Els somnis dels ballarins que fan moure Girona

Hi ha persones a qui la música les envaeix. Són aquelles que senten el ritme a través de tots els nervis, que ballen davant d’un públic, però també al menjador de casa perquè el seu cos no sap estar quiet. Són les que, quan la melodia comença, l’ànima els respon.

El terme dansa urbana ha anat guanyant força durant les darreres dècades a Catalunya. És un concepte ampli que engloba tècniques i estils diversos, des del hiphop i el funky fins a la dansa comercial. Són llenguatges artístics vius, d’arrel popular, nascuts al marge de les institucions. Aquest creixement també s’ha fet notar a les comarques gironines, on cada vegada hi ha més projectes i joves talents que reivindiquen el seu espai dins d’un sector professionalment exigent.

El somni d’una vida, a Vilablareix

Vero Hernández i Rubèn Llamas comparteixen la seva passió pel ball des que eren petits. Passaven hores mirant videoclips i intentant imitar les coreografies fins que, amb cinc o sis anys, els seus pares els van apuntar a una escola de dansa. «Hem anat creixent dins d’aquest món, aprenent, evolucionant i descobrint que el ball és molt més que una disciplina: és una manera d’expressar-nos, de connectar amb nosaltres mateixos i amb els altres», expliquen.

Allò que va començar com un joc avui és la seva vida. Han actuat a Got Talent, han competit als Estats Units en el Hip Hop International (HHI) – una de les competicions de dansa urbana més reconegudes del món– , han compartit escenari amb Lola Índigo i han ballat al Palau Sant Jordi en el concert Operación Triunfo: El Reencuentro amb Natalia Rodríguez. Però una de les experiències més especials ha estat obrir la seva pròpia escola: The Blue Dance Factory.

Després d’anys ballant junts van començar a plantejar-se crear el seu propi projecte. «Portem molt temps treballant-hi, posant-hi tot el nostre cor perquè la nostra escola sigui un lloc on gaudir i créixer dins la dansa», asseguren. La van ubicar a Vilablareix perquè «sabiem que volíem obrir la nostra escola dins les comarques gironines, ja que aquí hem crescut i és on tenim les nostres arrels». La inauguració, el 13 de setembre passat, va ser un dia ple d’emoció: «oficialment, vam tocar amb les mans un somni que portàvem dins del cor des de feia anys, i serà un record que guardarem per sempre amb amor i emoció».

Tot i la il·lusió, són conscients de la dificultat de créixer professionalment des de Girona. «Moltes formacions són a Barcelona o Madrid», expliquen. Per això, cada setmana es desplacen a la capital catalana per seguir formant-se i, alhora, conviden professors de fora perquè els seus alumnes tinguin accés a una formació completa «sense haver-se de desplaçar». Malgrat els obstacles, Hernández i Llamas coincideixen: «A Girona hi ha molt talent i cada vegada més moviment artístic». Viure de la dansa és possible, afegeixen, «però complicat», i sovint implica compaginar-ho amb altres feines.

Les il·lusions joves que cremen fort

Eva Robert és una jove olotina que no havia trepitjat mai una escola de dansa fins fa quatre anys, quan va anar a estudiar a Girona. Però el ball sempre l’ha acompanyada: és la seva passió. Tot i la seva trajectòria recent, ja s’ha format en centres d’arreu del món com The Manor London o Base Studios (Londres), Plauyground LA o Millennium Dance Complex (Estats Units), i a Barcelona a La Caja Negra. A més, a principis d’any va viure un moment molt especial quan va pujar a l’escenari del Sant Jordi Club per ballar amb el raper Yung Beef: «no m’ho creia, ballar davant de tantes persones és una bojeria», recorda.

Robert considera que a Girona cada vegada hi ha més escoles i oportunitats, però que les sortides continuen sent limitades. «Com a ballarina no hi ha gaire cosa, potser algun videoclip puntual o algun bolo. No hi ha gaires shows, ni cultura de ballarins a discoteques com a les ciutats grans. Tot i així, crec que públic n’hi ha, i n’hi hauria», assegura. També reconeix que, en aquest sector, el més important és conèixer gent i fer-se un lloc.

VÍDEO | La ballarina olina, Eva Robert, ballant a The Manor London

La seva carrera també destaca per la creació de Flama Project (@flamaproject.dance), un col·lectiu de ballarins i ballarines que han actuat en discoteques, festes majors i videoclips d’artistes emergents. «És un projecte que neix del meu cap i que portava temps pensant», explica. La idea li va venir després de veure iniciatives similars a Barcelona i Tarragona. «Aquí no hi ha iniciatives com aquesta, per això se’m va il·luminar i vaig dir que a Girona faltava això, i així ho hem fet». El seu objectiu és simple: gaudir ballant, «volem transmetre potència i força, que es noti que ens agrada el que fem i ens vegin», afirma.

Però la lluita també és econòmica. Encara hi ha qui veu la dansa només com un hobby i no com una professió. «M’he trobat amb gent que no m’han volgut pagar o molt menys. Volen que treballis gratis». Per això, Robert reivindica la professionalització del sector: «Sempre lluito perquè ens paguin el que mereixem, però és complicat. Alguna vegada m’he negat a actuar en algun lloc perquè el preu era massa baix». Tot i així, admet que sovint sí que ha rebut el reconeixement econòmic que correspon.

Com molts altres ballarins, s’està plantejant marxar de les comarques gironines per buscar noves oportunitats. «Marxar a Londres seria un opció. És una ciutat gran, artística i amb moltes sortides», explica. Tot i això, reconeix que Girona està creixent i cada cop hi ha més propostes, encara que continuen sent insuficients per mantenir una carrera estable.

Les noves generacions

El guixolenc Isaac Serrano, amb tan sols disset anys, ja pot dir que és subcampió del món de dansa urbana. Va quedar en segona posició a l’última edició del Hip Hop International (HHI), celebrat al juny a Arizona (Estats Units), amb el grup barceloní Entity Dance Family, el primer equip espanyol que ha aconseguit una medalla en la categoria MegaCrew. Per a Serrano va ser una experiència inoblidable i una gran font d’aprenentatge, tant personal com professional. «Els que ballem amb passió estem enamorats del que fem i no hi ha res més bonic que compartir aquest amor amb la gent que el sent de la mateixa manera, siguin companys o ballarins d’altres països», relata. Afegeix que, tot i que el grup havia treballat dur i portaven «una feina molt ben feta», admet que «mai esperes ser dels millors del món».

Va començar a ballar als quatre anys a Sant Feliu de Guíxols, a Mistreet Dance Studio, «la meva escola de tota la vida». El seu interès per la dansa va sorgir de manera natural, «mai parava quiet i m’agradava molt la música». A partir d’aquí va anar descobrint nous estils i connectant amb la dansa urbana.

VÍDEO | El jove guixolenc, Isaac Serrano, ballant

Encara no sap què li depararà el futur, però vol transmetre tot el que ha après a les noves generacions. «Actualment visc la dansa com una forma de vida. És la meva professió, el meu hobby, la cosa que més m’agrada fer», afirma convençut. Com els seus companys, considera essencial «formar-se en diferents llocs i nutrir-se de diverses experiències». Tot i que reconeix que Barcelona ofereix més varietat, defensa que «a Girona també hi ha escoles molt bones, igual o més vàlides que a la capital catalana».

Una escena que batega

La dansa urbana a Girona és un sector en constant moviment que encara busca el seu lloc i reconeixement, però que no li falta passió ni talent. Els ballarins coincideixen que cal més visibilitat i oportunitats per créixer sense haver de marxar.

Vídeo | Vero Hernández i Rubèn Llamas ballant una coreografia seva

Des de The Blue Dance Factory, Hernández i Llamas volen trencar barreres entre escoles i crear ponts que permetin als alumnes formar-se en diferents llocs i «conéixer altres maneres de viure la dansa». Aposten per fomentar un entorn més obert i saludable on el focus sigui «gaudir, aprendre i fer créixer la dansa entre tots». També reclamen més espai a les comarques gironines. Recorden que durant anys el pavelló de Fontajau acollia un campionat de danses urbanes, però que, per motius que es desconeixen, ja no se celebra. «No es tracta només de competició, sinó de fomentar espais de trobada, convivència i intercanvi». Per això demanen «iniciatives que ajudin a crear comunitat i a donar més visibilitat a la dansa dins la ciutat i les comarques, perquè hi ha molt talent i energia per oferir».

Per la seva banda, Robert admet que viure de la dansa és una cursa d’obstacles, però també és la seva aposta: «No tinc un pla B». Ella creu que «si t’hi enfoques aconseguiras els teus objectius». I deixa un missatge clar: mai s’hi arriba tard. «Si tens por perquè penses que has començat tard és mentida, qualsevol persona pot començar quan vulgui, l’esorç té la seva recompensa». Serrano ho resumeix amb senzillesa: «Poden descobrir un món nou molt inspirador. Tenir por i no estar segur d’un mateix és part del camí, però un no pot deixar de confiar en el seu propi procés».

Subscriu-te per seguir llegint