La vaga que va donar la benvinguda al segle XX a Sant Feliu de Guíxols

Costa d’imaginar que ara fa 125 anys, quan la gallina dels ous d’or del turisme encara no s’havia apropiat de la Costa Brava, localitats empordaneses com Sant Feliu de Guíxols fossin un dels principals motors industrials de la demarcació gràcies a la producció de taps del suro procedent de les alzines de les Gavarres. En aquells temps encara no s’havia inventat el plàstic i l’escorça d’aquells arbres centenaris servia per tapar-ho tot, especialment les ampolles de vi però també flascons, garrafes, pots...

Els fabricants feien diners a cabassos i la sensació de bonança econòmica era tal que Gaziel va batejar el darrer terç del segle XIX com l’etapa de la «xauxa ganxona». Val a dir, però, que historiadors com Àngel Jiménez han demostrat que allò era més una exageració literària que un retrat fidedigne de la realitat.

Ara bé, és innegable que Sant Feliu va fer un salt immens en aquella època. Va passar dels 6.400 habitants del 1872 als 111.300 al començar el segle XX. I si bé és cert que en aquella època es tenien més fills que ara, la duplicació de la població ganxona en tres dècades s’explica principalment per l’arribada de la immigració, que trobava feina a les nombroses fàbriques sureres, però també a les obres del tren de Girona (inaugurat el 1892), igual que també trobaria amb la creació del port, que s’iniciaria el 1904.

Un altre dels sectors més actius era el de la construcció. Amb tanta gent, calien nous habitatges i els mestres d’obres no donaven l’abast. Paletes i manobres es feien un tip de pencar. Massa. I el desembre del 1899 ja no van poder més. Per això l’associació obrera El Progreso, que agrupava els paletes de Sant Feliu, va demanar reduir la jornada laboral trenta minuts diaris a l’hivern i una hora a l’estiu. Però com que els patrons no els van voler escoltar, van tirar pel dret i el primer de dia de feina després de les festes de Nadal, el dimecres 27 de desembre de 1899, es van presentar mitja hora més tard a la feina. A més, l’associació de manobres La Unió va secundar l’acció. Allò va enfurismar als seus amos, que no acceptaven la modificació horària. Aleshores, paletes i manobres van decidir anar a la vaga indefinida.

Malestar entre els tapers

No eren els únics que no estaven contents amb la seva situació. Al sector taper també hi havia malestar. Aquell mateix desembre es va fundar La Labor Corchera, amb l’objectiu d’aconseguir la regulació salarial. Volien que tots els obrers triadors (els encarregats de classificar el suro per qualitats) de totes les fàbriques cobressin 15 reals per dia, o sigui 3,75 pessetes; que vindrien a ser 2 cèntims d’euro d’ara.

En el cas del suro guixolenc, el dia 27 també va ser una jornada clau perquè els de La Labor Corchera es van reunir al Teatre Goula per decidir què fer. Com que els amos de les fàbriques no reconeixien l’entitat com a una interlocutora vàlida, els obrers reunits van acordar escollir per sorteig una de les factories a la qual sol·licitar la millora salarial. L’empresa «afortunada» va ser J. Sala i Fills, que només va acceptar apujar el sou als operaris bons, però es va negar en rodó a fer-ho de manera generalitzada. Com es pot suposar el sindicat no hi va estar d’acord i va decidir anar a la vaga. O sigui que a tocar del Cap d’Any del canvi de segle a Sant Feliu de Guíxols hi havia uns 4000 treballadors (entre els de la construcció i els del suro) en peu de guerra.

Els pitjors enfrontaments es van viure a la Rambla Vidal, on un paleta va caure malferit i va morir

Però els amos de les fàbriques tampoc es van quedar curts i van fer un pas més: el 2 de gener del 1900 van tancar les empreses unilateralment, deixant tothom al carrer. Aquella era una mesura habitual per forçar als obrers a desistir en les seves protestes, però en aquest cas no va funcionar. El Progreso, La Unió i La Labor Corchera estaven ben organitzats i tenien caixes de resistència que els va permetre ajudar els vaguistes, que s’havien quedat sense rebre els seus salaris. A més, la protesta es va conèixer més enllà del municipi i va tenir un efecte contagi. Ben aviat els obrers del suro de Llagostera, Calonge i Begur també van sumar-se a la lluita per l’equiparació salarial.

En el cas de Sant Feliu de Guíxols, la tensió va anar en augment quan els mestres d’obres van voler contractar paletes valencians per fer la feina. Segons expliquen les cròniques periodístiques a la premsa de l’època, al saber-ho els vaguistes es van dedicar a buscar, perseguir i apallissar els esquirols. Si fem cas a les informacions dels diaris, els piquets van arribar a causar la mort d’una dona que va tenir un atac d’apoplexia quan un grup d’homes va irrompre a casa seva convençuts que amagava paletes valencians al seu domicili.

La situació estava enquistada. Passaven les setmanes i ningú semblava trobar el desllorigador al conflicte, fins que va arribar el fatídic 14 de març, que esdevindria una jornada tràgica.

Aquell dia a tocar de la primera primavera del segle, els vaguistes es van manifestar pels carrers de la localitat i la marxa va acabar davant de l’ajuntament. L’alcalde va voler parlar als concentrats però li va ser impossible per culpa de la cridòria de la gent, que encara es va encendre més quan la guàrdia civil va pretendre obrir-se pas per arribar al consistori. Dels crits es va passar a les pedres. La benemèrita va dispersar la manifestació i els vaguistes van continuar amb els aldarulls trencant vidres de les fàbriques i les cases dels amos.

Les fàbriques van reobrir i els paletes van tornar a la feina sense haver assolit els objectius de l'aturada

Les forces de l’ordre van començar a actuar a tot el municipi. Els pitjors enfrontaments es van viure a la Rambla Vidal, on el paleta Joan Soler Font, de cinquanta anys, conegut com «el titella», va caure malferit. Fou traslladat a la farmàcia Ferran, però no se li va poder salvar la vida.

Les protestes es van aturar en sec. L’endemà el tinent coronel de la guàrdia civil, Emilio Mola, i l’alcalde accidental, Salvador Janer, van mediar entre les parts. Les fàbriques van reobrir el dia 16 i els paletes van tornar a la feina el dia 18 sense que els vaguistes haguessin aconseguit el que volien. El conflicte continuaria latent. Esclataria amb major virulència durant la Setmana Tràgica de 1909.

Subscriu-te per seguir llegint