Les Gavarres, el testimoni de vides passades al bosc

Les Gavarres amaguen un munt d’històries, algunes enterrades en les profunditats de pous o coves, d’altres ocultes rere les bardisses del massís. Fer una mirada al passat i descobrir algunes de les vivències dels avantpassats és possible gràcies a l’arxiver Josep Matas (la Bisbal, 1957). La passió per l’estudi i la divulgació de la història i el patrimoni cultural de les Gavarres l’han portat a recollir 50 històries del vessant nord del massís en el llibre Històries de les Gavarres. El vessant nord (Editorial Gavarres).

Ho ha fet amb l’ajuda de «nombroses i força heterogènies fonts que mostren la fiabilitat de les històries», com destaca Joan Cals Güell al pròleg del llibre. En aquest text preliminar de l’obra, Cals ajuda enfocar la mirada al passat que fa Matas: «Les Gavarres d’abans tenien un poblament humà notable» que, segons explica, al voltant del segle XIX, reunia riquesa arran de l’explotació del suro i d’altres recursos naturals.

Les històries recollides en el volum no entenen de distincions de cap mena, hi apareixen tot tipus de protagonistes diferents, detallats i ordenats minuciosament en un índex onomàstic a les darreres pàgines. Tot, segons Joan Cals, amb «una mirada respectuosa i perspicaç característica de l’escriptor, enginyós per treure suc de les anècdotes i, si és el cas, servir-se d’una ironia amable».

A través d’un llenguatge de bona qualitat literària amb paraules o formes pròpies de l’època, Josep Matas, que entre 1988 i 2003 va ser director de l’Arxiu Històric de Girona, posa el focus en la realitat del passat a les Gavarres, marcada per l’Esglèsia, les classes socials, la decadència econòmica i demogràfica i, sobretot, en les històries dels seus avantpassats. L’autor situa en una balança la voluntat de ressaltar les històries a través d’un relat i autenticitat minuciosos amb una mirada crítica i conscient de la realitat del territori i la seva evolució envers les diferents adversitats de l’època. Joan Cals destaca que les històries recollides són especialment colpidores i extraordinàries, però alhora representatives: «Ens parlen de condicions de vida difícils, de privacions i esforços que la contemporaneïtat fàcilment titllaria d’insuportables».

El compromís de tot un territori

L’autor del llibre recorda les converses amb el seu avi matern, Josep Balaguer, mentre collien bolets: «Aquí tenien la barraca uns cerdans», «per allà aniries al molí de la Senyora». Matas s’apuntava tot allò que l’avi relatava de la seva arribada als boscos de les Gavarres i de com, sense res, però amb la companyia de tot un massís carregat de suro, bosquetans i carbó, va viure desenes d’històries que ara el seu net ha recopilat.

El 1975, la comunitat local de la zona de les Gavarres va presentar un document fundacional que va encetar el moviment ciutadà per protegir el Massís de les Gavarres i va culminar amb la creació del Consorci de les Gavarres. Va ser redactat per diversos veïns preocupats per l’especulació, el despoblament i la crisi del món rural, inquietuds avui en dia encara vigents. Casualment, un dels seus redactors va ser el mateix que signa el pròleg del llibre: Joan Cals Güell.

Fa 50 anys del Manifest de les Gavarres, però els veïns i veïnes de la zona segueixen protegint el massís davant de l’activitat humana en un medi que, ara ja ho podem confirmar, és testimoni d’un bon grapat d’històries.

Un autèntic «Espai d’Interès Humà»

L’any 1992, les Gavarres van ser declarades Espai d’Interès Natural, i segons Matas, «també estaria justificat que es declaressin Espai d’Interès Humà, si aquesta categoria existís, de tan ric com és el patrimoni d’aquesta classe que s’hi conserva». Amb aquesta publicació, l’autor pretén mostrar l’antiga i intensa activitat humana d’aleshores i fer visibles aspectes menys coneguts.

D’aquesta manera, Històries de les Gavarres. El vessant nord, es converteix en un company perfecte no només per fer memòria dels avantpassats gavarrencs, sinó també per resseguir els camins, boscos i masos que han anat teixint la història del massís.

El llibre conté mig centenar de relats de fets del segle XVII i fins el segle XIX i primera meitat del XX, la qual cosa mostra un gran esforç investigador per part de l’autor. Són històries resumides en textos d’entre dues i quatre pàgines, que narren d’una manera molt propera i alhora literària alguns dels fets més impactants que van tenir lloc anys enrere en aquests boscos. L’autor recomana que «no es vagi de pressa en la lectura del llibre» i que no es llegeixin més de dos relats en un dia.

El fet que s’hagi posat el focus en el vessant nord del massís és resultat d’una voluntat simplificadora i cohesionadora del relat. Així ho declara Matas a les pàgines de presentació del llibre: «Les Gavarres són tan grans i estan obertes a espais tan diferents que es feia difícil ampliar l’àmbit territorial del llibre mantenint-ne la coherència».

Tot comença amb un «ola ou»

Després d’un grapat de pàgines carregades d’imatges que il·lustren la vida passada als boscos de les Gavarres, topem amb la primera de moltes històries, situada al 1610.

Els protagonistes són dos temuts bandolers, un escamot de Flaçà decidit a trobar-los i un mossèn curiós. Resulta que quan semblava que els bandolers, «homens facironosos y de mala vida» ja estaven encerclats, va aparèixer el capellà de Santa Llúcia, saludant-los amb un «ola ou». Els de l’escamot no van entendre-ho, però sembla que els bandolers sí perquè van fugir de seguida. És aleshores quan es revela que el capellà hi estava aliat! A partir d’aquí, comença un llarg cas amb un final un tant incert. Un relat de persecucions, traïcions i aliances ocultes reals, com tot el que amaga aquest llibre.

Foc al paller de l’alcalde

«Devien ser les 4 de la matinada. A en Benet Carreres el van despertar els crits d’en Narcís Prunell, un veí: Hi ha foc al teu paller!». Així comença aquesta història titulada «Foc al paller de l’alcalde». Ens situa a Sant Daniel l’any 1847, aleshores el senyor Carreres n’era l’alcalde. Havia rebut l’ordre de convocar el sometent als seus ciutadans, els quals estaven molt furiosos perquè el juliol era un mal mes per substituir la feina per les armes. L’alcalde sabia que el seu anunci no havia agradat, especialment a tres homes del poble. Tant els veïns que van avisar de l’incendi com l’afectat, estaven segurs que aquell foc havia estat provocat per un d’ells tres.

Com si d’un capítol de Crims es tractés, aquesta història ens trasllada a l’escena dels fets i ens converteix, en un tancar i obrir d’ulls, en autèntics detectius del segle XIX. Com dicta Carles Porta i com podran comprovar els lectors que s’endinsin en aquest crim: «Encara queden moltes pàgines per escriure…».

La font Picant de Madremanya

Aquesta és la història d’un masover que es va convertir en embotellador d’aigua mineral. Salvador Vidal vivia en un mas envoltat de béns: «Vinya i olivar, molt de bosc, una bona sureda, ramat, fruiters, ruscos i un molí fariner propi». A més de tot això, va afegir-hi el negoci de l’aigua embotellada. La mestressa del mas s’havia posat d’acord amb un veí de la Bisbal per comercialitzar l’aigua de la font de Madremanya. D’això en fa més d’un segle, però la història d’un negoci que comença bé i no resisteix a la competència i dificultats del mercat, podria ser ben actual.

En aquest cas, va ser el pòsit que s’acumulava al fons de les ampolles el que ho va fer trontollar tot, malgrat això eren persistents amb la seva aigua de «qualitats medicinals». Vidal i Hossas Hermanos y Cia. (l’empresa explotadora) van arrossegar durant molt temps una relació que no acabava de fluir, igual que l’aigua. Van construir un pont sobre el Rissec, restaurat el 2014 i, fins i tot van posar sobre la taula la idea d’obrir un balneari. Això últim queda a mans dels encuriosits descobrir si va prosperar o no.