era, llavors, Antoni Xuclà Bas; el de la de Barcelona, Joan Antoni Samaranch. Però també es recordava Franco en actes més locals, com la presa de possessió del nou alcalde de Juià (11 de novembre) i la inauguració de l’enllumenat elèctric a Beget (17 de novembre).

Diumenge 16 de novembre, quatre dies abans de la mort de Franco, Los Sitios també recollia la preocupació de Salvador Dalí per la salut del dictador. Així, en una entrevista amb el secretari del pintor, Enric Sabater, aquest explicava que Dalí, que era als Estats Units per presentar-hi la pel·lícula Impresiones de la Alta Mongolia, «està molt afectat (per la malaltia de Franco) i no descarta un viatge llampec perquè són ben conegudes les seves postures sobre el Caudillo, encara que hagin pogut costar-li l’enemistat i les contraopinions de més d’un. En realitat, està pendent del moment en què fos possible veure’l personalment».